El terme estagflació ressona a totes les previsions econòmiques. Fa referència a un període en què l’activitat econòmica s’estanca i, alhora, apugen els preus. És una situació complicada perquè combina problemes oposats. En les recessions, la devaluació dels capitals es posa de manifest amb una caiguda de preus que pot conduir a la reactivació de la demanda. Una recessió es pot mitigar amb polítiques expansives que estimulin la demanda i la inversió, però, en canvi, per fer front a la inflació, la política econòmica ha d’anar adreçada a refredar la demanda, agreujant la recessió. El precedent més temut és el dels anys setanta, la crisi del petroli, quan l’economia mundial va patir una caiguda del PIB i un període llarg de preus a l’alça i estancament econòmic, amb taxes d’atur elevades i persistents.
El terme estagflació fa referència a un període en què l’activitat econòmica s’estanca i, alhora, apugen els preus
L’FMI, l’OMC i l’OCDE han revisat les perspectives macroeconòmiques mundials, amb més inflació i menys creixement. El més destacat és la incertesa, ja que les previsions es revisen constantment en un context canviant. Dos factors poden agreujar l’estagflació: la durada de la guerra dels Estats Units contra l’Iran i que es materialitzin riscos com la punxada de bombolles financeres o la insostenibilitat de l’endeutament públic.
La guerra a l’Iran ha disparat els preus del petroli més que en episodis recents com l’inici de la guerra a Ucraïna el 2022. Si la interrupció del subministrament s’allarga i el dany a les infraestructures s’agreuja, els preus del petroli i del gas es mantindran alts i la inflació es propagarà al llarg de les cadenes de subministrament, provocant la desacceleració del creixement econòmic i fins i tot recessió. Els analistes preveuen escenaris en què el barril Brent podria superar els 150 dòlars i no recuperar els nivells anteriors a la guerra. Algunes economies, com la dels Estats Units, podrien créixer més, però amb inflació i tipus més alts que perjudicarien el capital financer. La Xina, amb reserves de combustibles i l’electrificació de l’economia, estaria menys exposada. Algunes regions d’Àsia i Europa en sortirien més mal parades. El BCE preveu una recessió prolongada en el pitjor escenari. Els països amb rendes més baixes patiran més l’augment dels preus dels aliments per l’encariment del cost dels fertilitzants.
Si la interrupció del subministrament de petroli s’allarga i el dany a les infraestructures s’agreuja, la inflació es propagarà al llarg de les cadenes de subministrament, provocant la desacceleració del creixement econòmic
L’estagflació no només depèn de la intensitat del xoc extern sinó que cal prestar atenció als desequilibris interns que poden accelerar la recessió. Hi ha risc que els mercats financers facin fallida i arrosseguin l’economia real. Les borses han mostrat volatilitat segons els anuncis canviants de Trump, però molts inversors assumeixen que la guerra serà curta i que la fortalesa econòmica a mitjà termini serà suficient perquè la crisi sigui un episodi passatger. Aquesta visió és massa optimista i una desacceleració podria desencadenar vendes massives d’actius i fallides en cadena. Caldrà veure què passa amb la bombolla de la IA. Al seu torn, les cadenes internacionals de valor poden patir interrupcions que repercuteixin en una paràlisi de tots els processos productius implicats. Els mercats de divises, el deute privat i els bons sobirans amb desequilibris fiscals creixents afegeixen més risc.
Les polítiques anticrisi de l’Estat espanyol mantenen preus favorables als monopolis, rebaixen impostos als combustibles i impulsen la indústria militar
La crisi dels anys setanta va ser dura perquè el capital va patir una devaluació de l’excés de capacitat productiva. Ara no venim d’un període amb altes taxes de creixement econòmic sinó més aviat d’un estancament llarg. La severitat de l’estagflació ve marcada per la baixa rendibilitat del capital, la vulnerabilitat de les cadenes de producció globals i la financerització. Tot i això, hi haurà beneficis extraordinaris per a energètiques i militars. Les polítiques públiques anticrisi que s’han engegat a l’Estat espanyol reforcen aquestes dinàmiques: mantenen mecanismes de preus favorables als monopolis, rebaixen impostos als combustibles i impulsen la indústria militar. A Catalunya, amb un creixement econòmic més alt que Europa, el turisme podria sortir-ne reforçat consolidant la turistització com a motor econòmic. La durada de la guerra a l’Iran és preocupant per a l’economia, com també ho és que en surti reforçat el poder dels monopolis energètics i de la indústria militar.
