La reputada filòsofa francesa Simone Weil (1909-1943) ha sigut instrumentalitzada per desprestigiar l’anarquisme, a partir d’una carta que va enviar a un falangista dissident i del diari personal que va escriure durant la seva participació al grup internacional de la Columna Durruti. Al volum Viure la força. Simone Weil i la Columna Durruti (editorial Descontrol, 2025), el sociòleg i documentalista barceloní Xavier Artigas analitza profundament els dos textos i desmunta aquesta tesi. El llibre inclou un pròleg de la gimenòloga Myrtille Gonzalbo i un epíleg del filòsof Amador Fernández-Savater. Actualment, està realitzant un film que pren el llibre com a material de partida.
Simone Weil és una víctima de la historiografia?
Se la descobreix pels seus textos místics i aleshores queda ubicada com una pensadora mística. Però després, al llarg dels anys cinquanta, Albert Camus es dedica a recuperar i publicar els seus escrits polítics, avisant que en realitat es tracta d’una gran pensadora política. Hi ha aquesta dicotomia al llarg de la història: era una dona conservadora, espiritual, religiosa, però també era canyera a escala política. Aquests dos batecs. Segons el moment, va sortint l’un o l’altre. Crec que ara estem en un periode en el que s’està començant a recuperar la Simone Weil més política. La meva obra contribueix una mica en el coneixement dels fets de la Guerra Civil espanyola, que és el que menys s’ha treballat; i a explicar que hi va anar com anarquista convençuda. No era una filòsofa que tenia certes simpaties, però que no sabia on es ficava; era una militant, sabia on es ficava, coneixia molta gent a Barcelona, hi va anar per donar suport al moviment anarquista i es va allistar a la Columna Durruti convençuda. Sabia que estaven cremant esglésies, perseguint capellans, matant a gent de dretes, i això no li va impedir anar fins a primera línia de front i agafar el fusell.
La carta a l’escriptor Georges Bernanos és el punt d’arrencada d’aquesta instrumentalització?
“Quan ella arriba a Catalunya, el 1936, sap perfectament què està passant al seu voltant, quins són els actors clau, no és algú innocent en absolut. Però és veritat que, també pel fet de ser una dona, se li pressuposa aquesta ingenuïtat”
Dos anys després d’estar aquí va escriure la famosa carta a Bernanos, però hi ha moltes formes d’interpretar aquesta carta. De primeres, era una cosa entre ella i Bernanos, no és un text públic, no és un manifest. Ella escriu en privat a un tio que era falangista, un pensador monàrquic francès, partidari de Charles Maurras, que, de cop, surt i diu que els del seu bàndol són uns sanguinaris i en renega completament. A la Simone Weil això li provoca un xoc molt gran, li sembla molt honorable que una persona així sigui capaç de fer una revisió de les seves idees. I, per acostar-se a Bernanos, fa el mateix i li diu que ella estava a favor dels anarquistes i ara considera que els anarquistes s’han equivocat perquè també han comès atrocitats. És una forma que té d’acostar-se al personatge i de poder trobar punts en comú. Però és una cosa que fa en privat, no surt al món a dir els anarquistes cometen atrocitats. El que passa és que la historiografia recupera la carta i acaba reforçant la tesi que Weil és una pensadora conservadora, eminentment mística i religiosa i que va renegar completament dels anarquistes. El que faig al llibre és constatar que ella no va renegar de ningú, que estava convençuda del bàndol amb el qual anava a lluitar i –és més– quan va tornar a França hi va continuar donant suport públicament. Fins i tot, mentre escrivia en privat a Bernanos, públicament estava defensant els anarquistes. Tota aquesta tesi sobre la filòsofa innocent que ve aquí i no sap on es fica és mentida. El que passa és que s’ha de diferenciar l’àmbit polític de l’àmbit filosòfic i ella, per entrar en contacte amb aquest pensador, es permet frivolitzar sobre els que havien estat els seus companys de trinxera, però ella seguia en contacte amb aquesta penya i els donava suport. Crec que a ella li hagués escandalitzat que la carta s’hagués fet pública. A vegades en la intimitat diem coses que no ens interessa que surtin en públic. Crec que Simone Weil no hagués renegat mai en públic dels anarquistes i intento desmuntar aquest mite.
Hi ha part de masclisme en aquesta instrumentalització?
Sí, el fet que sigui una dona fa que sigui més fàcil pretendre que era una persona que no entenia molt bé on es ficava. Però ella sí que tenia un coneixement molt clar de la política catalana, rebia diaris d’esquerres catalans a casa seva, tenia contacte amb personatges importants dels moviments socials de Catalunya, era amiga de Joaquim Maurín i de Jaume Miravitlles i havia estat aquí convivint amb el moviment anarquista prèviament. Quan ella arriba, el 1936, sap perfectament què està passant al seu voltant, què ha estat passant al llarg de la República, quins són els actors clau, quins són els moviments socials i partits polítics, no és algú innocent en absolut. Però és veritat que, també pel fet de ser una dona, se li pressuposa aquesta innocència i aquesta ingenuïtat.
Per què va venir a Barcelona, Simone Weil, el 1936?
Una de les tesis que defenso al llibre, que no és el que està acceptat històricament, és que ella no ve aquí per lluitar contra el feixisme, sinó per observar i viure en primera persona la implementació del comunisme llibertari. Ella, en el seu diari i en altres textos i cartes, mostra molt interès per aquest projecte polític que la fascina, i té molta curiositat per veure com es posa en pràctica. El seu diari, més que un diari de guerra, sembla un diari de revolució. Va comentant coses com ara, “encara no s’han abolit els diners” o “m’han dit que el comunisme llibertari es posarà en pràctica d’aquí un o dos mesos”. No està fent una crònica bèl·lica, no comença a parlar de la guerra fins a bastant endavant. Quan arriba, el que li interessa és la socialització de les fàbriques, el treball en comú al camp o si es declara o no es declara formalment el comunisme llibertari. Són pistes que ella va donant, però que han sigut totalment obviades. Amb això i altres fonts, arribo a la conclusió que un dels motius principals que la van dur a prendre aquesta decisió, conscient o inconscientment, era el projecte revolucionari. I el tema de la guerra va venir després. Un cop aquí s’adona que la revolució no podia perdurar si no es frenava el feixisme, i aleshores va anar acostant-se al front fins que va decidir agafar una arma i defensar la revolució.
Va passar d’observadora a miliciana?
Sí, i això explica també els dilemes morals que va tenir al llarg de tot aquest procés. Ella era pacifista, entesa com antimilitarista. Havia manifestat que hi ha contextos en els quals pot ser legítim fer servir la violència i havia dit que el feixisme, potser en alguns moments, s’havia de frenar militarment. Però era antimilitarista. I té aquest dilema moral, és una revolució que val la pena, però que es veu amenaçada pel feixisme i, per tant, arriba a la conclusió que s’ha de defensar amb les armes, i ella agafa una arma. Però arriba un moment que pensa compte, perquè el fet d’agafar una arma ens fa entrar dins d’un procés inconscient, dins la pròpia dinàmica de la guerra, que fa que nosaltres mateixos ens acabem convertint en l’enemic que volem combatre. Qui comença la guerra? El feixisme, sempre, però quan nosaltres entrem dins del terreny de la guerra, que és el terreny del feixisme, correm el perill de convertir-nos nosaltres també en feixistes. Quan l’economia ja no vetlla pel benestar de les persones sinó per finalitats bèl·liques, quan hem de reprimir les llibertats de la població perquè hem de guanyar la guerra i a més hem de detectar qui són els nostres enemics per eliminar-los, tots aquests processos mentals no són altres que els del feixisme, per tant, entrar en la dinàmica de guerra ens converteix en feixistes. Aquest és el gran aprenentatge que ella fa posteriorment. No mentre està aquí. Mentre està aquí considera que s’havia de defensar la revolució.
Què es diu del diari de viatge de Weil?
“Ella era pacifista. Havia manifestat que hi ha contextos en els quals pot ser legítim fer servir la violència i havia dit que el feixisme, potser en alguns moments, s’havia de frenar militarment. Però era antimilitarista”
Una de les coses importants del llibre és que mostra els originals del Diari d’Espanya, perquè hi ha tesis que diuen que Simone Weil va arrencar algunes pàgines del diari i això dona lloc a pensar que potser va ser perquè ella va voler autocensurar alguns capítols sobre la brutalitat dels anarquistes, perquè havia de passar alguns controls i no volia que els anarquistes veiessin que els criticava. Això ve reforçat pel fet que, efectivament, les diferents transcripcions del diari mostren que el contingut és molt intermitent i que hi ha moltes coses que estan inacabades i també salts temporals. Això ha donat lloc a que es digués que el contingut important real està en aquestes pàgines que van ser arrencades. Quan vaig tenir el diari original vaig veure que la majoria de coses que estan inacabades és perquè ella les va deixar inacabades, no perquè haguessin estat mutilades. Tinc les meves teories de per què estan inacabades. Només hi ha dues pàgines arrencades, al final de la llibreta, després de 22 pàgines en blanc. Quan tu tens una llibreta i vas de viatge i arrenques pàgines del final, normalment és perquè li passes la teva adreça a algú o perquè les fas servir per algun motiu. Tota la tesi sobre les pàgines arrencades no té cap sentit. I no està complet perquè estàs en una guerra i escrius quan pots i com pots i penses “això ja ho acabaré”.
Què més hi has trobat?
Hi ha una altra cosa interessant de reproduir el diari original, coses que a la transcripció no es tenen en compte, com un exlibris que diu on s’ha fet la llibreta, que és a Saragossa. El diari comença a Portbou, quan ella entra. Va entrar amb una llibreta fabricada a Saragossa? L’entrada de Portbou està en blanc, les entrades de Barcelona, Lleida i “Columna Durruti” també. El diari comença quan està a Pina d’Ebre. La meva tesi és que va comprar la llibreta a Pina d’Ebre, i per això està fabricada a Saragossa, que està a 30 quilòmetres, té molt més sentit. Crec que el més probable és que ella portava un diari de París i el va perdre, i quan va arribar a Pina va comprar una llibreta i va deixar les pàgines en blanc per tornar-les a omplir més tard. Aquesta tesi ve reforçada per una notícia del diari El Diluvio, on es diu que Weil havia extraviat la documentació que li permetia treballar com a periodista al territori republicà. Va perdre la documentació mentre estava a Barcelona. Crec que de la mateixa manera va perdre la seva llibreta, o li van robar. Això explica el format tan estrany d’aquest diari, perquè falta tanta informació. De Barcelona va deixar cinc pàgines en blanc. Crec que aquestes pàgines que falten devien estar plenes de les seves impressions sobre les diferents indústries col·lectivitzades de Barcelona, que és el que li interessava. Estava molt fascinada pel treball industrial i, quan va arribar a Barcelona, doncs òbviament el primer que li va interessar és com era el treball industrial sota un règim revolucionari, com havia canviat les coses. El que intento argumentar és, si ella va veure la brutalitat anarquista a Barcelona i en va quedar horroritzada, no s’entén per què va anar al front i va demanar una arma a Durruti per defensar la revolució. No té cap sentit. El que va viure a Barcelona li devia molar, perquè si no, no te’n vas fins a Pina d’Ebre i demanes ser part del grup internacional per anar a matar feixistes.
I l’episodi de la venjança a Sitges després de la fracassada expedició a Mallorca?
El que defenso al llibre és que els anarquistes no hi van tenir res a veure, van ser sobretot militants del POUM i sembla ser que d’Estat Català. És un tema que la va impactar mentre estava a l’hospital, però tampoc diria que és un punt d’inflexió, perquè ella va seguir donant suport al moviment anarquista. Ella és conscient que ja durant la guerra s’està construint aquest relat sobre la brutalitat dels anarquistes. És molt trist que, quan ella mateixa s’havia esforçat a contraposar aquest relat, la seva carta íntima amb Bernanos serveixi per reforçar-lo. I és veritat que a la carta fa una generalització molt matussera sobre el moviment anarquista i dona a entendre que algunes d’aquestes atrocitats que es cometen tenen a veure amb el moviment anarquista. Però després, historiadors com els del grup Els Gimenòlegs han demostrat que els exemples que dona Weil ni tan sols es poden atribuir al moviment anarquista, i un és el de Sitges.
I aleshores desenvolupa el concepte filosòfic de la força?
És molt important dir ben clar i alt és que ella pot acabar definint aquest concepte de la força i s’acaba convertint en un dels conceptes més centrals de la seva filosofia perquè experimenta aquesta força en primera persona mentre està a la guerra civil. Perquè l’afecta tant la història d’un jove falangista de 15 anys executat pels anarquistes? Perquè aquest jove és capturat pels seus companys de trinxera que ella va abandonar un dia abans perquè va tenir un accident i la van apartar del front. La meva tesi és que s’adona que, si aquest accident no l’hagués apartat del front, ella hagués pogut matar aquell jove falangista. El que li fa pensar molt en el concepte de força és haver-se adonat que ella mateixa hagués pogut exercir aquesta força contra un enemic que calia eliminar i adonar-se posteriorment que aquest enemic era un jove fanatitzat de quinze anys que no sabia on es ficava. Però té la certesa que, un cop dins d’un context de guerra que ve marcat per l’imperatiu d’eliminar l’enemic, ella no hagués fet altra cosa que obeir aquest imperatiu. Crec que aquesta presa de consciència és tan forta que fa que desenvolupi el concepte de força fins a uns nivells filosòficament molt interessants. La qual cosa no vol dir que després, políticament, renegui del moviment anarquista. I és curiós que, un cop té la certesa i vol escriure sobre aquest fenomen, no parla sobre la guerra civil, i això no és banal. Per il·lustrar aquest concepte filosòfic que ha constatat a la guerra civil, parla de La Ilíada, va al conflicte humà primari més important que coneixem, la Guerra de Troia. Això és important perquè ella sabia que, si parlava d’aquest fenomen ubicant-lo a la guerra civil espanyola hi havia el perill que la gent digués que els anarquistes i els feixistes estaven al mateix nivell. I crec que Weil no volia que es digués això; volia separar la conclusió a la que havia arribat en l’àmbit filosòfic i allò que defensava en l’àmbit polític, no volia que s’equiparés feixisme i anarquisme. Dir això és una aberració.
Tot i les conclusions filosòfiques, va continuar lluitant políticament?
Al final de la seva vida la seva obsessió és participar a la Resistència contra els nazis. S’implica políticament contra el feixisme fins a l’últim moment. Mor amb 34 anys, malalta de tuberculosis, decebuda. Arriba un moment que creu que a Hitler se li han de parar els peus i, per tant, és legítim fer una guerra antifeixista contra els nazis. D’alguna forma, es torna militarista, perquè segueix sent antimilitarista durant tot el conflicte espanyol, diu que a la guerra hi han d’anar voluntaris, que la gent hi ha d’anar perquè realment són idees que defensa, no perquè l’obliguin. Però al final de la seva vida, amb la guerra contra Hitler, revisa aquestes idees, perquè diu que si no, Hitler farà el mateix que va fer l’Imperi Romà, arrasar amb totes les singularitats culturals del Mediterrani. Ella és antifeixista fins a l’últim moment, creu que hi ha de posar el cos, que no s’ha de separar mai els àmbits del pensament i del treball manual, això és una constant en al seva vida.
Quines són les seves aportacions filosòfiques?
“Weil volia separar la conclusió a la que havia arribat en l’àmbit filosòfic i allò que defensava en l’àmbit polític, no volia que s’equiparés feixisme i anarquisme. Dir això és una aberració”
Hi ha persones en aquest país que porten molts anys pensant i escrivint sobre Simone Weil i podrien dir molt millor que jo quines són les seves grans aportacions filosòfiques i polítiques, que són moltes i molt diverses. Hi ha efectivament una Simone Weil mística, però hi ha una Simone Weil política molt potent que s’ha de reivindicar. Jo intento posar en valor la política. Abans que comencés a explorar terrenys místics ja havia escrit coses que tenien rellevància suficient com per ser considerada una de les filòsofes més importants del segle XX. Té un tractat polític i econòmic que pretén refutar en molts aspectes el marxisme, plantejar una teoria emancipatòria més enllà del marxisme, la qual cosa en la seva època era molt novedós. Això, l’any 1934. Fa una crítica aferrissada a la URSS des de postures d’esquerra radical, d’inspiració llibertària, no explícitament anarquista. En aquests moments és molt amiga de Boris Souvarine, que és un antiestalinista però també antitrotsquista. Té una visió molt interessant i innovadora, crítica amb el marxisme. Després és veritat que és una bèstia a nivell filosòfic i explora terrenys místics que també són interessants. Però ja portem molt temps destacant la part mística, ara és important rescatar aquest altre aspecte.
Com va reaccionar l’anarquisme a la instrumentalització de Weil?
En el moment en que es publica la carta a Bernanos en una revista anarquista hi ha un xoc, sobretot per part dels seus companys de trinxeres, i en especial per part de Luis Mercier-Vega. Tot això fa que des del mateix moviment anarquista hi hagi un rebuig a la figura de Weil, es diu “no és una de les nostres, és una traïdora perquè ens ha criticat”. La reacció de Mercier i de molts anarquistes és totalment legítima i lògica, però també crec que s’ha de relativitzar i no ens ha de fer oblidar que Simone Weil segueix sent molt recuperable des de l’anarquisme. És una llàstima menystenir tot el que ella ha escrit a favor de l’anarquisme perquè es va publicar la carta de Bernanos. Simone Weil no diria que és una pensadora anarquista, perquè li molestava molt que l’encasellessin dins de qualsevol ideologia o moviment polític, però crec que té postures llibertàries molt clares i que les hem de seguir recuperant per alimentar el nostre pensament llibertari. Jo intento recuperar una mica una genealogia de com ella passa del sindicalisme a l’anarquisme d’una forma bastant conscient.
I ara en faràs una pel·lícula, el teu primer film de ficció?
El llibre no tenia previst publicar-lo. Jo m’he dedicat al documental els últims quinze anys i ara estic fent una aposta per un registre de ficció. Com que estic acostumat a fer documentals i quan faig una obra em documento, d’alguna forma sento que tota aquesta informació, que no es veurà reflectida en l’obra final, em fa mal. La pel·lícula de ficció agafa la realitat i l’encapsula en un producte que és molt fàcil de consumir, però la pel·lícula es separa del document. La pel·lícula ens podrà ajudar a entendre la realitat amb una simplificació determinada, però com que jo vinc d’on vinc, tinc la necessitat d’aquesta realitat [assenyala el llibre]. El guió està escrit en base a això, però simplificant. Ara mateix estem en fase de desenvolupament, espero que puguem estar en fase de producció a principis de l’any que ve i un cop aquí crec que tot anirà bastant més ràpid. Amb una mica de sort, d’aquí un parell d’anys podrem veure la pel·lícula a la pantalla.
No puc estar de preguntar-te per Ciutat morta. Dotze anys després, com envelleix aquell documental que va tenir tant d’impacte?
Estem en una pantalla completament diferent, en un moment en el que s’ha imposat una forma que fa por, el paradigma de la postveritat, a uns nivells en els quals ja no es qüestió de demostrar què és veritat i què no, dona la sensació que a la majoria de població no els importa què és veritat i que no. Aleshores confrontar en aquest moment un projecte com Ciutat morta, que l’exercici que va fer és dir “aquesta és la veritat sobre el relat que heu estat fent durant tants anys sobre el cas 4F”. Això va provocar un xoc en la societat, un adonar-se que no ens havien estat explicant la veritat i això va tenir conseqüències polítiques i socials. És possible fer un Ciutat morta en els temps que corren, en els quals ens hem acostumat a que se’ns menteixi sistemàticament i que d’alguna forma la gent ja no reclama veritat? En un moment en el que la gent més poderosa del món està difonent cada dia fake news i que el factcheking i la refutació no serveix absolutament per a res? En l’era de les xarxes socials, en un principi vam pensar que hi hauria més transparència que mai, més democràcia informativa que mai, més informació que mai, i paradoxalment és quan més difícil és imposar relats de veritat. Els relats ja no s’imposen perquè siguin certs, sinó en el pla emocional. No sé si, conscientment o inconscientment, la meva migració del documental cap a la ficció probablement té a veure amb la impotència en adonar-me que, per molt que es defensi la veritat des del rigor, des d’una investigació seriosa, això no té perquè tenir un impacte com en el seu moment va tenir Ciutat morta, perquè ara ja no és possible. I crec que, en aquest sentit, en la ficció hi ha un camp per explorar. No sé si és acceptar una derrota, o si és com funcionem els éssers humans des que ens explicaven històries al voltant del foc. Això fa que em vingui de gust explorar la ficció com a forma de parlar de temes polítics que crec que són rellevants. I ara mateix la lluita contra el feixisme és per a mi de les coses més urgents que hem d’abordar col·lectivament. I crec que el periodisme d’investigació i el factcheking, no estan essent suficients. La veritat és una cosa tan relativa que la única forma que tens d’abordar qualsevol tema és a través dels relats, de les narratives. La pel·lícula explora territoris més irracionals i potser pot fer que tornem a parlar de quins són els perills del feixisme. Perquè el perill més gran és que el feixisme ens impregna i ens fa veure enemics i voler combatre’ls d’una forma brutal. Penso que és una advertència que hem de tenir clara.
