Lydia Tár és una directora d’orquestra que després d’haver arribat a la Filharmònica de Nova York assoleix, probablement, el podi més anhelat per qualsevol persona que es dediqui a la direcció: la Filharmònica de Berlín. Tár és brillant, però també és extravagant, exigent, manipuladora i, a voltes, maltracta clarament les persones que l’envolten, podríem dir que representa totes les red flags que podem imaginar-nos després d’haver llegit sobre el cas de Plácido Domingo. Però Lydia Tár ni existeix ni va existir en la vida real, Lydia Tár és un personatge de ficció, protagonista de la pel·lícula que pren per títol el seu cognom, Tár (Todd Field, 2022) i que aquests dies es pot veure en sales de cinema.
A priori, la idea de representar a una dona com a directora sembla interessant, a causa de la poca presència que aquestes tenen en un món laboral àmpliament masculinitzat. De fet, si consultem la Wikipedia, trobarem 85 pàgines dedicades a dones directores d’orquestra. Si consultem, en canvi, per “directors d’orquestra”, el que trobem és que només a França hi ha 86 directors amb pàgina web a la Wikipedia; a Itàlia arriben als 117; a l’Estat espanyol, 184, i a l’Argentina, 262 directors indexats. El total d’homes indexats és de 1.670. Això vol dir que el 95,10 % de les persones indexades com a professionals de la direcció d’orquestra són homes, enfront del 4,9 % de dones. Així que donar visibilitat a una dona és positiu. Però ho és sempre i de qualsevol forma?
Al llarg del metratge veiem un probable declivi de Lydia al més pur estil El crepúsculo de los dioses (1950), però, de cop, comença a esmentar-se el motiu del declivi, i no és altre que l’assetjament sexual d’una dona lesbiana amb poder cap a les joves intèrprets musicals amb les quals treballa. Tár és la seva superior jeràrquica i, bàsicament, ofereix millors condicions a aquelles que accepten compartir intimitat sexual amb ella. Si no hi accedeixen, potser són relegades, expulsades o fins i tot acusades de desequilibrades, arribant a enfonsar la seva carrera. Això és assetjament sexual de manual, del que hem vist no fa gaire en el Salvados sobre Plácido Domingo.
Podem preguntar-nos si realment era necessari crear aquesta representació que no fa altra cosa que acceptar el discurs de què la violència no té gènere i que les dones també assetgen
Si revisem les dades d’assetjament el que trobem és que segons l’Enquesta de l’Agencia Europea de Drets Fonamentals (FRA), una de cada dues dones (55 %) han patit assetjament sexual a la feina. El percentatge augmenta fins a un 75 % si les dones tenen una alta capacitació professional o han exercit càrrecs de responsabilitat. El mateix informe indica que el 90 % de les persones assetjades són dones. Segons la Macroenquesta de violència contra les dones 2019, a Espanya el 40,4 % de les dones majors de 16 anys han patit assetjament sexual físic i un 74,9 % assetjament sexual no verbal, incloent-hi diverses formes de ciberassetjament.
Les dades de denúncies, en canvi, evidencien que la problemàtica, tot i ser patida per vora la meitat de la població femenina, no és denunciada, pràcticament. Segons el Ministeri de l’Interior espanyol, entre 2012 i 2019 únicament es van interposar 2.183 denúncies per assetjament sexual. De fet, segons les dades de la Macroenquesta, vora el 40 % de les dones assetjades no ho van parlar directament amb ningú.
Finalment, cal assenyalar que segons l’“Informe sobre delictes contra la llibertat e indemnitat sexual (2021)”, el total de les persones responsables d’assetjament sexual van ser homes. És a dir: és un tipus de violència altament patida per dones, totalment exercida per homes i amb un índex problemàticament baix de denúncies.
Davant d’aquesta realitat només podem preguntar-nos si realment era necessari crear aquesta representació que no fa altra cosa que acceptar el discurs de què la violència no té gènere i que les dones també assetgen. Aquest mite es veu encara més reforçat quan l’estratègia de màrqueting de la pel·lícula dirigida per Todd Field implica fer-nos creure que el personatge de ficció existí realment, creant una pàgina en Wikipedia dedicada a la directora o amb la producció de Deutsche Grammophone d’un disc on apareix la mateixa actriu protagonista, Cate Blanchett, en portada, amb el seu nom com a directora.
Cal generar discurs sobre les violències intragènere i oferir representacions honestes
Arribades a aquest punt, podríem preguntar-nos quina representació hauria estat òptima en cas que l’objectiu no fos el blanquejament de l’assetjament sexual. Com hauríem de fer-ho per abordar la violència que es dona dins del col·lectiu LGTBI+, concretament en relacions de parella entre dones lesbianes o bisexuals, i de la qual ara mateix sembla que només parla la ultradreta (amb l’objectiu clar de desactivar els avenços en matèria de prevenció enfront de la violència de gènere)?
Què es pot fer per oferir una bona representació, útil, que s’allunyi del tòpic de “not all men” i de l’assimilació de les persones del col·lectiu a l’heteronorma? Necessitem evidenciar la realitat: en les relacions sàfiques també hi ha violència, i és un problema que si no és acceptat i atès des del mateix col·lectiu, no disposarà de discurs polític propi. Un cop més, les nostres històries seran explicades per persones cis heterosexuals (molt probablement, blanques). El nostre no-discurs beneficiarà aquells que volen reduir els drets, no només del col·lectiu LGTBI+, sinó també de les dones cis heterosexuals.
Cal, amb urgència, generar discurs al voltant de les violències intragènere i oferir representacions honestes i profundament doloroses d’unes vivències que són reals i que tot i donar-se en un entorn heteropatriarcal no es regeixen exactament per les mateixes normes.
