Corrien, ferien i espetegaven els anys 80 a Renteria, una població al nord de Guipúscoa, només a set quilòmetres de Donosti. Transcorrien els 80 del rock i el punk, la droga i la repressió policial. Els anomenats anys de plom al País Basc per la colpidora violència, els atemptats d’ETA i el naixement dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL), que fins al 1987 van assassinar 28 persones. Cada migdia, els ionquis s’aplegaven a l’albereda del poble per recollir la droga que arribava en camions, cadascú prenia la seva dosi i perimetrava un racó per fer-se uns picos. La permissivitat de la policia amb la droga era una evidència i no feia acte de presència fins a mitja tarda. Aleshores sí, el poble quedava ocupat policialment: detencions, controls i seguiments polítics. Els anys 80, almenys a Renteria, sonava Hertzainak, Barricada, Rumberos de Astigarraga, Basura, Kortatu… i començava La Polla Records.
Ion Arretxe estudiava Belles Arts a Bilbao i vivia a Renteria, immers en aquella explosió de bandes de rock i punk, grups de teatre -com Orain, Trapu Zaharra o Titiriteros de Sebastopol-, ràdios lliures i okupacions. “Estàvem envoltats de molta gent generosa, oferint el seu temps, talent i la seva vida per canviar les coses”. Es vivia un esclat de lluita i esperança, però també es rondava ben a prop de la mort. Arretxe es considerava abertzale i en una ocasió, feia un parell d’anys, a Vitòria, havia estat detingut acusat d’enfrontaments amb la policia. Sempre va tenir clar, assegura, que hi havia “línies vermelles” que no volia creuar: la de les armes, els explosius i ETA. Va aportar dibuixos, cartells i murals al moviment de l’esquerra independentista i va col·laborar amb el diari Egin.
“D’on vens? A on vas? Què és això? De qui és això?” La cançó “Kontrola” dels Hertzainak narra els feixucs controls policials, tan freqüents aleshores al País Basc, però també, com, finalment, la policia va empetitint-se a través del vidre retrovisor. Així és com descriu Arretxe la (mala) experiència de la seva detenció i tortura durant 10 dies: “jo, a la vida, he tirat endavant, i aquells guàrdies civils que em van torturar van empetitint-se al meu vidre retrovisor”.
Feia dos anys que els militants d’ETA Lasa i Zabala havien estat segrestats pels GAL (no seria fins al gener de 1985 que trobarien les restes dels cossos i fins a 1995 que els identificarien), quan el 2 de novembre de 1985 Ion Arretxe va ser detingut de matinada i torturat durant 10 dies entre el riu de Bidasoa, la macro caserna d’Intxaurrondo i la Direcció General de la Guàrdia Civil a Madrid. Ara, amb 30 anys de distància, relata aquell episodi de la seva vida -que tantes altres persones van viure-, al llibre Intxaurrondo. La sombra del nogal (Garaje Negro, 2015). El seu avi deia que l’ombra de la noguera refredava les ànimes i que qui hi dormia acabaria morint. Durant els tres primers dies de detenció, Arretxe va patir l’ombra de la noguera, la caserna més temuda per tota la militància basca. Té gravat a la memòria el precís moment en què va saber amb certesa que res ni ningú podria canviar el seu destí: la imatge del seu pare a terra, subjectat per diversos guàrdies. “Un pare a terra no és res, per molt alt i molt fort que sembli”.
El dia anterior, ETA havia assassinat dos soldats de la Comandància de la Marina i un guàrdia civil a prop de Passaia, i l’acusaven a ell, a Mikel Zabalza, la seva companya i el seu cosí. En mans de la guàrdia civil la seva vida va quedar congelada. El seu amic Ber l’estaria esperant per pintar un panell per al grup de teatre Orain de Donosti i les seves classes a Belles Arts també. Allò pendent de fer, el fet de saber que “pertanys a un grup que t’espera al carrer”, així com la convicció que “tot allò no duraria per sempre”, el van ajudar a sobreviure a 10 dies d’incomunicació. Només feia 10 mesos que s’havia aprovat l’anomenada Llei Antiterrorista, un text que senzillament refonia un conjunt de disposicions repressives disperses fins aleshores: la incomunicació de 10 dies, el registre de domicili i la pràctica d’observacions postals i telefòniques per mandat de les autoritats governatives.
Només entrar a Intxaurrondo, li van deixar ben clar. El guàrdia civil Caracaballo va fer-li una classe magistral sobre la llei antiterrorista. Després de llegir-li tots els drets, va etzibar: “aquests són els teus drets xaval. Més ben dit… aquests eren els teus drets. Perquè com ja t’hem dit abans, el mateix Barrionuevo ha ordenat que t’apliquem la Llei Antiterrorista, així que… taxan, taxan… Ris Ras… va trencar el paper”. Qui, burleta, esmicolava els drets de Ion Arretxe, era ni més ni menys, que Enrique Dorado Villalobos, home de confiança de Galindo, adscrit al grup especial AT1, que més tard seria condemnat per l’assassinat de Lasa i Zabala, com a membre dels GAL. Condemnat a 75 anys, només en va complir sis i té concedida pensió vitalícia.
El guàrdia civil Caracaballo va fer-li una classe magistral sobre la llei antiterrorista. Després de llegir-li tots els drets, va etzibar: “aquests són els teus drets ‘xaval’. Més ben dit… aquests eren els teus drets. Perquè com ja t’hem dit abans, el mateix Barrionuevo ha ordenat que t’apliquem la Llei Antiterrorista”
En aquella època, quan es pronunciava la paraula Intxaurrondo, uns calfreds recorrien els cossos. La caserna del dolor, el museu de l’horror d’Estat, havia acaparat la identitat de tot un barri. Abans d’arribar-hi, però, Arretxe ja va tocar la mort de ben a prop: “em van embotir en dos sacs de plàstic i cinta d’embalar i em van submergir al riu”. La mateixa tècnica de la banyera és la que, segurament, hores abans o després, van aplicar-li a Mikel Zabalza. Desaparegut al riu Bidasoa, el seu cos no va aparèixer fins al cap de 15 dies, en un lloc que ja havia estat rastrejat pels equips de rescat. Arretxe mai no va conèixer al jove conductor d’autobusos i fins a arribar a la presó de Carabanchel (Madrid), 10 dies més tard, no va assabentar-se que havien detingut tres persones més aquella maleïda matinada, i que una d’elles estava desapareguda. Tots quedarien en llibertat sense càrrecs, però Zabalza -assassinat per l’Estat-, va deixar la vida al Bidasoa, allà on Arretxe va sentir la mort més a prop. Durant una estona veure com s’allunyava Malbazar, Landarbaso, Añarbe… tots els rius de les excursions i de la seva infància, i es quedava asfixiat a Bidasoa.
La banyera, els elèctrodes, els cops, les humiliacions… Immersa en la lectura, dins d’aquell pis desangelat d’Intxaurrondo, és inevitable fer-se preguntes. Si Arretxe podia sentir l’esvalot dels fills i filles dels guàrdies civils en tornar de l’escola, o un televisor encès durant la vesprada, escoltarien aquelles famílies els seus crits de dolor? La màxima perversió de la tortura, explica l’advocat August Gil Matamala, és el trencament de la innocència. Arretxe, sense cap més sortida, va autoinculpar-se d’accions en què mai havia participat. El mateix Don Enrique Rodríguez Galindo, màxim responsable de la caserna d’Intxaurrondo -després condemnat pels GAL a 75 anys dels quals només en va complir 4-, va deixar-li ben clar quan va agafar-lo pels ous, amb una única mà, i els va prémer: “ja saps perquè t’hem portat aquí no? Perquè ens expliquis coses. Així que no ens facis perdre el temps i vés parlant, xaval… perquè si no et retorçaré els ous fins a explotar-te’ls. “Ells volen un membre d’ETA i tu els dónes això. Em sentia embogit, portava tres dies sense dormir i patint tortures”. Arretxe va arribar a dibuixar-los zulos inventats, a partir de rutes que havia fet de petit per algunes muntanyes. “Això em permetia viure unes hores de calma”.
Entre la música triada pel llibre, hi ha la mítica cançó basca “Itziarren semea” (El fill d’Itziar) – inspirada en el cas d’Andoni Arrizabalaga, detingut i torturat el 1964-, que està disposat a morir, abans de delatar. El fill, assegura a la mare que no ha dit cap nom i la mare li dona un clavell vermell. “Qualsevol detingut vol ser com ell, però hi ha un moment en què dic: jo no sóc el fill d’Itziar”. Ion Arretxe reconeix que sempre tens la consciència que has dit més del que havies de dir i alhora, et van dient que faran córrer entre tothom que ets un delator. “Això et trenca per dins”.
Les paraules, l’omisa, la que diràs, la que callaràs, la que busquen i necessiten els policies. Interrogatori rere interrogatori, les paraules prenen una importància vital; la llengua i els significats inunden el relat d’Arretxe, de principi a fi. Fins i tot, el protagonista acaba jugant al joc del penjat per endevinar el comando al qual els guàrdies civils volen que pertanyi. És de sis, set, vuit lletres, comença per B i acaba amb la Z. Bianditz. “Vaig reomplir els forats i vaig entregar-los l’exercici amb l’orgull del qui sap que traurà un deu”.
L’autor és capaç de dipositar amb encert l’estat d’ànim de les paraules. “A l’hora d’escriure vaig pensar que havia de fer el mateix procés que havia fet durant la psicoanàlisi: submergir-me en el més profund del fang i transmetre les sensacions”. Durant la lectura, arribes a sentir les olors, els sons i pateixes l’asfíxia. L’estil té els seus orígens a l’obra anterior Parole, Parole. Una infància en Rentería (Garaje Negro, 2013), una reflexió sobre el descobriment del món a través de les paraules en un barri obrer acabat de construir.
L’autor és capaç de dipositar amb encert l’estat d’ànim de les paraules. “A l’hora d’escriure vaig pensar que havia de fer el mateix procés que havia fet durant la psicoanàlisi: submergir-me en el més profund del fang i transmetre les sensacions”
Enmig de tanta duresa, recobrar l’aire s’agraeix. Són glopades d’experiències viscudes amb la quadrilla. Amb Ber, Jos, Kun, Flo Pin…, Intxaurrondo. La sombra del nogal es presenta també com un cant a l’amistat, amb un relat recobert d’un humor afinat que s’allunya de la banalitat. Per Ion Arretxe, “l’humor ensenya les inconsistències de la realitat i a col·locar-nos en la fragilitat que també tenim. Com deia Oscar Wilde, per a posar a prova la realitat és necessari veure-la a la corda fluixa”.
Actualment Arretxe, darrere Bisnieto, és guionista de Grouñidos en el Desierto a El jueves i pròximament, estrena Rey Gitano de Bajo Ulloa, com a director artístic. Així que, malgrat tot, la vida continua, i Barrionuevo, Galindo, Villalobos i tots els torturadors es van empetitint a través del seu retrovisor. Malgrat que segueixin cobrant de l’Estat que va ordenar torturar Ion i matar Mikel.
