Durant mesos, la pagesia s’ha estat manifestant arreu d’Europa davant del que, en molts casos, és una situació límit: pageses i pagesos no poden guanyar-se la vida amb la seva activitat. I això és dramàtic.
La Unió Europea, arran de les protestes, ha retirat la mesura del Pacte Verd Europeu, que establia una reducció de l’ús dels plaguicides en un 30 % el 2030. La concessió s’ha viscut com una victòria del sector, però no ho és. Deslligar ecologisme i pagesia és no entendre que, sense una transformació del sistema de producció a models més sostenibles, la pagesia estarà esgotada.
De fet, les protestes es poden llegir com un crit: la pagesia vol sobreviure, i per això no vol incorporar ni més canvis, ni més controls, i necessita ajudes per pal·liar problemàtiques estructurals, com la sequera a Catalunya.
El Pacte Verd implica canvis importants en la producció agrària i ramadera, que en molts casos són difícils d’assumir per una part important de la pagesia (sobretot la petita i mitjana). Però no podem oblidar que qui ens ha portat a apostar per un model agroindustrial ha estat la mateixa Política Agrària Comuna, que ha fomentat la concentració i mercantilització de la producció. De fet, la situació límit no la viu només qui fa producció “convencional”, sinó també molts projectes ecològics i agroecològics, la viabilitat dels quals penja d’un fil.
La primera premissa és que no podem perdre cap més pagès ni pagesa. De fet, necessitaríem una incorporació important al sector per revertir l’envelliment i mantenir l’activitat productiva. Però alhora, cal un replantejament de com produïm i és imprescindible transitar cap a un model agroecològic. Precisament, perquè el sector sobrevisqui.
Això no vol dir que en dos dies tota la pagesia hagi de fer producció ecològica certificada, sinó que calen mesures per fomentar models menys agressius amb l’entorn, més resilients i més adaptats al canvi climàtic.
L’únic que ens durà aquest “Green New Deal” és a una falsa solució, l’aplicació de biotecnologia per garantir la producció, amb mètodes altament tecnologitzats que dipositen tota la capacitat de la producció agrària en grans corporacions i fons d’inversió
Cal buscar alternatives, per exemple, al control de plagues, utilitzant mètodes menys agressius que els pesticides. En l’entorn ramader, cal reduir dràsticament l’ús d’antibiòtics, i fomentar la ramaderia extensiva i la silvopastura. O mantenir i millorar la fertilitat del sòl després de dècades de monocultius i usos excessius de fertilitzants. Si s’esgoten els sòls, es farà inviable qualsevol producció.
Ara bé, això implica no només canviar les formes de treballar o del maneig dels animals, sinó fer inversions i assumir les pèrdues de producció que aquests canvis poden comportar. Per tant, no es pot deixar la pagesia sola en aquest procés: cal un suport real que vagi des de protegir la producció local davant els acords comercials amb països que no compleixen els requeriments de la UE, com un acompanyament real al sector que no passi per la fiscalització i burocratització constants de la feina. Evidentment, calen ajudes per a la transformació productiva
i una política activa de compra pública de producció local i ecològica.
En cas contrari, l’únic que ens durà aquest “Green New Deal” és a una falsa solució, l’aplicació de biotecnologia per garantir la producció: llavors genèticament modificades, carn cultivada i mètodes altament tecnologitzats que dipositen tota la capacitat de la producció agrària en grans corporacions i fons d’inversió.
El risc de no fer el trànsit a formes de produir més sostenibles és la desaparició de la pagesia, deixant en mans d’una agroindústria hipertecnològica la producció alimentària. I això és un toc d’alarma social, perquè suposa perdre tota capacitat de sobirania alimentària i posar en perill el dret a l’alimentació.
