Tres dies a la setmana, Las Patronas de Guadalupe preparen lonches de menjar per a les persones que viatgen amuntegats dins de La Bestia, el famós tren que recorre la frontera de Guatemala i travessa Mèxic fins a arribar als Estats Units. En aquest periple, conviuen entre la por i l’esperança centenars de persones provinents de Mèxic, Hondures, el Salvador i Guatemala que, quan el comboi passa per la localitat situada a Amatlán de los Reyes, dins de l’Estat mexicà de Veracruz, treuen el cap per la finestra per veure què els han preparat Las Patronas. “Ens mou el patiment que senten les famílies dels pobles germans”, diu Norma Romero. Als seus 52 anys, la portaveu d’aquest moviment recorda el drama que suposa el flux migratori cap al “somni americà”. Fruit de la seva tasca solidària, no exempta de crítica al paper dels governs, Las Patronas reben el reconeixement internacional mentre promouen replicar la iniciativa a altres punts de Centreamèrica.
Des de l’any 1994, Las Patronas llanceu aliments als qui es desplacen amb La Bestia, el tren que es dirigeix als Estats Units. Com va néixer el col·lectiu?
Mai no havíem sigut conscients del fenomen migratori, fins que la meva mare, Leonila, va decidir amb altres dones tirar menjar als passatgers per ajudar-los a suportar el viatge. Van preparar-los bosses amb tacos de frijoles, fruites extretes de les recol·lectes i botelles d’aigua. Les meves germanes i jo vam afegir-nos de seguida i avui puc afirmar que aquesta experiència m’ha canviat la vida.
Quines problemàtiques troben les persones migrants?
Els principals són la desnutrició i la inseguretat. I ara s’hi ha afegit la militarització de les fronteres, cosa que obliga molts a viatjar a peu o en caravanes repletes de gent, amb els perills que això suposa. Sovint la policia els coacciona i les bandes criminals els roben les pertinences.
Va ser fàcil organitzar l’ajuda humanitària?
“La solució implica un canvi de mentalitat en què cadascú entengui el patiment de l’altre”
D’entrada no, perquè la comunitat rebutjava els qui saltaven del tren i s’apropaven al municipi. Ens acusaven de protegir delinqüents, quan simplement són persones desvalgudes. Però, a mesura que vam trobar la complicitat dels comerços, la majoria va entendre que la nostra acció té una finalitat solidària.
L’activitat varia en funció de l’època de l’any?
Els llancem aliments cada cop que La Bestia passa per la població, que és tres vegades al dia. I si l’any 2010 eren 800 racions diàries, l’equivalent a quaranta quilos de menjar, ara són al voltant de 300 quilos. Això sense comptar l’ajuda que proporcionem als que es mouen per la zona i els albergs on acollim els malferits que trobem a les vies. N’hi ha que cauen del tren desnodrits i altres que són llançats per algun motiu. He vist joves amb amputacions i alguns han mort asfixiats o mentre els ateníem a l’ambulatori. Aquestes situacions et glacen el cor.
Quanta gent esteu involucrades en la iniciativa de Las Patronas?
Canvia segons la disponibilitat de cadascú. Cal pensar que moltes dones, sobretot les més joves, han de conciliar la feina amb altres responsabilitats, raó per la qual tard o d’hora abandonen el grup. En qualsevol cas, mai no hem baixat de la vintena. En aquesta vida, tots estem de pas i estem per ajudar-nos, perquè avui els ha tocat a ells, però demà ens pot tocar a nosaltres.
Sabeu quantes migrants accedeixen finalment als Estats Units?
Tan sols un petit percentatge, i qui ho aconsegueix sovint ho fa sota l’extorsió dels polleros, un grup mafiós que només deixa passar a la gent a canvi de diners. Tampoc no sabem quanta gent acaba a la presó ni quanta, després de molt esforç, roman en els estats del sud.
Esteu pendents de la seva situació administrativa, però?
“Els principals problemes de les migrants són la desnutrició i la inseguretat, i ara s’hi ha afegit la militarització de les fronteres, cosa que obliga molts a viatjar a peu o en caravanes repletes de gent”
Constantment, i mirem que tornin als seus països d’origen si així ho desitgen. Els últims anys també hem iniciat dos programes: un destinat a obtenir recursos perquè les famílies sufraguin la repatriació dels parents que moren als Estats Units, que és molt costosa, i un altre per ajudar les persones grans que volen viatjar a Mèxic per veure els seus descendents per última vegada.
La vostra lluita, sobre la qual s’han fet diversos documentals, ha forçat les institucions a revisar la política migratòria?
En parlen molt, però es continuen vulnerant els drets d’aquestes persones. En lloc de prendre mesures i afrontar les causes de la migració, s’acusen els uns als altres de ser-ne els responsables. La solució no vindrà dels governs, sinó d’un canvi de mentalitat en què cadascú entengui el patiment de l’altre. I ja s’està produint: cada vegada més gent coopera amb nosaltres i s’implica en campanyes en defensa dels drets humans.
