Onze d’agost de l’any 2015. Mor Sylla, un home de cinquanta anys que va deixar la seva feina de paleta per la crisi i es va dedicar després a la venda ambulant, es troba resant al balcó del pis que comparteix amb quatre persones més a Salou (el Tarragonès). Són les cinc de la matinada tocades, segons la seva família –l’atestat policial marcarà les sis del matí– i un ariet colpeja la porta sense entendre d’hores ni descans. De cop, tretze agents entren a l’habitatge de quaranta metres quadrats, segurament pensant que tothom dorm, i en trobar-lo despert l’emmanillen. El que se sap és que el Sylla es va precipitar pel balcó i va caure des del tercer pis. El que no se sap és com. Segons una sentència de l’Audiència de Tarragona, l’home va intentar fugir, donant la raó al relat dels agents policials i deixant clar que la mort havia estat accidental i no es podia atribuir a l’acció policial. Però Josep Lluís Trapero, comissari en cap dels Mossos d’Esquadra en aquell moment, tot i sortir en defensa de l’actuació dels Mossos, va acabar assumint que “si no s’hagués produït cap acció policial, Mor Sylla continuaria viu”. La família sempre ha dubtat de la versió oficial i, segons SOS Racisme, la investigació de la causa penal va ser deficient.
Anys després, la causa judicial continua arxivada, tot i la lluita de la família i de diverses associacions per esclarir el cas. Des d’aleshores s’han produït successos similars en altres indrets. El desembre de 2024, Mamour Bakhoum, que també treballava de venedor ambulant, va morir ofegat al Guadalquivir, a Sevilla, mentre fugia d’una persecució policial. Però a Catalunya i, sobretot a Barcelona, la situació ha canviat des d’aquell 11 d’agost. La comunitat mantera, que ja s’organitzava informalment per prestar-se suport mutu, es va aplegar per crear el primer Sindicat Popular de Venedors Ambulants de l’Estat espanyol, una iniciativa innovadora que ha anat evolucionant fins a esdevenir la cooperativa Top Manta, que confecciona peces de vestir relacionades amb les reivindicacions del col·lectiu i amb missatges antiracistes.
Tornar a dur el tèxtil a Can Batlló
El taller de la cooperativa Top Manta es troba a l’antiga fàbrica de Can Batlló, al barri barceloní de la Bordeta, un espai comunitari veïnal autogestionat des de l’any 2011. Té l’entrada més amagada de tots els locals de l’equipament, que en són una pila. Després del carrer principal s’ha de girar a l’esquerra per després tornar-ho a fer per un passatge que sembla d’accés tancat. No me’n surto, pregunto i, justament, em trobo el fotògraf que m’acompanyarà en la visita preguntant al mateix grup de gent que jo.
Un cop entrem ens saluda Aziz Faye, que ha estat involucrat en el sindicat des del primer moment. El taller és gran amb el sostre alt, encara que una reixeta de verd suau al sostre fa l’efecte d’una alçada més reduïda. Gairebé tothom que està treballant ho fa davant d’unes màquines de cosir que sonen ara l’una ara l’altra. L’excepció és Lahat Wade, que es dedica a fer el patronatge i té una taula llarga per treballar. Mentre va prenent mesures m’explica que quan va arribar a Barcelona no s’imaginava que hi hagués una feina tan dura com la dels manters: “Els primers dies veia gent amb bosses molt grans corrent davant la policia i no entenia què passava”. Després, ell mateix va ser protagonista d’aquella situació moltes vegades, fins que l’any 2019 va conèixer Aziz Faye, cap de producció de la marca Top Manta, en una manifestació al Raval. Com que al Senegal es dedicava a la indústria tèxtil i tenia un petit taller, li va proposar formar part de Top Manta, però en un inici no ho va veure clar.
Wade reconeix que la feina al carrer era molt dura, fins al punt que té gravat el record de la data de l’últim dia que hi va anar a treballar. “Un 29 de juny vaig preparar totes les coses per anar a vendre a la Barceloneta, però quan vaig arribar hi havia molta policia i em van dir que les coses canviarien a pitjor”, recorda. Era l’any 2020. Com ell, moltes altres persones del col·lectiu van entrar a col·laborar amb la marca durant la pandèmia. És el cas d’Oumy Manga, una companya del taller que es dedica a “fer tot el que calgui”. En aquella època mancaven mascaretes i bates, i Top Manta va decidir deixar-se la pell confeccionant-ne al seu antic taller del Raval. Moltes de les persones que hi van col·laborar voluntàriament avui són membres de la cooperativa.
Just després d’haver produït tot aquest material sanitari, Top Manta va rebre un avís de desnonament del seu local i després d’alguns intents d’executar-lo van marxar de l’immoble conegut com la Nau Caracola, on mesos abans diversos representats polítics hi havien fet visites. Tot i que va ser un revés per al projecte, les seves participants tenien clar que no podien aturar-se. En un inici, el col·lectiu Iaioflautes els van deixar un espai provisional i després van obrir una via de comunicació amb l’Ajuntament de Barcelona per buscar un nou destí. La nau 8 de Can Batlló havia d’anar a terra, però l’empenta del sindicat va fer que no desaparegués de la fisonomia barcelonina. Fa tres anys que la iniciativa habita amb una llicència provisional a l’antiga fàbrica tèxtil i continuen en converses amb el consistori, titular de l’antic recinte fabril, per acordar una cessió definitiva. Des de Top Manta es confia en el fet que l’Ajuntament les escoltarà i s’argumenta que no seria just que haguessin de marxar de la nau després d’haver-la condicionat per complet. Curiosament, a Can Batlló és on fa deu anys es va presentar públicament el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona.
El projecte aposta per la rotació en els llocs de treball. D’aquesta manera, han aconseguit fer contractes a més de 200 persones que, així, han pogut regularitzar la situació administrativa
Tothom que participa en la cooperativa la veu com “una família”. Així ho sent Oumy Manga des del primer dia que hi va anar. I, com a les millors famílies, es fan la guitza esportivament de tant en tant. Com quan Wade diu que l’únic maldecap que té a la feina és que l’Oumy l’atabala molt. Es posen a riure i ella em diu que, de tan tímida que és, no podria molestar mai ningú. Finalment, coincideixen en el fet que el que més els ha canviat des que formen part de Top Manta és la tranquil·litat que senten, tant en l’àmbit personal com davant de la policia. Manga comenta que “venia productes per sobreviure” i Wade apunta que “quan estàs venent al carrer sempre tens por de la policia”.
Lamine Bathily, impulsor del sindicat, explica que aquesta situació era fruit de l’angoixa que patien pel fet de no disposar de regularització administrativa i haver de jugar-se la seva continuïtat a l’Estat espanyol per practicar la venda ambulant: “Si et detenen, et poden posar al calabós i al cap de 72 d’hores pots estar a un CIE perquè et deportin més endavant”. Coneix companys que ho han viscut. De fet, aquest és el motiu que va dur el sindicat a crear Top Manta. Entre les màquines de cosir, les de serigrafia, les taules inundades de blau oceà i tot el material que hi ha per la nau, trobem la raó de ser del Top Manta: l’accés a drets de persones migrades.
Contractació cíclica
Top Manta va veure la llum el 2017, dos anys després del naixement del sindicat. Feia temps que es treballava la idea i finalment es va fer realitat amb el suport final del departament d’art i disseny del mitjà Playground, que els van ajudar a acabar de formar-se en enfocament i gestió de marca. Després, van engegar un micromecenatge exitós i va produir les seves primeres peces de roba. En un inici, es van centrar a regularitzar la situació de les persones més actives del sindicat, ja que com diu Faye, “sortir als mitjans sense tenir els papers era un risc”. Avui, han aconseguit fer-ho amb 200 persones. És una tasca que el col·lectiu considera importantíssima en la línia de defensar un canvi en la llei d’estrangeria. Reclamen una reforma que creuen que mai es durà a terme. Per aquest motiu se centren en una contractació cíclica que té com a objectiu poder ocupar el nombre més gran de persones que els permeti l’economia de la cooperativa. Un cop regularitzen la seva situació marxen per donar l’oportunitat a altres.
Però perquè el model funcioni, s’ha de facilitar que les que ja han obtingut els papers puguin trobar una nova feina quan marxen. L’estratègia és simple, donar eines de futur i no una solució momentània. Oumy Manga ho detalla: “El nostre objectiu és que quan una persona entri aprengui de tot. No volem que només es dediqui a una cosa perquè així quan marxi tindrà experiència en diferents àmbits i més oportunitats”.
A Top Manta no només guanyen experiència els qui hi treballen, sinó que també ofereixen cursos de català o d’altres matèries a tothom qui ho vulgui. S’ha de tenir en compte que ara hi ha una llista d’espera per entrar a la cooperativa. A més, des del Sindicat Manter també s’ofereix acompanyament jurídic i ajudes econòmiques a qui encara treballa al carrer. Bathily és clar: “Gràcies a la marca estan més segurs de tot, perquè tenim la capacitat de dur a terme accions legals quan hi ha una injustícia, com ara una agressió policial. Ara els agents van amb més cura”. Assegura que la visió de la societat també ha canviat i es comprèn millor per què hi ha tants migrants fent de venedors ambulants. “La gent creia que no volíem treballar, però sí que volíem. De fet, per això ens buscàvem una vida digna venent productes”, afegeix.
Uns productes que ara el projecte ven a la botiga que té al carrer d’En Roig, al Raval. La diferència és que abans ningú els escoltava i ara la gent no mira cap a un altre costat. “Hem visibilitzat l’invisible”, és la frase que fa servir Lamine Bathily per explicar-ho. Tot i que encara es troben amb moltes situacions en què, pel fet de patir racisme, hagin de demostrar de manera recurrent les seves capacitats. Maria Elena Coa, membre de l’equip administratiu, s’hi troba sovint quan s’han de buscar inversions o subvencions: “Treballem molt per aconseguir els beneficis que té qualsevol entitat. Però hem de demostrar constantment que en som capaces. És el problema d’aquesta societat, que pensa que pel fet de ser persones negres no tenim prou coneixement per fer la feina”.
“Barça o Barzakh”
Si alguna cosa s’identifica amb Top Manta és el Senegal. La gran majoria de membres de la cooperativa provenen d’aquest país i, en general, moltes de les persones que fan venda ambulant a Barcelona. Bona part d’elles va seguir la ruta canària a bord d’un caiuc per arribar a territori de l’Estat espanyol a la recerca d’un futur millor, un anhel que es trunca en trepitjar terra. Buscaven un futur a un nou continent, però sense deixar enrere les arrels. Ni les senegaleses de Lamine Bathily, ni les mauritanes d’Aziz Faye, ni les veneçolanes de Maria Elena Coa. Per aquest motiu, el sentiment de família és tan fort. El lligam amb el Senegal és clar, des del wòlof que se sent parlar al taller, l’estètica i el missatge d’alguns dels productes que venen, també escrits en aquesta llengua, o alguns elements identitaris de la marca. Per exemple, fa uns mesos van posar en marxa la campanya i la imatge gràfica “Barça o Barzakh”, jugant amb les samarretes de futbol que s’associen a la venda ambulant i la frase que es diu a les persones que s’embarquen en un caiuc, que equival a “Barcelona o mort”.
A Top Manta es defensa la identitat senegalesa, que descriuen com a comunitària. Lamine Bathily està segur que aquest perfil els va ajudar a l’hora de reunir-se per construir una lluita comuna: “Sabíem que, pel fet de ser senegalesos, seria més fàcil organitzar-nos, per l’educació que hem rebut i la nostra cultura, que es basa a ajudar i donar suport al company”. Aquest suport existia previ al sindicat i ara ha canviat d’enfocament. Les integrants de la cooperativa no volen sentir-se desconnectades de Catalunya. Bathily defensa que sempre han volgut ajuntar les dues cultures per demostrar la riquesa que comporta aquesta unió. A més, la solidaritat que representen els seus valors, no només l’exerceixen amb la gent del seu mateix origen, sinó que s’impliquen en moltes causes socials i mantenen relacions amb altres entitats socials. Darrerament, per exemple, el Sindicat Manter ha fet costat a la lluita contra el desnonament de Casa Orsola o el de l’antiga Massana. També han llançat campanyes pròpies, com la que van fer pública el mes de febrer, per reclamar a les administracions cursos de català gratuïts i accessibles a tot arreu, i també a la ciutadania catalanoparlant que ajudi i no canvïi d’idioma quan s’adrecen a una persona a qui elles mateixes apliquen prejudicis racistes.
Quan parlo amb cada membre del col·lectiu, recalquen l’espai familiar que tenen al voltant. “Aquí tinc una petita part del meu país. Encara que no comparteixo l’origen amb la resta, tenim moltes coses en comú”, exclama Coa, nascuda a Veneçuela. Al cap i a la fi, la migració moltes vegades es fa de manera solitària, i teixir xarxes humanes i comunitàries és essencial per a l’adaptació
i la qualitat de vida de qui s’hi veu abocat.
Per fer més pinya al taller de la nau 8 de Can Batlló, cada dia fan un dinar conjunt, al qual es pot unir qualsevol persona que ho vulgui, encara que no sigui membre de la cooperativa. Aquesta comunió ve de quan eren al carrer, però ara poden gaudir de cuidar-se amb la calma de no estar en alerta constant. Lahat Wade m’ho explica: “Al carrer sentia que ens ajudàvem molt, però aquí encara ho fem més, perquè ho podem fer des de la tranquil·litat”. Ell, com molts altres, recomana el projecte a persones conegudes i ha introduït a amics seus que han pogut regularitzar la seva situació administrativa, en part, gràcies a ell i el seu consell.
La marca Top Manta no té una finalitat lucrativa, sinó que, per mitjà de l’arrelament sociolaboral, regula la situació de persones nouvingudes. Segons Faye, “era una eina per avançar perquè les reivindicacions cremaven molt i no s’aconseguien resultats palpables”. Ara, per sort, hi ha resultats palpables i Bathily, que va coincidir amb Faye venent al carrer, se sent molt “orgullós de participar en un projecte tan bonic i que ajuda a tantes persones”.
