Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les pasteres d'Algèria, esperança i tragèdia a les Illes

La ruta migratòria balear creix des de 2017 amb l’arribada de centenars de joves provinents de la costa algeriana i una llarga llista de desaparicions a bord de barques possiblement naufragades

/ Sebastià Cabot

Existeix una ruta migratòria estable entre Algèria i les Illes. D’ençà del 2017, s’ha popularitzat: les xifres d’arribades d’aquests darrers anys tripliquen les dels quinze anys anteriors junts. Però les Illes no són la destinació final; ni tan sols són una porta real d’entrada a Europa. Són, com a molt, el punt més proper o l’opció més ràpida; la que requereix menys combustible, hores de trajecte i, per tant, redueix els riscos. Així i tot, no tots sobreviuen. En els darrers sis mesos han desaparegut almenys 88 persones i només s’ha trobat el cadàver de tres. Les pasteres que utilitzen són barques petites de pescadors comprades entre tots els integrants. Si aconsegueixen arribar sense ser interceptats, el viatge només acaba de començar: queda sortir de les Illes sense papers i dirigir-se a l’Estat francès, Bèlgica o Alemanya, països on hi ha comunitats algerianes més fortes.

La immensa majoria dels migrants que s’embarquen en aquesta ruta són algerians, homes d’entre setze i trenta anys. Són joves, com la majoria de la població del país tan proper i desconegut, tot i ser un aliat econòmic de rellevància per l’Estat espanyol. Molts comparteixen la sensació d’estar “morts en vida”. El país no ofereix possibilitats laborals i, tot i les revoltes recents, no esperen canvis polítics significatius de manera immediata.

Aquells que partiren abans i completaren el projecte migratori engreixen una llegenda d’èxit personal, un miratge

El que veuen a les xarxes socials acaba sent decisiu. Aquells que partiren abans i completaren el projecte migratori engreixen una llegenda d’èxit personal, un miratge que idealitza el trajecte que, en algunes ocasions –més de les que pareix–, pot posar fi a la seva vida. Pesa més partir que cap conseqüència, fins al punt que alguns ho intenten en repetides ocasions després de ser reclosos en un centre d’internament d’estrangers i posteriorment deportats.

“Quan veus que al teu país no tens futur, no penses a quedar-t’hi. Has de marxar!”, diu Ahmed, un algerià de vint anys que resideix a Eivissa des de fa tres anys. “Viure per menjar, dormir i res més. No hi ha futur. No es pot viatjar, no veuràs res més en la vida, el teu cap està tancat”, diu. A finals de setembre de 2017 va partir des de Boumerdès, una població costanera ubicada a l’est de la capital d’Algèria, a bord d’una pastera amb altres joves de la localitat. “Anàvem cap a Alacant, però després de deu hores de viatge va començar a fer molt mala mar. Moltes onades, la mar es feia gran. Ho vaig passar molt malament, amb molta por. Pensava que ens moriríem. No li desitjo aquest viatge a ningú”. Eren unes tretze persones a l’embarcació, explica, comptant els dos conductors. “Quan la mar es comença a fer gran, canviem el rumb cap a un lloc més proper. El primer que pensem és Palma, però en mirar el mapa veiem que estem lluny”. Ahmed encara recorda la seva travessia pel Mediterrani amb tot detall. “Estam lluny de Palma, estam lluny d’Alacant i massa lluny d’Algèria per tornar-hi. El més proper és Eivissa. I posem rumb cap allà tot i que encara estam a 89 quilòmetres d’arribar-hi”. La mala mar els impedeix arribar allà on es dirigien, i on finalment aconsegueixen arribar és a Formentera.


Escapar d’una illa equivocada

Arriben cap a les quatre de la matinada pensant que són a Eivissa. Cap control els detecta. En el moment de tocar terra, surten corrent de la barca i es dispersen per no ser localitzats. Una de les primeres coses que fan és canviar-se de roba. “A l’estiu hi ha molts turistes, van amb màniga curta, amb roba de mudar. Si ens vestim bé, ningú no distingirà qui és turista i qui ve d’una pastera”. Amb aquestes paraules, Ahmed explica una de les pràctiques més comunes dels migrants algerians quan desembarquen a les Illes: “La gent es vesteix bé perquè la policia no els reconegui”. Ell i un amic seu caminen per la carretera principal de Formentera amb la idea d’allunyar-se del punt d’arribada de l’embarcació i evitar ser detinguts. Van fins al port de Formentera. Allà, un ciutadà marroquí els explica que no es troben a Eivissa i que han d’agafar el vaixell per arribar a l’altra Illa. La seva destinació era la península i han acabat a l’illa més petita de l’arxipèlag. Agafen el vaixell, que en trenta minuts els porta fins a Eivissa, però en el moment de baixar la policia els deté.

“Si ens vestim bé, ningú no distingirà qui és turista i qui ve d’una pastera”, diu Ahmed, algerià de vint anys

L’amic d’Ahmed és major d’edat. A ell el portaran a un CIE, a Barcelona, on s’estarà quaranta dies i després serà retornat a Algèria. De la resta de companys de viatge en detenen vuit. Segons explica, “els altres se’ls escapen. Segueixen dormint a Formentera durant una setmana. Cadascú ho fa com pot: alguns dormen als boscos, altres a les platges i alguns troben gent que els ajuda. S’hi estan una setmana, perquè al cap de tres dies la policia ja no cerca més i dona la xifra dels que han detingut. És qüestió de sort”.

En el moment de l’arribada, el nostre protagonista és menor d’edat i el traslladen al centre d’acollida per a menors Pare Morey, a Eivissa. Actualment treballa ocasionalment de jardiner, sense contracte, i estudia per ser perruquer. Viu en un pis de protecció oficial que comparteix amb Said, un altre algerià que arribà clandestinament a Formentera. Els dos es conegueren al centre d’acollida, però ja s’havien creuat alguna vegada a Boumerdès, el municipi des d’on tots dos van partir en només un mes de diferència.


Sense més opcions que la mar

Said diu que “fins fa quatre anys a Algèria la gent estava millor, però ara no pots anar pel carrer sense que et reprimeixi la policia”. Des de principis de 2019, el país es veu immers en un clima de protestes i mobilitzacions contra el règim i les polítiques de l’octogenari Abdelaziz Bouteflika. Estava en el poder des de 1999 –quan acabà la guerra civil algeriana–, però l’abril del 2019 fou forçat a dimitir a causa de la pressió popular. Les eleccions del desembre passat, caracteritzades per una baixa participació i reiterades acusacions de frau, feren president Abdelmajid Tebún, qui fou primer ministre de Bouteflika. El Hirak, com s’anomena l’onada de protestes al país nord-africà –que en el món àrab significa ‘moviment’–, continua actualment amb mobilitzacions cada divendres al carrer, encara amb escepticisme sobre el canvi de rumb de les polítiques del règim.

Malgrat que el país s’ha enriquit amb el gas i el petroli, la corrupció i la mala gestió han fet que la població s’empobrís

Algèria és un país on el 75% de la població és menor de trenta anys i les quotes d’atur en aquesta franja d’edat arriben fins al 30%. Mentre que l’Estat s’ha anat enriquint amb l’exportació de gas i petroli, la corrupció i la mala gestió dels recursos han fet que la població s’anés empobrint cada vegada més. Said ens explica que la seva família sempre ha estat pobra: “Malvivíem, teníem el just per comprar menjar, però poc més. Per això vaig deixar l’escola als onze anys i vaig començar a treballar”. Mentre una part del país es mobilitza al carrer contra les polítiques estatals, molts joves no veuen més opció que provar sort i embarcar-se en una pastera per arribar a Europa. “Jo vaig intentar marxar quatre o cinc vegades”, continua, “però en el moment de pujar a la pastera sempre hi havia alguna cosa que m’ho impedia. La meva mare està malalta del cor i ens va molt just comprar-li la medicació. Amb el que guanyem allà no podem fer res per ella. La darrera vegada que vaig pujar a la pastera ja no hi havia marxa enrere”, afegeix.

La impossibilitat d’aconseguir un visat per viatjar a Europa fa que els riscos i els costos d’embarcar-se en una pastera es contemplin com la possibilitat més viable per arribar a l’altre continent. “Un sap que pot morir, però és que aquí [a Algèria] ja estàs mort en vida”, diu Ahmed, i detalla com s’organitzen: “Una vegada saps que vols partir, cerques un grup de gent per fer-ho”. Normalment aquesta recerca es fa als pobles costaners, amb tradició pesquera, on hi ha joves que saben manar les embarcacions. “Tu fas córrer la veu i cerques gent que també estigui disposada a fer aquest viatge, però en secret, discretament. Això no ho trobaràs a Facebook”. Paguen al voltant de 500, 600 o 700 euros per cobrir les despeses de comprar l’embarcació, el motor, la benzina, brúixoles, un GPS i, de vegades, salvavides. Els costos es reparteixen i d’aquí surt el preu final. “Normalment qui pilota no paga res. Aquest és l’encarregat de comprar tot el que fa falta i portar-nos fins a Europa. És algú del barri”, aclareix Ahmed. Però “no són màfies, tot i que potser de vegades hi ha algú que se n’aprofita. Depèn molt de cada cas”.


La tercera via entre Itàlia i Andalusia

Rubén Lago es va embarcar amb l’ONG de rescat Open Arms i va cobrir la ruta del Mediterrani central, entre Itàlia i Líbia. Ell explica que, tot i que les realitats i el flux migratori són molt diferents dels de l’arxipèlag, “abans que es consolidés la ruta del Mediterrani central també era molt comú que les travessies es realitzessin entre grups de persones que agafaven barques de pescadors i sortien pel seu compte des de la costa. A mesura que la ruta es va anar consolidant, ja van aparèixer les màfies que monopolitzaven el trajecte”.

A les embarcacions s’hi poden aplegar fins a unes tretze o catorze persones; normalment no hi ha dones

A les embarcacions s’hi poden aplegar fins a unes tretze o catorze persones; normalment no hi ha dones. Segons algunes veus expertes, les dones algerianes utilitzen altres rutes més segures per migrar. Intenten evitar situacions d’extrema vulnerabilitat, com viatjar en una barca plena de joves. La majoria dels que han arribat en pastera a les costes de l’arxipèlag balear són joves d’entre setze i trenta anys. “Els més grans acostumen a tenir responsabilitats, han de mantenir la seva família, i per això els que marxem som més joves”, diu Said, que va arribar a les Pitiüses amb setze anys.

L’elecció de la ruta depèn del lloc des d’on parteixen: cap a Múrcia i Andalusia hi van els que surten des del sud del país; cap a Itàlia, els del nord; a la zona costanera més a prop d’Alger és habitual dirigir-se cap al País valencià, però l’arxipèlag balear es troba enmig. Dirigir-se a les Illes té un problema afegit, ja que des d’allà s’ha de provar d’agafar un vaixell –sense tenir documentació– cap a València o Barcelona. Alguns també acaben a les Illes desviats per mala mar, per falta de benzina o per desorientació. No són professionals de la navegació. Aquests joves expliquen, entre rialles, anècdotes en què algun conductor es queda adormit i la pastera es passa hores fent voltes en cercle. Si és possible, solen prioritzar l’arribada a la península. Des d’allà és molt més fàcil desplaçar-se a altres llocs, com l’Estat francès, Bèlgica o Alemanya; allà on puguin tenir familiars o una comunitat que els ajudi quan arribin.

El trajecte fins a les Illes pot durar des d’unes 24 hores fins a unes 40, depenent de molts factors. S’alimenten de fruits secs, dàtils i nutrients que els restrenyin per evitar fer les seves necessitats durant el viatge. Said explica que ell no acostuma a beure ni mai havia pres drogues, però durant el viatge molts dels tripulants havien pres una “pastilla” perquè els ajudés a superar la por. “Estàvem creuant la mar, no sabíem si viuríem o moriríem. No hi volíem pensar. I això ens desprenia de la por.” Aquest jove conserva un vídeo fet des d’un mòbil on apareixen ell i els seus companys dins la pastera cantant cançons per celebrar la gesta del viatge.

‘Haraga’, més que una etiqueta, defineix en el món àrab aquell que crema, el que viatja sense documents

A les xarxes socials s’hi poden trobar, sota les etiquetes de Haraga Ghorba, centenars d’imatges de joves del nord d’Àfrica creuant el Mediterrani o expressant el seu desig de fer-ho. Fer-se selfies, gravar-se en vídeo durant la travessia i després difondre-ho per les xarxes és una pràctica habitual d’aquesta generació de joves migrants. El terme El Ghorba, en àrab, expressa el sentiment d’estar fora del seu país, l’exili. Haraga, més que una etiqueta, defineix en el món àrab aquell que crema, el que viatja sense documents, qui transgredeix les normes, les limitacions. Haraga: aquell qui crema els seus papers per emprendre una nova vida. La realitat de la migració, però, sovint es reflecteix idealitzada a les xarxes, com un miratge on es mostren les promeses d’èxit personal, felicitat, doblers i luxe, i s’ignoren les conseqüències d’una realitat que no és fàcil i que en el pitjor dels casos pot posar fi a les seves vides. “Migraré, fins i tot si el meu retorn és en una bossa negra”, resa una publicació d’un algerià de catorze anys en un grup de Facebook de la comunitat haraga.

Molts arriben, molts són detectats i deportats. Malgrat tot, són persistents. L’amic d’Ahmed, per exemple, després d’haver estat detingut a Eivissa, tancat al CIE de Barcelona i deportat a Algèria, provà sort novament el 2019 amb l’objectiu d’arribar a Itàlia. Després de ser deportat una altra vegada explica a Ahmed que ja no té intenció d’intentar-ho més. Està cansat. Migrar sempre es pot conjugar amb esperança, però també amb tragèdia i mort.


Vigilància per terra, mar i aire

Que els migrants arribats a l’arxipèlag acabin en un centre d’internament d’estrangers (CIE) o no té un punt d’atzar. Han d’esquivar moltes mirades. Les més perilloses són les del sistema de detecció controlat per la Guàrdia Civil, anomenat SIVE (Sistema Integrat de Vigilància Exterior). Una xarxa de càmeres dotades de visió nocturna i radars convencionals permeten detectar i enregistrar embarcacions a deu quilòmetres de la costa. Sobretot estan a l’aguait de possibles llanxes ràpides dedicades al narcotràfic i vigilen les zones més habituals d’arribades de pasteres. Així i tot, hi ha punts morts i l’eficiència del sistema depèn de l’operari. A més, el gran volum d’embarcacions que naveguen per les costes illenques, sobretot a l’estiu, facilita que algunes passin desapercebudes. El SIVE té desplegades diverses torres fixes
i mòbils per tot el litoral de les Balears i les Pitiüses, principalment a la zona sud i sud-est.

Quan els radars del SIVE detecten una possible pastera, s’alerta Salvament Marítim i les unitats de la Guàrdia Civil

Quan el SIVE detecta una possible pastera s’alerta Salvament Marítim i les unitats marítimes de la Guàrdia Civil. Si confirmen que es tracta de persones migrants, avisen la Creu Roja, en cas que sigui necessari, i es procedeix a la detenció i el trasllat a les dependències de la Policia Nacional espanyola, que és la que ostenta les competències en migració.

Però hi ha una eina de detecció més en cas de passar inadvertits als ulls del SIVE. El 31 d’agost, un pescador enregistrava l’arribada d’una embarcació a cala Llonga, Eivissa. A les imatges es veu com els migrants boten de la barca, corren i s’enfilen per un penya-segat. “Un, dos, tres, quatre”, compta amb veu alta i calmada el pescador, fins que arriba a “setze”. D’aquests, només cinc foren detinguts el primer dia. “No és comú veure com arriben”, diu Armando Lobo, mariner de tota la vida que feineja a les costes del llevant mallorquí, on arriben la majoria de les pasteres a Mallorca. “La majoria les trobam ja a l’arena, buides, o peguen per les penyes un cop abandonades”, explica. Una part important de les pasteres arribades a l’arxipèlag són detectades a partir d’avisos de particulars: pescadors que les troben buides, veïnes que ja coneixen quin tipus de barca utilitzen o que els veuen caminar pels voltants de la zona d’arribada.

 

En els casos que només es troba l’embarcació buida, s’activa un protocol de rastreig. La policia fa batudes a les zones pròximes. Fins i tot és habitual que es mobilitzi un helicòpter per donar suport aeri. En aquestes persecucions acostumen a participar-hi diversos cossos policials.


Acusats d’una falta administrativa

L’essència turística de les Illes produeix contrastos amb aquesta realitat. De moment no s’ha documentat cap arribada a les platges més turístiques a ple dia, però l’estiu passat els migrants d’una pastera que arribà a Menorca acudiren a un hotel, que fou el primer que trobaren, per demanar ajuda per recuperar-se del trajecte. Des de l’establiment, automàticament avisaren la policia. Siguin detectats pel SIVE, per un avís d’un veí o per la trucada de l’amo d’un hotel, tots són traslladats a comissaria, on esperen, detinguts, un màxim de 72 hores, fins que són posats a disposició judicial.

Si no són menors, que queden sota custòdia del consell de cada illa, “se’ls obri un procediment de devolució, que no és el mateix que expulsió”, explica Margarita Palos, advocada d’ofici que en els darrers anys ha assistit moltes de les pasteres que han arribat a Mallorca. La devolució es justifica per haver comès una falta administrativa lleu: “Quan l’entrada es produeix per llocs no habilitats per a aquest efecte, et retornen”, diu Palos, “és com si arribes a un aeroport i no tens cap justificació de per què vens a la Unió Europea. El que passa és que per assegurar la devolució els posen a disposició del jutjat d’instrucció competent perquè acordi l’internament en un centre d’estrangers. Una vegada acordat l’internament, esperen als calabossos fins que són traslladats amb un avió a un CIE de la península”, ja que a les Illes no existeix cap centre d’internament.

Margarita Palos detalla que fins al moment no ha pogut reconduir cap devolució a una demanda d’asil. “Els demanam si són demandants d’asil, per si compleixen les condicions en cas que fugin per repressió política o qualsevol altra cosa, però no diuen res. També demanam si han migrat per la seva orientació sexual, però en aquest cas tots són molt machitos i tots ho neguen tot d’una”, afegeix.

En algunes ocasions en què no hi ha hagut places disponibles als CIE, els migrants han quedat en llibertat

Per als majors d’edat queda una darrera opció per poder seguir el projecte migratori, tot i ser interceptats per la policia. En algunes ocasions en què no hi ha hagut places disponibles als CIE, els migrants han quedat en llibertat, mantenint el procés administratiu de devolució. Ara, arran de la pandèmia, que va motivar el tancament dels CIE, aquesta possibilitat remota s’ha convertit en norma. Tots els migrants arribats a les Illes durant l’estat d’alarma, i fins a mitjans de juliol, han estat posats en llibertat després d’haver-los realitzat una prova PCR. En cas que algun estigués contagiat, la resta de passatge de l’embarcació seria posat en quarantena durant deu dies. Si tots donen negatiu després d’haver estat les 72 hores a comissaria i haver passat a disposició judicial, queden en mans de la Creu Roja. “En aquests casos, tenim una relació de col·laboració estreta amb la Policia Nacional d’aquí”, explica Dolça Feliu, directora d’Inclusió Social de la Creu Roja de Balears.

Tan bon punt es preveu que quedaran en llibertat, es preparen per oferir-los participar del sistema d’acollida humanitària. Es tracta d’un projecte finançat pel Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions espanyol “que posa a disposició centres on donar cobertura de necessitats bàsiques tant pel que fa a la manutenció com a l’assistència social”. A les Illes no hi ha cap centre d’aquest tipus i han de traslladar-los a la península. Però això fins i tot pot ser un al·licient: “Quasi tots accepten, perquè és ver que les Balears –i fins i tot l’Estat espanyol– són un lloc de trànsit”. Aquests centres estan pensats “perquè no hi passin més de tres mesos”, són voluntaris i poden donar-se de baixa en qualsevol moment. De fet, “alguns només hi estan el temps necessari per recuperar-se del seu viatge migratori i continuar cap a països on tenen xarxes prèvies”. Durant aquests mesos, a banda de cobrir les necessitats bàsiques, “es focalitza molt en l’aprenentatge de l’idioma i el coneixement d’eines bàsiques perquè puguin desenvolupar-se a la societat on han arribat”, conclou la directora. Passat aquest temps, amb una ordre de devolució a les espatlles, en perdem la pista. Es fa difícil generalitzar. Hi ha tantes possibilitats com persones.


Recerca incansable dels que no surten als recomptes

Les xarxes socials, que juguen un paper fonamental en aquesta ruta, també serveixen per compartir el dol. Existeixen grups de Facebook dedicats a la denúncia de desaparicions de pasteres de les quals no se sap res més des que van sortir de les costes d’Algèria


“H
an aparegut cadàvers?” Això és el que li demanen a R. A. constantment. Ella, que prefereix no donar el seu nom complet, és una empresària d’Algèria establerta des de fa molts d’anys al País Valencià. Al febrer va començar a indagar sobre la desaparició d’un menor familiar seu que intentava arribar a Cartagena. Arran d’això, els familiars de 88 persones desaparegudes en la ruta Algèria-Balears i Algèria-País Valencià o Cartagena es van posar en contacte amb ella perquè fes algunes comprovacions i els tingués informats de qualsevol novetat.

“Aquests joves són fills, germans i marits d’altres persones que esperen cada dia una notícia”, ens explica. Es tracta de sis pasteres que salparen des de diferents punts d’Algèria entre l’octubre del 2019 i el gener d’enguany. La meitat es dirigien a les Illes i l’altre gruix a la península. Entre els desapareguts hi ha sis menors d’edat. Un d’ells viatjava amb la seva mare, una de les tres dones desaparegudes. De les altres dues, una estava embarassada.

Només s’han trobat els cossos de tres homes, que aparegueren surant a la mar. Un d’ells fou recollit per un creuer a set milles de Formentera. Finalment fou traslladat a Palma. “Era un jove sense pares, però gràcies a una tia seva resident a Lleida van poder retornar el cos al seu poble”, detalla l’empresària. Dels altres dos cossos, un es va poder identificar mitjançant proves d’ADN. Dies abans que es decretés l’estat d’alarma per la COVID-19, aquest viatjava amb la mateixa pastera que el jove que va trobar el creuer. Encara no s’ha pogut repatriar el cos. L’altre cos està a l’espera dels resultats de les proves d’ADN.

Les famílies de 88 persones desaparegudes en la ruta Algèria-Balears i Algèria-País Valencià les cerquen des d’inicis del 2020

“Les famílies no entenen per què si apareix un cadàver no n’apareixen més. O per què del passatge d’algunes embarcacions no se n’ha trobat cap cadàver. Així no poden aturar-se mai de buscar-los”. És complicat que arribin els cadàvers d’un naufragi. “Són casos molt puntuals. En els set anys que duc aquí, només he fet dues autòpsies d’aquest tipus”, diu el doctor Borja Moreno, forense de l’Institut de Medicina Legal de Palma, i explica el perquè: “Primer, tots els cossos van al fons del mar i al cap de deu o quinze dies suren per acció dels bacteris. Que surin depèn moltíssim del cadàver i que els animals no es mengin la panxa, que és allà on comença la descomposició i on es forma una bossa de gasos. Després, si en un temps –que pot ser d’una setmana a dos mesos– ningú no troba el cadàver, torna a enfonsar-se”. La identificació és complicada. “Els animals es mengen els genitals, la cara… Bé, totes les parts blanes. A simple vista ni pots saber ni l’edat, ni l’ètnia ni el sexe”. Per això “a l’autòpsia feim un examen complet i recollim mostres d’ADN, per enviar-les a una base de dades de desapareguts”. Però les desaparicions de migrants del nord d’Àfrica no abunden a les bases de dades d’ADN de persones desaparegudes. En acabar l’autòpsia, el forense envia l’informe al jutjat contestant quatre preguntes: causa de la mort, etiologia, si és natural o violenta, identificació i data de la mort. Llavors, normalment “el cadàver és enterrat a la fossa comuna del cementiri de Palma”.

Des de fa uns mesos, R. A. ha comptat amb la col·laboració d’una xarxa de suport formada per diverses ONG locals i estatals. Ara preparen una denúncia al Defensor del Poble perquè intenti aclarir què ha passat amb aquestes persones i han recollit i entregat ADN de la majoria dels integrants de les embarcacions on han aparegut cadàvers. R. A. diu que “malgrat alguns petits indicis, sospites i persones que diuen haver vist alguna d’aquestes persones en centres penitenciaris, encara no s’ha pogut confirmar ni avançar en res”.

Endinsant-nos a les xarxes socials, aquests dies de mitjans d’estiu han aparegut noves denúncies de desaparicions. En aquest cas són dues embarcacions que es dirigien al sud de la península. “Continuaran venint i tendrem més desapareguts. La COVID ha aturat uns mesos les sortides, però ara només els atura la mala mar”, conclou seriosa i resignada l’algeriana arrelada al País Valencià.

Article publicat al número 505 publicación número 505 de la Directa

Articles relacionats