Els canvis per descarbonitzar l’economia i frenar l’escalfament del planeta és un repte mundial que, alhora, s’ha convertit en una font de recursos públics per a grans corporacions. Les polítiques públiques orientades a reduir les emissions de CO₂ i assolir la neutralitat de carboni ha dut pràcticament qualsevol empresa, incloses les més contaminants, a presentar-se com a part de la solució a la crisi climàtica. Ho expliquem al Sota Focus de la Directa 580, centrat a analitzar les pràctiques i impactes del rentat verd (greenwashing) en relació amb els objectius climàtics, els que han d’evitar travessar la línia vermella dels dos graus d’escalfament respecte a l’època preindustrial.
Malgrat que el consens científic assenyala que limitar l’escalfament global exigeix una dràstica reducció de la despesa energètica, la producció i el consum, la idea de “creixement verd” guia les polítiques a escala estatal i europea, en un context en què les grans corporacions són reconegudes com a col·laboradores davant la crisi climàtica, més que no com a agents a fiscalitzar. Ho ha analitzat la investigadora sobre deute, financerització i col·laboracions publicoprivades de l’Observatori del Deute de la Globalització (ODG) Nicola Scherer, que identifica el rentat verd corporatiu com una porta oberta a recursos públics, alhora que un bloqueig a les mesures per “una transició verda real”, diu Scherer, que la ciència alerta que han de tenir lloc aquesta mateixa dècada.
Organitzacions ecologistes referents, com Greenpeace, adverteixen que les pràctiques de rentat verd possibiliten a grans corporacions, també les més contaminants, captar fons públics i així no perdre beneficis en el camí de la transició verda. Ho alerten, per exemple, en el cas dels fons Next Generation EU, el pla de subvencions i préstecs desplegat arran de la crisi de la Covid-19 —750.000 milions d’euros entre 2021 i 2027. Com identifiques que impacta el fenomen del greeenwashing en el repartiment dels milers de milions d’euros d’aquest pla de recuperació europeu?
El que veiem és que l’empresa s’ha posicionat com el gran agent, l’imprescindible, per fer la transició verda. Del centenar de principals receptores de la part de subvencions dels fons Next Generation, del primer any i mig de resolucions definitives, és important veure que els primers grans projectes, els PERTE [projectes estratègics per a la recuperació i transformació econòmica], han beneficiat grans empreses del sector automobilístic, que són grans contaminants.
“L’empresa s’ha posicionat com el gran agent, l’imprescindible, per fer la transició verda. Els primers grans projectes dels fons Next Generation de la Unió Europea han beneficiat grans empreses del sector automobilístic”
Les convocatòries del primer any anaven enfocades a la mobilitat sostenible i resulta que entre els grans beneficiaris destaca SEAT, amb 76 milions d’euros, per a impulsar el vehicle elèctric. Veiem alhora que el Govern espanyol ha destinat només 770 milions d’euros, el 0,68% dels fons anticrisi, al transport públic. Aquesta sí que es pot qualificar de mesura transformadora, en el sentit que apunta a canvis estructurals alineats amb una transició realment verda, i socialment justa. Dins les lògiques de greenwashing, en concret per captar fons públics, cal parlar també de les empreses energètiques, que no volen perdre beneficis i volen estar ben situades en aquest moment de transició energètica.
Com s’hi estan situant?
És molt rellevant el cas de l’hidrogen. El març d’enguany ha sortit la llista de projectes d’interès comú (PCI), que indica quins projectes, interconnexions i grans infraestructures són considerats d’interès comú per la Unió Europea. I, per tant, al cap i a la fi, qui tindrà accés als mecanismes de suport financer, a través de fons públics. Espanya s’hi situa com un hub per proveir l’anomenat hidrogen verd a la resta d’Europa. Enagas n’és un dels grans beneficiaris. Repsol també és una de les grans empreses beneficiàries, amb tres projectes que apareixen en aquesta llista, que suposa que, si els projectes no surten bé, la despesa l’assumeix la part pública.
Repsol, una de les grans contaminants, i denunciada per rentat verd arran de la seva campanya sobre les “zero emissions”, ha creat el consorci més gran de l’Estat per impulsar l’hidrogen renovable
De manera que els PCI, com els fons Next Generation, suposen un mecanisme d’accés a recursos públics per part de les grans corporacions en la transició verda. Repsol, que és una de les grans contaminants, i que està denunciada per rentat verd arran de la seva campanya sobre les “zero emissions”, ha creat el consorci més gran de l’Estat per impulsar l’hidrogen renovable, SHYNE. Es presenta com una resposta a la necessitat de descarbonitzar l’economia i alineat amb els projectes estratègics d’energies renovables del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència amb què el govern estatal gestiona els fons Next Generation.
Les empreses estan sent reconegudes com a col·laboradores claus en la descarbonització de l’economia. L’efecte està sent positiu davant el repte de frenar l’escalfament global, amb una gran reducció de les emissions, des d’aquesta mateixa dècada?
Es detecta molta incoherència en les polítiques públiques. S’entreguen diners públics sense demanar una contrapartida mediambiental, social, a les empreses. Els fons Next Generation EU almenys han incorporat el criteri de “no causar un dany significatiu en el medi ambient”. És l’únic “criteri verd” que trobem entre els mecanismes d’ajuda al sector empresarial analitzats arran de la crisi de la Covid-19.
I, en les inversions fetes fins ara, es fiscalitza l’aplicació d’aquest criteri de no generar un significatiu dany mediambiental?
És molt laxe. La novetat va ser que es demanés aquest criteri per accedir a diners públics. Era la primera vegada en tota la història de la Unió Europea que es posava un “criteri verd” sobre la taula, quan altres mecanismes com la Taxonomia verda europea encara estaven en debat. Però ningú ha pensat en el pla tècnic què vol dir això: quant al seguiment i la justificació dels projectes, que han accedit a milions de recursos públics.
“Gairebé cap de les mesures públiques davant la crisi ha comptat amb criteris climàtics obligatoris. No resulten transformadores des del punt de vista ecològic. Al contrari, han contribuït a reforçar les grans empreses contaminants”
Un exemple greu és el del BarMar, un gasoducte per connectar Barcelona i Marsella, que forma part dels projectes d’interès comú (PCI). Està pensat per transportar en el futur hidrogen verd, que encara no se sap exactament si serà útil o no, i és una infraestructura que destrossa ecosistemes marins, és a dir, que generarà greus impactes mediambientals. La protecció mediambiental queda anul·lada per la protecció econòmica i securitària. Un altre element a tenir en compte: Repsol i Enegas, que són promotores d’alguns d’aquests projectes, han estat alhora participant en el comitè europeu que decideix quins projectes s’accepten i quins no. Són incoherències que deixen a zero la justícia climàtica en l’accés d’aquests recursos.
Hi ha consens científic que el creixement econòmic, més producció, més despesa energètica, més extracció de recursos naturals, és incompatible amb els objectius de descarbonització de l’economia. Aquesta consideració té espai a l’hora d’atorgar recursos orientats a la transició verda?
La lògica, per exemple, dels fons Next Generation, és una injecció de diners per descarbonitzar l’economia però amb objectius de creixement econòmic. En cap moment es renuncia al creixement. No es parla de reducció de la producció i del consum. La lògica és mantenir a tot preu el creixement econòmic, però amb menys emissió de CO₂.
“Amb aquesta lògica de manteniment del creixement econòmic, les actores amb qui penses per executar els projectes són les que estan ja de ple en la dinàmica capitalista. I per això també trobem que els resultats dels fons destinats al “creixement verd” són els resultats del business as usual”
El “creixement verd” és la idea que defensa el Pacte Verd Europeu i és refermada amb els fons Next Generation. Per això, amb aquesta lògica de manteniment del creixement econòmic, les actores amb qui penses per executar els projectes són les que estan ja de ple en la dinàmica capitalista, amb enorme capacitat financera i de proposar grans projectes. I per això també trobem que els resultats dels fons destinats al “creixement verd” són els resultats del business as usual.
Resultats que, a la pràctica, no responen a la reducció necessària d’emissions?
Totalment. I arran de la guerra a Ucraïna i l’estratègia REPowerEU, encara s’ha afeblit més aquest criteri climàtic i en general el criteri de protecció mediambiental en les inversions europees. Davant l’escenari de crisi energètica, la UE el que ha dit és que el més important és garantir el subministrament, la seguretat energètica, i ho fa donant suport a grans empreses incoherents amb els objectius d’una transició verda real i de justícia climàtica. Per exemple, Naturgy, Iberdrola i Repsol han accedit a mesures que els han permès obtenir beneficis rècord. El Govern estatal ha pagat l’any 2022 més de 2.660 milions d’euros en subvencions per a combustibles fòssils i seguretat energètica a empreses espanyoles. El que veiem és que gairebé cap de les mesures públiques davant la crisi en els anys 2020, 2021 i 2022 ha comptat amb criteris climàtics obligatoris. No resulten transformadores des del punt de vista ecològic. Al contrari, han contribuït a reforçar les grans empreses contaminants.
