Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

They are us

Que mal todo no és una bona manera de començar una columna però no trobo resum millor. Canet, Castelldefels i Christchurch connectats per l’odi irracional. Només imaginar-ho fa mal. Els primers segons de sorpresa – què són aquests crits? Què és aquest soroll? Els minuts eterns de por de tota aquella gent que resava a la seva mesquita, o dels nens i els educadors i les educadores dels centres de menors. Aquell moment exacte que estàs segur que vénen a fer-te mal o que et volen matar. És igual que sigui amb matxets, pedres o armes semiautomàtiques: atacar-los als seus espais –fins ara- segurs és la millor manera de fer-los sentir que mai, enlloc, trobaran la pau ni la tranquil·litat. Un missatge directe al còrtex cerebral i a la cadena d’adn per generacions. A l’ultra Steve Bannon li deu sortir la satisfacció per les orelles.

I de nou, i omnipresents, les càmeres. Massacre en directe per facebook Live. No els quinze minuts de Warhol sinó disset. Disset minuts de vídeo, disset minuts de fama. L’assassí de Nova Zelanda volia assegurar el futur de la “seva” gent però també que el conegués el món sencer. I immediatament després, a tots els informatius de casa nostra, imatges de la concentració de Canet i la contraconcentració de Castelldefels. La humiliació pública com a espectacle en aquesta nova edat mitjana digital. Performances de l’odi encadenades que li fan al nostre cervell el mateix que les recomanacions de youtube: converteixen la nostra curiositat natural en un desig malaltís de veure més i més espectacles d’odi. I per aquesta via, i en pocs dies, els menors migrants passen a ser un problema més gran que el canvi climàtic, la precarietat laboral i la violència masclista, tot junt. I de retruc, regalem una nova estratègia als soldats imperials de Bannon: deuen estar com bojos buscant la llista de centres improvisats de menors migrants per liar-la i sortir, fàcil i gratis, a tots els telenotícies.

És igual que sigui amb matxets, pedres o armes semiautomàtiques: atacar-los als seus espais –fins ara- segurs és la millor manera de fer-los sentir que mai, enlloc, trobaran la pau ni la tranquil·litat

Com hem arribat fins aquí? Com ens hem convertit en voyeurs de l’odi? Carolin Emcke, excorresponsal de guerra, filòsofa experta en xenofòbia i, sobretot, alemanya, diu que l’odi no és quelcom ràpid, individual ni espontani. Que s’alimenta i és fabricat. Que els racistes no neixen, es fan. Els fan. Els fem. I que hem d’anar sempre als orígens. Potser no us heu fixat però a la publicitat de les ONG no surten adolescents. Ens agrada salvar dones i nens, però no adolescents. I si són nois, menys encara. Els nois adolescents pobres ens fan por. Des del Vaquilla i el Torete que va així. Ara els adolescents racialitzats són la personificació del mal a molts pobles i ciutats i no cal que acabin d’arribar perquè al barri he sentit dir, de veïns dominicans que no arriben als 15 anys, que no són “recuperables”. Amb els menors migrants magribins s’ha generat alarma social des que van aparèixer als nostres carrers i no arribaven ni a trenta: la primera crisi mediàtica va ser l’any 1998.

Fa vint anys la Fundació Bofill ja explicava com eren els dreamers magribins: adolescents i preadolescents amb poca consciència de risc i ganes de descobrir el món sense que els controlin (com tots), però fills de famílies pobres que tenen la immigració com a única sortida i d’aquí la seva primera sorpresa a arribar: a casa seva els demanen que es busquin la vida, i a casa nostra no els deixem fer-ho. Des de fa vint anys sabem perfectament que apareixen sobretot a l’estiu, que no paren quiets, que el nostre sistema de protecció de menors necessita canvis per protegir-los de debò, que tenen històries i orígens diferents, i que negar-los aquesta diversitat és una forma de racisme. Des de fa almenys deu anys sabíem també que això no s’aturaria. La Fundació Pere Tarrés i la Universitat Ramon Llull ja van advertir que l’arribada de menors migrants no acompanyats era imparable i que calia preparar-se i evitar les actuacions urgents. Per què malgrat tots els estudis i els avisos tenim ara un pla de xoc dissenyat a cop de titulars, i entitats, educadores i ajuntaments denunciant improvisació i manca de recursos? Per què seguim repetint aquest horrible terme de “menas”, que només serveix per despersonalitzar-los i gestionar-los com si fossin plantes d’interior?

Potser a Castelldefels criden i s’encaputxen uns, però els responsables estan a una altra banda. És als consells d’administració de moltes empreses i mitjans de comunicació i als faristols on s’atia el racisme, però és al carrer on, com diu l’Emcke, els protagonistes són la “xusma racista” que odia per delegació

Potser a Castelldefels criden i s’encaputxen uns, però els responsables estan a una altra banda. És als consells d’administració de moltes empreses i mitjans de comunicació i als faristols on s’atia el racisme, però és al carrer on, com diu l’Emcke, els protagonistes són la “xusma racista” que odia per delegació i hi posa el gest crispat i l’actitud violenta. I a Castelldefels hi havia molt de competició entre ninis i menas, entre dos equips de jugadors etiquetats com a descartables, per molt que visquin envoltats de mansions de jugadors del Barça. Perquè a Catalunya, malgrat tinguis Messi de veí, la taxa d’atur més alta és la dels joves de 16 a 24 anys. Les taxes d’atur més altes de tota Europa, els pitjors contractes, els sous més baixos i un 30% d’alumnat vinculat a la migració amb uns nivells alarmants de fracàs escolar. Potser moltes som antiracistes només perquè podem. Potser després d’aquests esclats d’odi, el que caldria és plantar la tenda a molts barris per evitar que l’exèrcit imperial obri oficines de reclutament.

“L’odi només es combat rebutjant la seva invitació al contagi”. Busco frases de Carolin Emcke cada vegada que m’arriba un nou vídeo de gent que odia i em surt de dins la ionqui voyeur. No vull mirar-los, vull analitzar-los. Obeeixo la filòsofa: observar, dubtar, qüestionar-se a un mateix, no acceptar la primera versió dels fets, ni des del periodisme, ni des de l’activisme. No s’ha de tolerar els intolerants però tampoc lluitar contra els fanàtics amb fanatisme, ni contra els que odien, amb odi. La millor vacuna contra la bestialitat són les cares i les veus de les dones valentes. Em poso en bucle el vídeo de la primera ministra de Nova Zelanda dient “They are us”. I després torno a escoltar a la Iman, portaveu dels joves extutelats a la plaça Sant Jaume perquè el que em surti siguin només les ganes d’abraçar. No. No són menas. Són menors i ja no seran “no acompanyats” perquè els acompanyen elles, i al darrere hem de ser-hi tots nosaltres. They are us. They are us. They are us. #Noesteusoles.