Darrerament diferents agents han iniciat projectes comunitaris a Barcelona amb la voluntat de fer que la ciutat sigui més vivible. Cúrcuma és una de les cooperatives que treballa en aquesta línia des d’una perspectiva transfeminista, interseccional, comunitària i antiracista. Un dels projectes que acompanya la cooperativa, promogut per la FAVB, al barri de Sant Antoni és Totes Som Punt Lila, una xarxa de punts liles diürns i nocturns en entitats, comerços i establiments. Edurne Larracoechea, sòcia de Cúrcuma i coordinadora de l’àrea de prevenció de violència masclista, apunta que la idea està funcionant gràcies a un grup motor intergeneracional i de diferents espais que s’està formant i que està elaborant un mapa de possibilitats al barri. “Cal posar el dit a la llaga i interpel·lar a tota la ciutadania perquè tots els espais que habitem siguin segurs”, explica Larracoechea.
Originalment, la idea dels punts liles ve de l’autoorganització feminista. En territori català, el 2015 es van començar a crear els primers protocols i punts liles i, per Cúrcuma, que en fa des del 2017, aquesta herència des del feminisme és clau: “O són feministes o per nosaltres no són punts liles”. L’any 2019, el ressò generat pel pacte d’estat contra les violències de gènere fa que els ajuntaments comencin a demanar-ne molts més. En conseqüència, moltes empreses que no beuen d’experiències feministes s’hi han sumat, la qual cosa és un error als ulls de la cooperativa: «En un context nocturn en què es volen construir festes on es pugui gaudir des del plaer i que sigui lliures de violències masclistes, tenir un punt lila posiciona d’una forma política i ajuda a transformar l’espai». A Cúrcuma ressalten així la importància de visibilitzar el punt lila més enllà de la carpa: la cartelleria, les campanyes a xarxes socials, la presència a la premsa.
El 2015 es van començar a crear els primers protocols i punts liles i, per Cúrcuma, que en fa des del 2017, aquesta herència des del feminisme és clau: “O són feministes o per nosaltres no són punts liles”
Trencant amb la idea que és només de nit que hi ha violències, i vinculant-ho als projectes que estan començant, defensen que instal·lar un punt lila al mercat, a la plaça o al carrer també és posar el focus en les violències masclistes i fa que tota la ciutadania s’hi posicioni. “Aquesta transformació més simbòlica dels espais, dels imaginaris, de les normes col·lectives que construïm com a comunitat, serveix per agafar responsabilitat i donar resposta, ser part dels processos de reparació i sanació col·lectiva, que també són necessaris”, afirma Larracoechea. El sentit i la utilitat dels punts liles consisteix, a més, a “poder generar un espai d’escolta, on no es qüestioni ni es jutgi, on totes les veus siguin benvingudes, i poder parlar de tot allò que a vegades costa pels tabús i pel desconeixement sobre sexualitat, violències, racisme, LGTBI-fòbia, feminismes i coeducació”. Amb tot, des d’una mirada d’empoderament i en contra d’una voluntat assistencialista, per Cúrcuma la importància dels punts liles rau a poder caminar cap a l’autodefensa feminista.
Transformar els espais de socialització és necessari per prevenir i frenar les violències masclistes, però també ho és treballar perquè l’entorn més immediat, els llocs que habitem, siguin espais segurs. La cooperativa Voltes treballa des de l’arquitectura i l’urbanisme pel feminisme, la inclusió social i el dret a la ciutat, a l’habitatge i a participar en la construcció de l’espai on vius. Ho fan des d’una perspectiva d’apropiació i empoderament i defensant criteris de sostenibilitat de materials naturals. Entre les feines que duen a terme hi ha una part vinculada a l’arquitectura, consistent en reformes, cooperatives d’habitatge o rehabilitació de masies comunals, entre d’altres, i una part pedagògica, en la qual fan, per exemple, tallers a les escoles que vinculen la infància a la transformació dels seus espais. Marina Sanahuja, de Voltes, assenyala que aquests processos generen debat sobre el paper de la infància a la ciutat i, a banda, són útils “per fer diagnosi i parlar dels rols de gènere, de l’apropiació i naturalització dels espais que en la majoria dels casos són taules de ciment”.
A Voltes també tenen projectes de participació més institucional: estudis d’accessibilitat, diagnosi de barris i assessorament a entitats de veïnes. Sanahuja explica que “en els plans urbanístics el llenguatge tècnic és complicat”. “Molts veïns diuen: ‘Ostres, i això què significa? Què hi faran, al parc? Quina afectació té aquesta transformació a casa meva i al barri?'”, comenta. Sovint acaben exercint de traductores-assessores per vehicular propostes.
El que havia de ser un barri d’edificis verticals és un barri de vida al carrer amb una morfologia que facilita la dimensió humana
Vallcarca és on s’ubica el cas que més coneixen, ja que és el barri on viuen. Arran del Pla general metropolità del 1976, l’any 2002 es va executar un pla urbanístic que havia d’enderrocar el nucli antic amb la intenció de construir una carretera que comuniqués directament el centre de Barcelona amb les rondes. Diverses okupacions van col·laborar a enfortir el moviment veïnal, una força que ha perdurat en el temps. De la mà del Col·lectiu Punt 6, les veïnes van aconseguir iniciar un pla urbanístic popular fet a còpia de moltes negociacions amb l’Ajuntament. «Estem bastant contentes del nostre paper perquè està entre la professió i la militància. Com a professionals podem assessorar, però la transformació real que sentim que fem és quan actuem com a veïnes i com a afectades directes», expliquen des de Voltes.
A la cooperativa valoren positivament que es transformi el que anava a ser un barri d’edificis verticals en “un barri més de planta baixa, de vida al carrer i amb una morfologia que facilita la dimensió humana; el barri-poble”. Així i tot, els reptes són molts. Des de Voltes creuen que tenir una part salvatge, prop de la muntanya, pot ser bo, però sovint aquests espais més abandonats no són segurs ni accessibles i s’han de pensar des de l’urbanisme de gènere per incloure’ls dins de la ciutat. Un altre dels reptes és el dels solars buits. En el cas de Vallcarca, la majoria són propietat de Núñez i Navarro i molts s’han convertit en espais d’autogestió, com els que porta el col·lectiu Desenruna, que fa tres anys que cultiva i que genera sobirania alimentària i biodiversitat en terrenys okupats. Ara, per continuar construint un barri vivible per a totes, una de les lluites és intentar que l’agressivitat de la immobiliària no s’emporti un benefici estratosfèric construint dos-cents pisos de cop i llenci per terra tota la feina feta pel veïnat.
