El qüestionari de la Directa va viatjar a la presó de Lledoners l’últim divendres del mes d’agost i va tornar, amb les respostes de Jordi Cuixart, just un dia després de la Diada de Catalunya. No hem pogut fer cap visita i per tant, hi ha repreguntes que es queden en el tinter, però sí podeu llegir al número 484 de la Directa una entrevista en profunditat amb el president d’Òmnium Cultural que el pròxim dia 16 d’octubre ja farà dos anys que és en presó preventiva. L’entrevista ja està en obert.
“Sóc partidari de l’abolició de les presons, molts dels meus companys són més víctimes que culpables”. El sistema penitenciari és un dels temes que aborda l’entrevista i el president d’Òmnium fa palès que està aprofitant el temps: a més d’escriure Ho tornarem a fer, ha editat, amb Iñaki Rivera i el projecte Sirecovi, un llibre sobre l’allunyament penitenciari, i ara en prepara un altre sobre el dret del pres a participar activament en el naixement dels fills.
“L’amnistia seria una victòria per al moviment sobiranista perquè seria reconèixer, per part de l’Estat, que els fets condemnats no són delicte”
A les portes de la sentència del Tribunal Suprem, Cuixart escriu que “l’única sentència justa és l’absolució”, però que “l’amnistia seria una victòria per al moviment sobiranista perquè seria reconèixer, per part de l’Estat, que els fets condemnats no són delicte”. Alhora, assegura que el seu objectiu “no és la lluita per sortir-ne. Així que l’indult no és una opció, ni per a mi ni per a Òmnium”.
En una constant reivindicació de la desobediència civil no violenta, Cuixart insisteix en què “evidenciar la manca de voluntat de diàleg per part de l’Estat forma part de l’estratègia de confrontació” i assegura que el mandat de l’1-O “és clar: cal seguir lluitant des de la transversalitat i la unitat d’acció”. Ara bé, “el topall a les nostres aspiracions socials i nacionals no pot ser ni la por a la repressió ni l’amenaça de l’ús de la violència institucional per part de l’Estat, com tampoc la lluita per l’hegemonia política del sobiranisme”, conclou.
Malgrat l’intent de mantenir un relat basat en una crisi de convivència –”que, a voltes, el PSOE també fa seu i és l’instrument habitual dels règims totalitaris”, matisa Cuixart–, “l’única fractura real que hi ha és entre els qui poden arribar a final de mes i tota la resta”. A Cuixart, no l’interessa gens una república catalana “si és només per canviar el rei per un president i una bandera per una altra” i l’entén com un “projecte col·lectiu on l’economia responsable, la defensa i protecció del medi ambient, la lluita feminista per la igualtat real i la cultura siguin al centre de totes les decisions”. Per treballar en aquesta direcció, reforça la idea de la importància de la “transformació personal”: “com a consumidors o usuaris tenim una força gegant i no l’hem de menystenir”. “La dependència que creiem que tenim respecte a les grans corporacions no és tal; tenim molt més poder del que ens pensem”.
