Aquests dies, amb la campanya electoral de les europees, imaginava com podria ser “altra” campanya electoral, totalment diferent de la que hem tingut, tant en com abordar els temes de debat, com en el format de les discussions, els perfils participants i les formes.
A banda del creixement de l’extrema dreta i de les actituds d’odi, un dels temes que em preocupa és l’adaptació al canvi climàtic i com ho estem deixant tot en mans de tecnologies que continuen vinculades amb l’extractivisme, el neocolonialisme i l’acaparament de recursos pels fons d’inversió. És el cas de l’”agricultura intel·ligent”, hipertecnificada i connectada a centres d’informació, o de les energies que es consideren “verdes”, com les renovables a gran escala o fins i tot en alguns països la nuclear. En un moment com aquest, és un assumpte on hauríem de tindre les bases argumentals i el temps per a poder discutir amb profunditat.
Recordava el llibre de Sandrine Aumercier El muro energético del capital (Milvus, 2023), on la filòsofa nega l’efecte emancipador d’aquest tipus de tecnologies i considera inseparable la crítica al capitalisme de la crítica a la societat industrial. Ella està convençuda que les tecnologies actuals no són reapropiables, és a dir, una societat postcapitalista no pot utilitzar artefactes pensats en i per al capitalisme. Aquesta afirmació em va agradar perquè planteja reptes, ens fa pensar molt més enllà del que coneixem i ens posa davant d’alguns tabús.
Estem deixant l’adaptació al canvi climàtic en mans de tecnologies que continuen vinculades amb l’extractivisme, el neocolonialisme i l’acaparament de recursos
Sobre la falsa neutralitat de les tecnologies i com són inherents a la societat que les ha creat, ella posa un exemple antropològic. Quan els missioners van introduir la destral d’acer en una societat aborigen australiana on només gastaven destrals de pedra, la mateixa societat es va disgregar. “Aquests objectes estaven separats per un abisme i aquest abisme no era altra cosa que la codificació que organitza tot el sistema simbòlic i social”. Òbviament, no va ser aquest l’únic motiu, però segons l’estudi referenciat, la destral de pedra s’inscrivia dins un estricte sistema totèmic de parentescos i jerarquies sexuals que va ser eliminat amb el repartiment benèfic de destrals modernes.
Clar que les tecnologies que fem servir ara (mòbils, ordinadors) també estan ordides segons el nostre sistema social i simbòlic. En el llibre, defèn el seu posicionament parlant també de l’impacte de les externalitats, eixos efectes col·laterals invisibilitzats, i que aquestes tecnologies estan sostingudes en infraestructures incompatibles amb l’autonomia social que desitgem per al món postcapitalista. No volem dispositius que ens generen una “dependència embrutidora”, aleshores hem de canviar totalment la matriu, estic d’acord.
Estem avançant en “fer que les categories del capitalisme es tornen obsoletes”, un trencament que la filòsofa Sandrine Aumercier considera clau per albirar noves lògiques realment emancipadores
L’altre punt que crec que hauria d’aparèixer en eixe debat social imaginari és el tabú del regrés al passat, segons Aumercier, generat per tal de no posar mai en dubte la direcció empresa (el progrés, la modernitat). Segurament tot serà molt més complicat que simplement “tornar al llum d’oli”, però, fins i tot en eixe cas, les organitzacions socials d’eixe hipotètic futur “no s’assemblaran gens a un retorn, perquè ni els recursos locals, ni les relacions de producció, ni les de gènere, ni els sabers emprats, ni les prioritats socials, ni les maneres de resoldre els conflictes, ni les formes de repartiment, res d’això equivaldrà a una rehabilitació del passat”. Em sembla prou contundent per a considerar explorar eixe camí i, al mateix temps, reflexionar sobre la supèrbia de la societat occidental contemporània i les limitacions de la nostra manera lineal d’entendre el temps.
Com seria una societat on aquestes discussions es donaren en els mitjans de comunicació més populars? Probablement tindria resultats ben diferents en les urnes o fins i tot no hi hauria necessitat d’urnes. Estem lluny d’aquesta realitat, però, tot i això, sí que pense que des d’infinitat de situacions i posicions, estem avançant en “fer que les categories del capitalisme es tornen obsoletes”. Aquest trencament és el que Aumercier considera clau per albirar noves lògiques realment emancipadores.
