A finals de la dictadura uruguaiana, el 1984 la mestra i activista Lilian Celiberti va ser una de les fundadores de Cotidiano Mujer, col·lectiu i revista feminista. Després de quaranta anys de militància continua, ha cocreat Dafnias, una plataforma que busca construir un subjecte col·lectiu enxarxant iniciatives feministes i recuperant espais per a la ciutat de Montevideo
És possible construir ciutats més vivibles per tothom?
Les ciutats són un camp de disputa permanent: hi ha iniciatives que les fan més vivibles i d’altres que les destrueixen. Jo formo part d’un col·lectiu ciutadà que s’oposa, en aquest moment, a la construcció d’un port a la rambla sud de Montevideo que tallarà la rambla en dos. Existeixen iniciatives bolcades en la lluita pels espais públics, a reduir el trànsit i estendre l’ús de la bicicleta, a generar consciència, però el model hegemònic segueix sent la ciutat tradicional, productiva, de ciment, d’especulació immobiliària, de gentrificació. La ciutat vivible està en construcció però ha de crear molta més ciutadania que la defensi.
També coneixes Barcelona. Et sembla una ciutat vivible?
Vaig viure al Poblenou a principis del 2000. Per mi era molt gaudible; era un barri obrer i popular. Vaig tornar-hi l’any passat i ara s’ha transformat en un espai gentrificat: ha passat de tenir un teixit ciutadà interessant, amb okupes, amb iniciatives de suport, un entramat col·lectiu, un hort urbà, a perdre la vitalitat i la diversitat. La quantitat enorme de turisme a Barcelona és impressionant, la fa invivible. Les ciutats són els espais de cooptació i captació capitalista. L’acceleració, la pèrdua d’espais públics, és un fenomen global.
Creus que s’ha de transformar a partir de polítiques públiques o acaba sent necessari que sigui des de baix, a partir dels moviments socials?
“La lògica dels estats capturats pel neoliberalisme els duu a interessar-se més pel capital privat que per les necessitats i la participació de la gent”
Teòricament les polítiques públiques s’haurien d’articular amb les propostes ciutadanes: és així que hauria de ser construïda una ciutat més sostenible. Passa que la lògica mateixa dels estats capturats pel neoliberalisme els duu a interessar-se més pel capital privat que per les necessitats i la participació de la gent, i per això hi ha una dicotomia contraposada de la construcció de la ciutat. La construcció d’una ciutat hegemònica, de grans projectes arquitectònics, hauria d’estar prohibida, sobretot pels efectes que té en el canvi climàtic.
Com podem fer que creixi aquesta participació en una societat patriarcal, vertical, cada dia més individualista, en què molta gent no se sent part activa de la construcció de la ciutat o el barri on viu?
Aquest és un repte enorme per a tots els moviments socials. Hi ha d’haver un vincle entre l’opinió i el debat ciutadà i l’orientació democratitzadora del govern. Com ho fem? No hi ha una recepta; hi ha situacions que desperten la consciència col·lectiva. Per exemple, ara es plantegen dues amenaces centrals: el canvi climàtic i la crisi de les cures. La crisi de les cures en realitat no només afecta les persones més empobrides, sinó diversos estrats socials. I quan a l’hivern hi hagi dèficit energètic, el problema ens tocarà a totes i haurem de pensar cap a on anem com a societat.
Les dones som protagonistes de moltes d’aquestes transformacions.
Sí, és així perquè les dones en som les principals afectades. Les dones liderem el canvi perquè tenim clar que no podem viure més així. Estem plantejant que la cura estigui al centre, però sense la transformació de les masculinitats no canviarà res. I aquí hi ha una responsabilitat política molt important dels sistemes d’educació, perquè les institucions segueixen sense transformar les relacions de gènere.
