Acostumem a pensar que el fem, la deixalla, la merda, parlant clar, desapareixen. Tendim a pensar que quan la llancem, s’ha acabat tota la història i que el fem s’evapora. Però, el fem, les deixalles, com totes les coses, es traslladen cap a un altre lloc i d’alguna manera continuen formant part del planeta. Com tota matèria, continuen ocupant un lloc a l’espai. I com tota la brossa, tota la brutícia, també la nostra, la dels humans, té un lloc entre nosaltres: els sentiments, les emocions, els bagatges que ens habiten i ens fan possibles, les sensacions, els caràcters… Cadascú de nosaltres és diferent i guarda amb ell o ella la seua pròpia motxilla amb la qual sobreviu i se subsisteix: el record de les nostres experiències, el nostre passat que ens fa ser qui som i com som. La nostra merda, el nostre fem, els records i les experiències positives i negatives, es queden amb nosaltres. Formen part de nosaltres, no desapareixen, ens transformen i ens fa créixer, evolucionar i canviar.
L’amor és un acte que ens remou i ens sacseja brutalment, ens desperta i ens contrau, ens evapora de la realitat i ens fa caure en ella i contra ella
Slavoj Žižek, filòsof, psicoanalista i crític cultural eslovè, ens diu que si estimem el món, l’hem d’acollir i acceptar en tota la seua desfeta i amb tots els seus desperfectes o les seues imperfeccions. Ens anima a no fixar-nos ofuscadament en les virtuts, sinó que acceptem les persones, la persona o persones a qui estimem, el món, amb tots els seus defectes. Però, ens fa por assumir riscos, enamorar-nos, confiar plenament en el benefici d’aquestes possibles tares, perquè ens han ferit, perquè no volem que ens facen mal o fer-nos mal a nosaltres mateixa una altra vegada. Si més no, Žižek assegura que l’amor de veritat no idealitza l’altre, sinó que es tracta d’estimar amb totes les causes, incorreccions i conseqüències. Estimar amb tota la veritat i plenament, ens diu; estimar sincerament i de manera conscient. Per a l’eslovè, l’amor és un acte que ens remou i ens sacseja brutalment, ens desperta i ens contrau, ens evapora de la realitat i ens fa caure en ella i contra ella, alhora. Perquè l’amor, de la mateixa manera que ens enlaira i ens possibilita volar i respirar els núvols, també pot arribar a ser cruel, malvat. La realitat està plena de contradiccions i de veritats incòmodes que no ens agraden, que, fins i tot, ens cabregen, que no ens agrada escoltar, saber, que ens recorden. Estimar és un acte arriscat i violent, perquè advocant per aquesta sinceritat en l’amor sobre la qual aposta el filòsof, ens fa posicionar-nos i enfrontar-nos amb la parella o amb la persona qui estimem, sovint o més del que ens agradaria. Qui no ha sentit les paraules: “No t’enfades… T’ho dic perquè t’estime”.
Així doncs, d’aquesta manera resol Žižek la tesi: si estimar és acceptar la imperfecció, és necessari dir-li a aquell o aquella a qui s’estima allò que un pensa i sent, malgrat que li puga molestar. Cal ser sincer, dir la veritat, perquè sols d’aquesta manera estaràs connectat a la realitat. Estima obrint-te als altres, deixant que l’experiència t’òmpliga, siga teua sentidament i et faça benefici. El filòsof ens anima a apostar per un amor real, ple, sincer, complet cap a l’altre, que s’allunye dels actes fortuïts que no signifiquen res per a nosaltres, que no ens sacsegen, que no ens canvien. Aquest canvi, aquesta transformació, és el que ens fa moure i aquest moviment té com a motor, segons el filòsof, l’amor.
Dit això, gaudiu la primavera, criatures, i feu vostre el motor que ens mou als núvols i ens aporta el canvi. Ego te absolvo a peccatis tuis.
