Pàgina oberta
Salvador Nos-Barberá, neurocientífic
Il·lustració de Lluís Ràfols
Queda algú que no hagi vist “Peixos d’aigua dolça en aigua salada”, de la Montserrat Armengou (Sense Ficció (TV3), 2018)? S’ha de repetir encara més vegades que tots som iguals en drets però tenim necessitats vitals diferents? Dins l’enorme calaix de sastre dels trastorns de l’espectre autista, que no para de créixer, hi cap tot allò que no només sabem etiquetar. Som experts no pas en cap trastorn sinó en etiquetes. La realitat, tossuda com és, ens demostra que si no hi ha malaltia, no hi ha cura –ni tractament, òbviament. Només hi podem viure i conviure. Adaptació i negociació però ni negació ni resignació. No hi ha més.
Hi ha escoles respectuoses, sàvies i ‘vives’, no pas perquè les altres estiguin ‘mortes’, però de vegades maten el talent i la creativitat
Hi ha escoles respectuoses, sàvies i vives, no pas perquè les altres estiguin mortes, però de vegades maten el talent i la creativitat. En una, el meu fill hi va fer la primària i la secundària després de tastar-ne alguna on insistien a fer nedar les mones i que els peixos s’enfilessin als arbres. Allà vaig conèixer alguns peixos d’aigua dolça, o ves a saber si de mar, que nedaven contra corrent, riu amunt, com els salmons. No, no era una escola d’educació especial ni inclusiva. Bé, sí que ho era, d’especial, perquè mirava de tractar bé a tothom, i això ja és una raresa. Com que hi havia de tot, hi trobaves nedant peixets de diferents colors i mides. No som síndromes amb cames, som cervells amb nom. Ui, el dia que ho entenguem!
En Tirant (nom fictici, molt fictici) em diu un dia tal com entrava per la porta amb sa mare: “Bon dia, Salvador. He pensat allò que vas explicar de l’evolució de les espècies i Darwin i l’altre científic i no hi estic d’acord. Però, és clar, la meva mare m’ha dit que com que tu ets científic deus tenir raó”. Sa mare, plantada a metre i mig per respectar la bombolla que estàvem a punt de compartir el seu fill i jo, em mirava amb ulls com a taronges amb cara de no és culpa meva. Vaig contestar com vaig poder. Li vaig dir que a mi m’interessava molt el seu punt de vista, el que fos. Que hi ha científics diferents que tenen opinions diferents i que deu ser molt difícil tenir sempre la raó o saber sempre qui la té. Que un dels trucs és saber escoltar. Que els neurocientífics tenen un avantatge: es passen molta estona llegint i llegir també és una manera d’escoltar els altres quan no els tens davant. Llegir fa pensar. Es fan preguntes i miren de respondre-les fent un experiment que els sembla que contestarà la pregunta. De vegades, moltes, no troben la resposta, però no hi ha pressa. I de vegades, algunes, passa que de cop algú que no pensaves aporta una gran idea! No cal que sigui científic. Pot ser un o una pianista o poeta o pescador o mestre o noi o noia de dotze anys… que també han pensat en la cosa de l’origen de la vida i l’evolució. Vam estar donant-hi voltes.
Interessants, els seus postulats antidarwinians. La seva exposició era consistent i sòlida, armada d’una manera lògica: la seva! Potser les seves totxanes no suportarien un edifici de set pisos, però donaven per un habitatge de planta baixa del tot confortable. Quan va semblar que havíem acabat, sa mare, que seguia retirada un metre i mig, suposo que amatent per si havia d’intervenir, es va apropar. Llàgrima lliscant avall, em va dir que quasi ningú li parlava així, d’igual a igual.
A la mateixa escola vaig conèixer en Yuri. Aviat vaig saber que era un nen adoptat d’una república exsoviètica. Els seus pares i jo vam esdevenir amics, especialment son pare, en Sebas, que em va explicar les peripècies i el calvari viscuts en l’adopció al país d’origen. Van tornar amb un bebè ros, ulls blaus i, al cap d’un temps, amb una síndrome d’alcoholisme fetal que ningú els va fer notar. No conec un pare
i una mare que estimin més un fill. Ho traspuaven a cada pas. En Yuri va arribar a l’escola rebotat d’altres escoles on “no encaixava”, deien. Aquest era el diagnòstic, acompanyat d’una etiqueta amb una síndrome diferent i canviant cada vegada. Va arribar amb una motxilla de frustració que no passava per la porta. Encorbat, mirada perduda i agressiu. Feia patir de veure. Al cap d’un mes era un altre. Era més tolerant i l’acceptaven com era. Ja no anava encorbat ni feia “allò que feia amb les mans” (espasmes). Em va dir el seu pare que “les psicòlogues de Barcelona” volien venir a conèixer l’escola perquè no entenien aquell canvi espectacular, inexplicable, i volien observar aquesta teràpia que no coneixien. Recordo que li vaig dir: “Que vinguin, que vinguin, però que portin sabates mullables i una tovallola i crema solar perquè hauran de pastar fang, mullar-se amb aigua i posar-se al sol”.
Que si han tingut problemes amb en Yuri? Tots! Jo li dic al Sebas: “De l’Espanyol havies de ser!”. Com que no van adoptar a Catalunya, la DGAIA i l’ICAA no els han emprenyat amb xorrades i molt menys els han pres el fill, ni poden. En Yuri no sap llegir ni calcular bé, tot i que sap els números i les lletres… Ell va fent a l’escola i potser un dia, quan faci clic, ens sorprendrà. Ningú no pot dir que no passarà. De moment l’acompanyen un munt de figurants en el seu trajecte, i sembla prou feliç.
Peixos forçats a nedar en una palangana o en una piscina olímpica d’aigua artificialment salada perquè estiguin més segurs que al mar obert. Bona idea! Només que són peixos d’aigua dolça. La primària és allò de “a l’estiu tota cuca viu”. L’ESO (obligatòria) ja fa més mal, i el batxillerat, la sublimació del sense sentit. Així matem el talent pel camí.
No sé si en Yuri o en Tirant (noms ficticis, molt ficticis) són genis. A mi m’ho semblen perquè viuen permanentment en una dimensió mental, cadascú la seva, que em costa força d’assolir i em resulta impossible mantenir-m’hi gaire temps. Nosaltres, des de la mitjana i la moda, fem les regles del joc i les apliquem convençuts que fem el que s’ha de fer. Estem en possessió de la veritat i a més tenim tota la col·lecció de noms de síndromes per tranquil·litzar consciències o vendre pastilles. Anem posant gomets de colors diferents. Per colors que no quedi!
Article publicat al número 473 de la ‘Directa’
