Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Toni Padilla, periodista i historiador

"Si no fas el relat del futbol des de baix, el cediràs a qui l’utilitza des de dalt"

/ David Aguinaga

Hi ha res millor a la vida que cridar un gol? Mentre es fa aquesta pregunta, el periodista Toni Padilla (Sabadell, 1977) dibuixa amb la mà dreta la trajectòria d’un llançament de falta. “L’única vegada que la pilota va anar on volia”, exclama amb els ulls desbordats de fantasia, com si l’esperit d’aquell nen que va marcar el seu primer gol al pati de l’escola no hagués marxat mai. “No he madurat, en moltes coses segueixo sent el nano que anava a veure partits i s’il·lusionava”, admet mentre rememora l’origen de la seva passió pel futbol, forjada a través de la seva afició al Sabadell, equip al qual acostumava a animar en directe, tant quan era local com visitant. Però al feu sabadellenc, la Nova Creu Alta, no només va néixer un menut aficionat a aquest joc “tan senzill i tan maco”. Sense saber-ho, també naixia “aquest punt infantil de descobrir històries” a través de la pilota. “Molts cops els partits eren dolents. Així que quan el que passava a la gespa no m’atreia, a la graderia sempre passaven històries fascinants”, relata dibuixant el somriure de qui evoca un bon record.

“Aquesta feina m’ha permès unir les meves dues passions”. En un inici va cursar la carrera d’Història, però en l’últim any va aparèixer el periodisme i el primer contracte. “Em va canviar la vida”, reconeix l’actual cap d’esports del diari Ara, a qui l’ofici li ha permès juxtaposar allò que més li agrada: explicar històries a través d’una pilota. Aquesta vocació l’ha dut a prendre part en projectes com la revista Panenka o el web Marcador Internacional, que conceben el futbol com un fenomen a través del qual explicar la realitat social, política i econòmica. Autor de Brasil 50: Retratos del Mundial del Maracanazo (2015) i d’Atlas de una pasión esfèrica (2018), Padilla també s’ha submergit en la literatura futbolística, un món on lamenta que hi segueix havent “molts perjudicis”.

 

Quins prejudicis hi ha sobre el món del futbol?

Hi ha molta gent que considera que si fas futbol no aniràs al teatre o llegiràs un llibre. Per exemple, m’he trobat amb periodistes del sector cultural que se sorprenien perquè llegia la secció de cultura. O el cas de Pep Guardiola, a qui es va titllar d’intel·lectual perquè llegia Miquel Martí i Pol. Però el que em sap més greu és que ho vàrem perdre en algun moment.


Què vols dir?

Durant la Transició hi havia la generació de Manuel Vázquez Montalbán, que escrivia grans llibres i articles per explicar el Barça des d’un punt de vista polític i social. Però en la dècada de 1980 no vam saber donar-li continuïtat, de manera que tenim menys tradició que en altres països. El cert és que segueix sent tabú que t’agradi el futbol i la literatura a la vegada.

[El recel entre aquest esport i els llibres no és exclusiu de la literatura. Segons Padilla, “el futbol també acostuma a ser marginat en els treballs històrics”. No obstant això, historiadors com Eric Hobsbawn han utilitzat fenòmens alternatius, com la música, per aproximar-se al coneixement de la societat. “Deia que la història no és només una batalla, una llista de reis… són moltes més coses: fenòmens culturals, expressions populars, etc.”. Una concepció que acull el futbol com a factor explicatiu.]


Per què és important conèixer la història que hi ha darrere d’un club?

“El futbol és un joc pur que ens fa oblidar els problemes i ens permet representar-nos com a col·lectiu i genera punts de trobada. En aquest sentit, és l’únic fenomen global que té el món”

Per què és tan important el futbol per a milions de persones? D’una banda, perquè és un joc pur que ens fa oblidar els problemes. Els obrers que passaven moltes hores en una fàbrica no es posaven a mirar una obra de teatre molt complexa, preferien jugar a futbol per alliberar la tensió. De l’altra, ens permet representar-nos com a col·lectiu i genera punts de trobada. En aquest sentit, és l’únic fenomen global que té el món. D’alguna manera és el que explica el Che Guevara a Diarios de motocicleta (1992): arriba amb el seu discurs marxista a les mines del Perú, però no aconsegueix guanyar-se la complicitat de la gent fins que comencen a parlar de futbol. El que no puc entendre és que hi hagi gent que ignori un dels fenòmens globals més grans que existeix.

 


Qui l’ignora?

Persones tancades en una pretesa intel·lectualitat. Que algú que pretengui ser intel·lectual menystingui un dels grans fenòmens globals… no parla bé d’ell. Sembla com si preferís quedar-se en una torre d’ivori per no barrejar-se amb la gent i reafirmar-se a si mateix com una persona especial. Moltes vegades, darrere d’això hi ha un discurs molt classista. Per això és important fer nostre el relat del futbol des de baix, perquè si no el cediràs només a qui l’utilitza des de dalt.

[En paraules del cèlebre escriptor uruguaià Eduardo Galeano a El fútbol a sol y sombra (1995), “els ideòlegs que estimen la humanitat però menyspreen la gent”. Sigui com sigui, aquest relat des de baix té múltiples manifestacions. La història del feminisme, per exemple, difícilment es podria explicar sense els esports. “Hi ha molts països on les dones aconsegueixen competir a nivell esportiu abans del sufragi universal”, apunta Padilla, que recorda que en la dècada dels trenta el moviment olímpic encara no admetia la participació de dones i se celebraven els Jocs Olímpics per a dones. El mateix succeeix amb el racisme, el qual “no es podria explicar sense conèixer l’atleta Jesse Owens i el que va significar en els Jocs Olímpics de 1936 a l’Alemanya nazi”. Amb un toc d’ironia, Padilla afegeix que tot això “no queda tan bé com dir que el moment cabdal van ser unes eleccions”.]


El moviment del Black Lives Matter és l’última mostra que l’esport pot ser una eina de lluita social. Creus que aquesta reivindicació ha estat més discreta a casa nostra que en altres països?

“És curiós veure com un país que té un model de negoci de l’esport que no m’agrada, els Estats Units, és on els esportistes tenen més clar que són actors polítics. Allà, l’esport ha estat la gran eina per lluitar contra el racisme”

M’hauria agradat que un jugador del Barça hagués tingut un gest decidit i valent. En canvi, és curiós veure com un país que té un model de negoci de l’esport que no m’agrada, els Estats Units, és on els esportistes tenen més clar que són actors polítics. Allà, l’esport ha estat la gran eina per lluitar contra el racisme. No pots parlar d’aquesta lluita social sense esmentar Jackie Robinson, el primer jugador negre que va jugar en les grans lligues de beisbol del país. De fet, hi ha un dia oficial en nom seu, el Jackie Robinson’s Day, en el qual tots els jugadors duen el dorsal que ell lluïa. Quan veus què passa allà, et preguntes: per què no passa aquí?


Potser perquè està molt instal·lat el tòpic de “no barrejar política i esport”?

Passa a tot arreu. Quan algú diu que no s’ha de barrejar, significa que és una persona satisfeta amb l’statu quo o que algun esportista ha fet un gest polític que no li agrada. Però el futbol està polititzat des del moment que hi ha un Mundial, des que sona un himne, des que hi ha un rei a la llotja… Moltes vegades el que hi ha és hipocresia, un intent de silenciar les persones que pensen diferent.

[Abans d’acomiadar-nos, resulta inevitable escoltar una de les seves històries que orbiten al voltant d’una esfèrica. “La del naixement de la paraula hincha (‘aficionat’)”, anticipa. A principis del segle XX, hi havia un aficionat tan aficionat de Nacional, un dels principals equips de l’Uruguai, que volia ajudar com fos el club. Es va oferir a inflar les pilotes al costat del camp. La gent es preguntava qui era aquell home, que es va passar a conèixer com el hincha. Però no només per inflar les pilotes, sinó també perquè des de la banda no parava de cridar i insultar l’equip rival. Des d’aleshores, hincha fa referència a l’aficionat més passional. Tot plegat, en el país “on més s’ha utilitzat el futbol per construir una identitat nacional”, sosté Padilla. El testimoni d’aquest periodista posa de manifest que el futbol no és el protagonista, però sí un escenari “on passen moltes coses”: des d’una eina per combatre les xacres del racisme i el masclisme fins a un fenomen igual de vàlid per entendre una societat, passant per una manera de recordar a una persona adulta que, per a algunes coses, encara segueix sent un nen a qui li agraden les històries.]