Quina és la mancança real de no treballar a les escoles, als instituts, la poesia? Per què no es treballa la poesia o no es fa poesia, o per què costa tant treballar-la a les aules? És cosa dels i les joves, dels i les xiquetes, que no tenen predisposició, motivació, il·lusió, ganes, de treballar el gènere, o és, per contra, una qüestió més relacionada amb el professorat i amb la seua manca de coneixements, falta de lectura o predisposició, o formació, sobre el mateix?
El mes d’abril és un mes de celebracions i encara més al País Valencià. L’arrenquem amb el Dia del Llibre Infantil i Juvenil, el segon dia del mes, continuem el 23 d’abril, amb el Dia del Llibre i els Drets d’Autoria i tanquem amb el 25 d’abril, el Diada Nacional del País Valencià. Amb aquests tres dies, se’ns queda un mes complet, disposat, que floreix pocs dies després d’arribar la primavera, la qual, reviscola el 21 de març, el Dia de la Poesia. Quina casualitat i quin gaudi, que tot quede ben connectat, no?
Una vegada els nens i les nenes passen les edats sobre les quals estan recomanades aquestes obres, sembla que ja no puguen gaudir d’aquella literatura que d’infants els va ajudar a créixer, a descobrir, a sorprendre’s
Amb aquest calendari, tenim el context idoni, totalment vinculat a la realitat del dia a dia dels i les alumnes, per tal de treballar a les aules la literatura, amb més èmfasi o caràcter. I si és possible, diria que tenim el calendari, el context, l’ambient perfecte per tal de fer i treballar poesia a les aules. Fins i tot, tenim la possibilitat de fer aquest treball sobre el gènere més vivencial, més real per a ells i elles, a nivell de tot un mateix centre educatiu, amb concursos literaris (recordant l’espai que alhora ens ofereix el Dia del Llibre), per exemple. És cert, que la poesia és un gènere menor, menys llegit, menys consumit pels lectors i les lectores adultes, qui tenen un recorregut lector major. Igual perquè falta entendre-la, llegir-la més, gaudir-la, viure-la, sentir-la, apreciar-la… com ja em deia el meu pare, “la poesia és la cosina pobra de la literatura”. I és cert, jo també ho note, ho sent i ho patisc, pare. Si és no i alhora, la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ), també està considerada una literatura menor, en minúscules, de segona. Una literatura que no juga en la mateixa divisió que la resta de la literatura que va dirigida per als i les lectores adultes.
I per què aquesta consideració? Perquè els qui ho jutgen son adults, la seua veu és superior més important, major, ressona i s’escolta molt més fort i té més rigor, reconeixement i transcendència que no la del sector més jove. No consumeixen aquest tipus de literatura, és una literatura considerada per als i les xiquetes, una literatura considerada de fases. Açò és, perquè les lectures s’enllacen directament amb l’edat dels infants, segons les recomanacions de les editorials o dels autors i autores i una vegada els nens i les nenes passen aquestes edats, sobre les quals estan recomanades aquestes obres, sembla que ja no puguen gaudir d’aquella literatura que d’infants els va ajudar a créixer, a descobrir, a sorprendre’s.
Per als adults, llegir literatura infantil i juvenil és d’allò més terapèutic, és tornar als inicis, a meravellar-se per les xicotetes i grans coses i qüestions de la vida
Ens oblidem, però, amb tot això, d’un fet crucial. Per als adults llegir contes, novel·les, poesia, teatre, llibres-àlbum…, literatura infantil, és d’allò més terapèutic. Llegir LIJ és tornar als inicis, a meravellar-se per les xicotetes i grans coses i qüestions de la vida. És deixar pas a la innocència, tornar a veure la vida des d’aquell punt de vista ingenu, deixar pas a la fascinació, tornar al record d’aquelles primeres experiències i sensacions tan tendres, a les primeres descobertes. Llegir LIJ és entendre a la infància, és donar veu, reconeixement i rigor als i les joves, tot sense oblidar que la Literatura Infantil i Juvenil, de la mateixa manera que tots i totes tenim a dins l’infant que vam ser. I tal com vam ser, som. Eixe infant forma part de cadascú de nosaltres.
Fa un parell de setmanes, vaig tenir el gust de rebre el Premi Fundació Caixa Cooperativa d’Algemesí de Poesia Infantil, amb l’obra Malifetes satisfetes (Andana Editorial) i abans d’acomiadar la columna, volia agrair a tots i totes les qui han format part del jurat i de l’organització d’aquest guardó que tant aprecie. Donar les gràcies per tot el treball i tot el suport, a tots i totes, per dotar-lo de sentit i vida, per ajudar-me a tenir un fill nou.
