A ritme de rap, flamenc, soul, afrotrap i reggaeton les lletres de Tribade ens parlen de la lluita per fer-se un lloc dins d’una societat plena de privilegis masculins, de realitats i activismes socials de barri, de precarietat i també de xarxes feministes, LGBTI i relacionals. El passat divendres 8 de febrer, les vocalistes Bittah, Masiva Lulla, Sombra Alor i el punxadiscos Big Mark van llançar el disc Las Desheredadas
Massiva Lula, Bittah i Sombra Alor. Vosaltres ja teníeu un projecte musical propi cadascuna per separat. Com sorgeix Tribade?
Massiva Lulla: Bittah i jo vam començar a fer els concerts juntes, cadascuna amb els seus temes però acompanyant-nos en els cors. Vam veure que funcionàvem, que a la gent li agradava i ens vam plantejar la idea de fer un projecte més seriós i pensar un nom propi com a grup. Durant aquest procés vam escoltar la maqueta que just va treure Sombra Alor i ens va agradar molt. A Sombra la coneixíem del moviment feminista, del gueto, de coincidir en esdeveniments musicals i alguna gent ens deia: “el que li fa falta al vostre grup per acabar de molar molt és la veu de la Sombra” i li vam proposar. Ella també volia prendre-s’ho seriosament, enfocar-nos-hi més professionalment o intentar-ho! [riuen] i ens va dir que endavant! En aquest moment també vam conèixer en Marki [el punxadiscos (PD) del grup] i vam provar-ho! Vam veure que ens agradava com sonava i que ens agradava ell personalment. Tot i que en un primer moment la idea era tenir una PD dona, no vam trobar el que estàvem buscant i ens vam quedar les quatre. Així va sorgir Tribade.
Com heu anat desenvolupant i fent créixer el vostre estil en un món com el rap que, com vosaltres dieu, està dominat per machis [de “machito”, forma col·loquial de referir-se a un home amb actituds heteropatriarcals]?
M.L. El que ens diferencia principalment és el missatge. No tant la música en si, sinó el que transmetem amb aquesta, ja que està fora del que normalment escoltem.
Bittah: Parlem com parla el moviment feminista autònom de Barcelona, o això intentem. No és un discurs suavecito o descafeinao del feminisme. I quan tenim un tema fet, ens agrada tenir opinió de col·legues feministes del criteri polític les quals ens fiem, perquè ens assessorin i ens facin un “filtre feminista” més enllà de nosaltres.
“Rosalía porta des dels 12 anys estudiant música i molta gent li demana explicacions per tot el que fa. Per què no li demanen a Kidd Keo o algun altre tipus que no ha estudiat mai una merda de música i que l’únic que està dient és ‘polles’, ‘tetes’ i ‘mira como te la meto'”
Sombra Alor: Hem treballat exactament igual o més que els tios. És cert que en l’àmbit de la imatge treballem aparentment com un grup capitalista. De fet, fins i tot penya anarquista m’ha dit: “Òstia, en aquell concert aquella faldilla que portaves era molt guapa” i llavors és quan penses “joder, et fixes en la roba que porto fins i tot tu?”, i penses que allò que el públic necessita és un producte súper explotat i espremut, que sembli capitalista però que no ho sigui, perquè si no, no s’ho mengen. No és cap secret, treballem moltíssim. No pensem que només amb fer un discurs feminista la gent ho comprarà, s’ha de treballar molt musicalment. Després li exigeixen molt, per exemple, a Rosalía, quan aquesta xavala porta des dels 12 anys estudiant música i molta gent li demana explicacions per tot el que fa. Per què no li demanen a Kidd Keo o algun altre tipus que no ha estudiat mai una merda de música i que l’únic que està dient és “polles”, “tetes” i “mira como te la meto”?
M.L. Exacte. I bàsicament la metàfora que posem és que es tracta de jugar al seu joc però amb les nostres regles i normes. És clar que cuidem la nostra imatge però treballem amb les nostres normes i de la nostra manera, col·laborant en xarxa, buscant dones dissenyadores independents que ens fan els looks per crear un producte que pugui arribar a la gent.
S.A. Tant de bo ho poguéssim fer sense les regles que marca el mercat, perquè seria molt més fàcil i molt més còmode per a nosaltres, però el públic necessita un producte, uns personatges, una moguda comercial que comprar. Si veuen aquesta realitat [assenyala la roba que porta avui] no ho compren.
B. Hi ha tres punts bàsics de les nostres línies: un és fer el que està fent altra gent però amb les nostres normes i treballant amb la nostra gent i discogràfiques independents. No ens patrocinarà mai Pull and Bear ni històries rares. O sigui, feminisme anticapitalista com a base, prioritzar un equip format majoritàriament per dones i sempre que es pugui, contractar dones i crear molta xarxa relacional entre nosaltres, que això és una cosa que ens diferencia bastant dels rapers que es tiren beefs [terme que s’utilitza per referir-se a una controvèrsia entre dos o més artistes, en la que un difama i degrada l’altre]. Potser en algun moment també hem caigut en això, però no atacant directament una dona, sinó el discurs o el sistema on estan immerses. En els concerts també tenim la dinàmica que si alguna col·lega està fent rap, la pugem a l’escenari per fomentar aquesta xarxa.
M.L. Una cosa important, com ha dit Sombra abans, és que no prioritzem el discurs abans que la música, sinó que van de la mà. Es tracta de trobar un equilibri. Nosaltres volem fer bona música, som raperes a part de ser feministes, no ens fiquem al rap per transmetre aquest discurs sinó que ja formàvem part del món del rap i el feminisme travessa les nostres vides. Nosaltres fem música i el discurs ve amb nosaltres de manera integral.
B. Partim de la creença que si tu vols transmetre un discurs, si la música no està guapa, no arribarà a ningú.
S.A. Pablo Hasel, cúrratelo más! Que això no sigui el titular, si us plau [riures].
Endinsant-nos més en el disc, la cançó de La Purga ens ha semblat molt potent per frases com “sóc mala feminista”, “de vegades amb el ‘machi’ de torn he empatitzat”. D’on surt aquesta necessitat d’autoqüestionar els vostres privilegis?
B. Això surt de la necessitat que ens sorgia, abans de fer el disc i parlar des de qualsevol lloc, de purgar-nos i poder fer autocrítica tan interna com cap enfora a escala de moviment i parlar de com sovint ens assenyalem entre companyes de lluita.
S.A. En l’àmbit personal, dos o tres mesos abans de treure La Purga, totes estàvem vivint un moment d’acusacions constants dins del gueto feminista, arribant a un punt en què tothom era odiable, totes assenyalant a totes i enfrontades. Una constant de misogínia ficada en les nostres vides quotidianes que ens va portar a fer un debat profund i un treball intern que va concloure en què totes estem travessades pel patriarcat i podem ser possibles agressores, que ningú no neix sabent quina és la manera correcta d’actuar. Això també va caure en un moment en què Lágrimas de Sangre, que són col·legues, van ser acusats d’agressió i ens preguntàvem: com gestiono això per no fer més mal i cuidar-me sense fer-me ni fer mal? La Purga sorgeix d’aquí i va ser molt complicada d’escriure, perquè com interpel·lar-nos i fer autocrítica des de la no victimització i sense que tothom digui “joder, aquesta s’ha deixat per terra a si mateixa”? Era necessari trobar un equilibri.
M.L. No teníem pensat fer aquesta cançó però en un moment vam veure la necessitat de fer-ho i va comportar molta feina personal i col·lectiva.
S.A. Teníem la sensació que de vegades quan diem que som feministes hi ha una mena d’etiqueta que diu que no la pots cagar i a veure, jo sóc de barri, i al meu barri tothom la caga i jo també.
“Hi ha una part que fa temor que ens posin com a referents del feminisme. Perquè jo tingui el privilegi d’estar sobre un escenari cantant no significa que la meva paraula tingui més valor que la teva”
M.L. Necessitàvem marcar un referent que interpel·lés també els paios perquè assumissin que estan travessats pel patriarcat i que cal que facin feina des d’aquí. Si nosaltres que som bolleres, precàries i dones ho fem, ells també ho han de fer. També hi ha una part que fa temor: que ens posin com a referents del feminisme. Perquè jo tingui el privilegi d’estar sobre un escenari cantant no significa que la meva paraula tingui més valor que la teva.
B. Els tios que es declarin aliats feministes han d’entendre que formen part d’un sistema masclista i han de responsabilitzar-se.
Mark: Jo estic aprenent a base de pràctica. Abans normalitzava certes actituds i comportaments que ara no. Si t’assenyalen, no s’acaba el món, tens una responsabilitat de qüestionar-te els privilegis i pots reaccionar a partir d’aquí. No acaba la teva vida sinó que començarà una etapa encara millor.
S.A. Quan estàs dalt de l’escenari alguna gent pensa que ho has de fer tot perfecte i no és així, estem al mateix nivell i la responsabilitat sempre ha de ser col·lectiva. Per exemple, ara ens exigeixen que exigim un protocol allà on toquem o que no toquem en llocs on agredeixen, però clar, a tots els llocs on ens deixaran tocar hi haurà agressions!
M.L. Nosaltres som de l’opinió que hem d’ocupar els espais i portar la nostra manera de fer arreu. Anirem on sigui, on ens cridin, i lluitarem els espais. I anirem amb tota la xarxa que estem construint i entre totes canviarem les coses.
B. Hi ha una demanda de gent que vol que hi hagi altres escenaris i més presència femenina. Perquè aquest moment arribi, ha d’haver-hi una confrontació i menjar-nos molta merda. Ara ens toca pringar.
M.L. La nostra idea és cridar dones i col·lectius de les zones de les sales on anem, convidar-les, donar-los l’espai perquè posin un punt lila o el que necessitin, enviar protocols a les sales i ocupar l’espai.
Us hem vist cantar en centres socials okupats (CSO), locals petits… ara de cop, què suposa per vosaltres anar de gira als EUA, Mèxic, Berlín…
S.A. Jo encara no ho he digerit!
M.L. Ho estem assimilant. Com queda un mes, fins que no hi siguem… Encara és un somni. Jo porto des dels 12 anys rapejant i la veritat que mai m’havia plantejat viure d’això. O sobreviure d’això!
S.A. Això, això! Que després sembla que anem en limusina perquè hem fet un vídeo!
M.L. Aquesta és una altra, no anem gens bé de diners. Jo perquè estic cobrant l’atur i encara ho porto bé, però…
Com es conjuga la precarietat d’aquesta ciutat que us ofega, com descriviu a la cançó Resiste, amb crear música?
S.A. Els CSO i associacions és normal que demanin col·laboració per part dels artistes, però una cosa que és molt heavy és que els ajuntaments ràpidament munten un concert feminista, t’ho vénen súper bé, però després paguen poc i tard, obligant-nos a tenir un doble o triple treball. I al final, ser artista és una feina.
B. Jo faig tallers de rap i tinc uns horaris que em permeten quadrar-m’ho tot, però fa uns anys currava en un Mc Donalds i el videoclip de Gaupasa el vaig gravar un dia que havia treballat fins a les cinc de la matinada, aguantant guiris beguts i els 40 graus de la cuina. Llavors, estàs pluriempleada, sense energia per dedicar al que realment voldries i fent les mil-i-una. Ara traiem CD i comencem gira, però és una gira de risc. Encara que en el cartell posi EUA i Mèxic…
M.L. No guanyem diners, en perdem! El primer any és una inversió, no guanyem una puta merda. És invertir perquè la gent et conegui més i et truquin. Jo el primer any vaig haver de deixar la feina perquè, si no, no podia fer els bolos.
S.A. És molta feina. És muntar els vídeos, és fer fotos…
“Qui pot dedicar-se plenament a la música? La penya que té el nostre discurs i està allà dalt, segur que ha passat un any o dos de pringar molt”
B. Hi ha poc discurs fet des de la nostra classe del que suposa dedicar-se a la música. I una vegada estàs a la moguda, dius: Òstia clar! Qui pot dedicar-se plenament a la música? Qui la pot viure de forma professional si no té un coixí darrere que li permeti una estabilitat? La penya que té el nostre discurs i està allà dalt, segur que ha passat un any o dos de pringar molt. D’anar mig adormida als llocs o de no tenir per arribar a finals de mes. No hi ha la consciència que la cultura és també una eina de treball.
M. I que no és una feina que és l’hora del bolo: has d’assajar, has de practicar, has de saber què està fent la resta… has de tenir mil ulls i estar alerta.
S.A. Però hi ha una cosa que ens dóna la vida, que és que la música arribi. Això t’omple encara que no mengis en tot el dia, que la teva cançó arribi a Colòmbia, Puerto Rico, gent escrivint-te dient que li agrada i que li has alegrat el dia. És increïble, em dóna la vida.
M. El missatge arriba a gent molt jove. El meu cosí de deu anys, que juga a futbol, no té ni idea del que diem a les cançons i està a tope amb el disc.
M.L. I un munt de noies que han començat a rapejar, que van començar amb el micro obert… mola que tinguin referents amb qui identificar-se. És l’exèrcit de què parlava Gatta Catana.
S’han escoltat cançons vostres a programes mainstream de la televisió com Operación Triunfo o First Dates. Com ho viviu?
S.A. A mi me la sua! [riu]
M.L. A mi personalment, m’agrada. Si això ens facilita arribar a més gent, és clar que sí!
B. Hi ha hagut una esquerda per on s’ha colat el discurs i no fem un discurs massa fàcil i descafeïnat. S’ha colat un discurs feminista, que ve des de baix, de Barna. És una satisfacció colar-la al mainstream. Parlem de cossos no-normatius, de sexualitats dissidents… i olé! S’està creant tota una xarxa de música feta per dones i això està arribant allà dalt i està anant per bon camí. Igual que ha sortit Anier, Machete en Boca, Ira… Estem fent una esquerda!
Ara que s’està parlant tant del debat de l’apropiació cultural en la música [Rosalía amb el flamenc], com expliqueu el vostre treball, on hi ha una mescla de rap, dembow, afrotrap, reggaeton, dancehall, techno, samplejos àrabs, percussions llatines, tocs de soul i flamenc… Què en penseu del concepte?
S.A. És un tema que està en debat, en els nostres ambients més interns però també a la societat en general. Un dia en parlàvem en grup: érem, per una banda, algunes dones blanques, europees, espanyoles… i tres llatinoamericanes. I elles ens parlaven de la cultura universal, de la cultura que ha passat a ser del món sencer: el rap, el flamenc… Hi ha japonesos que canten flamenc en castellà sense parlar-lo! El trap també, cantat en anglès per gent que no el parla ni l’entén. La música es torna universal i a partir d’aquí és com ho interpretes i què visibilitzes. Li poses la teva identitat al que crees i això, per mi, et treu una mica de l’apropiació.
M.L. Per mi és fer les coses amb respecte. I el respecte és saber d’on venen. El rap no és nostre i per nosaltres és important saber-ne els orígens, la història, escoltar-ne molt…
“Cal un públic més crític amb tot. Com a artista tens responsabilitat i has de treballar amb respecte, revisant-te com fas servir el privilegi d’estar dalt d’un escenari per visibilitzar segons què. Però l’art implica interpretar coses”
B. La cultura hegemònica, quan agafa aquella altra cultura que ha estat oprimida o en l‘underground, ho fa amb un sentit colonitzador. Jo crec que la crítica d’aquestes apropiacions no ha d’anar cap a la individualitat, com per exemple en el cas de Rosalía. És una tia que s’ho ha currat, que té talent i això és innegable, i que coneix els inicis. Per mi està guai que el flamenc arribi a altres capes de gent. Però també entenc que quan ho fa una gitana és cutre, no mola dir malamente i t’ho corregiran mil vegades perquè està mal dit. De la meva mare s’han rigut mil vegades perquè és andalusa i parla malament. I ara de cop és fashion i mola. Jo entenc la crítica que fan les Gitanes Feministes per la Diversitat perquè hi ha una part de ressentiment, perquè fa anys que ho batallen i arriba una paia i s’ho enduu. Però clar, per mi no és culpa d’aquesta paia sinó del sistema racista musical i polític que dóna cabuda a aquests discursos. També és responsabilitat del públic saber que el rollo gitano, el quinqui i el flamenc fa molts anys que existeixen. Amb la cançó que va interpretar de Los Chunguitos, hi havia gent per xarxes dient: “has fet una cosa molt bonica d’una cançó molt cutre“. I això ja no és responsabilitat de l’artista sinó de qui i com ho escolta. Perquè això és un clàssic, t’ho estàs menjant perquè t’ho han decorat amb llumetes i li han donat un toc, però l’essència és la mateixa! A tu el que et passa és que tens fòbia al que és de barri i si no t’ho posen ben posat i bonic no t’ho menges. També cal un públic més crític amb tot. Com a artista tens responsabilitat i has de treballar amb respecte, revisant-te com fas servir el privilegi d’estar dalt d’un escenari per visibilitzar segons què. Però l’art implica interpretar coses.
S.A. I també mirem a qui es responsabilitza de l’apropiació cultural. Al C. Tangana, per exemple, ningú l’emprenya amb les barbaritats i incoherències que diu i fa! Per què sembla que només ho fa Rosalía i Bad Gyal? Què passa amb tota la resta?! Això ho fa tothom i ho focalitzen en dues persones que casualment són dones. No mola!
