Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Trinitaria, l’aldea dels 11.000 fragments ossis

El 12 de febrer de 1982 l’exèrcit de Guatemala arrabassà l’aldea de Trinitaria, tot massacrant prop de 250 persones. Les restes de les víctimes van ser cremades i soterrades en una fossa comuna damunt la qual, anys després, es va construir una escola

Lucía Hernández Chen, denunciant principal de la massacre de Trinitaria el 1982 | Sergi Tarín

Al nord de Guatemala, a l’Ixcán, departament del Quiché, al voltant de 250 persones van ser assassinades per l’exèrcit, comandat aleshores pel general Fernando Romeo Lucas García, el febrer de 1982. Només un mes després, el general Lucas García va ser deposat pel també militar José Efraín Ríos Montt, condemnat el 2013 a vuitanta anys de presó per genocidi, tot i que la sentència va ser anul·lada per un suposat defecte formal. Les forces de l’Estat, racista i bel·licista, tenien l’ordre d’eliminar d’arrel l’enemic intern: comunistes, guerrilla i pobles indígenes.

El desembre de 2022, després de quatre anys d’investigació, l’equip del Centre d’Anàlisi Forense i Ciències Aplicades (CAFCA) guatemalenc va catalogar les restes en diverses ossamentes, sis de les quals contenen conjunts ossis amb continuïtat anatòmica. És a dir, que pertanyen a un mateix cos, mentre que la resta acumulen pedaços. El laboratori genètic va establir que el grau de degradació del material a causa de la cremació impedeix l’extracció d’ADN.


Un estudi pioner

La investigació portada a terme per Erwin Melgar, experimentat antropòleg forense del CAFCA, “és el primer treball a Guatemala que s’enfoca en l’ús del foc com a tècnica d’extermini utilitzada per l’exèrcit durant els anys més crus de la guerra”, assenyala la sociòloga Clara Arenas, directora d’AVANCSO, centre d’investigació de ciències socials de referència a l’hora d’entendre el conflicte armat al país centreamericà. Però aquesta escabetxada no és l’única que revela el grau d’encrueliment i d’odi amb el qual va actuar l’exèrcit i que s’emmarca en una estratègia de llarg alé de l’Estat per controlar les terres productives i concentrar-les en unes poques mans a costa del patiment de milions de persones.

A mitjans dels anys seixanta, centenars de famílies, un 80 % d’elles indígenes, espentades per la pobresa i la despulla histórica dels seus territoris originaris per terratinents ladins (o mestissos), empresaris estrangers i el mateix Estat van començar a colonitzar l’Ixcán, una selva poc explorada. A aquests actors els convenia controlar la població, les terres de millor qualitat i el comerç proper a la Franja Transversal del Nord de Guatemala, on l’explotació petroliera prometia grans beneficis. Aquest procés va ser promogut per l’Església catòlica, a través de l’ordre missionera estatunidenca Mariknoll, juntament amb la diòcesi de Huehuetenango i l’Institut Nacional de Transformació Agrària (INTA).

A principis dels huitanta, l’INTA va iniciar el projecte de colonització T520-026, amb l’objectiu de parcel·lar, ordenar, tornar a assentar i posar a produir terrenys estratègics. Les famílies acabades d’instal·lar sota les disposicions de l’exèrcit es trobaven en una situació d’extrema pobresa, amb poca o cap capacitat per a les activitats agrícoles i totalment dependents dels militars per a aconseguir aliments. Però davant la intensificació de la contrainsurgència, la població, a més, es va veure arraconada per la guerra. Per a l’exèrcit, qualsevol que no seguira les seues ordres i ideologia es convertia en base de suport de la guerrilla i, per tant, en un enemic a batre.

Trinitaria, l'aldea dels 11.000 fragments ossis
Dones familiars de les víctimes de la massacre. Pertanyen a les comunitats de San Pablo, San José La Veinte i El Milagro |Sergi Tarín

En aquest context, l’aldea de Trinitaria va ser arrabassada completament. Les poques supervivents –la majoria, dones de les aldees de San Pablo, El Milagro i San José La Veinte– conten que obligaren els homes a cavar una trinxera, després els van executar i dipositaren els cadàvers dins la fossa. L’antropòleg Erwin Melgar afegeix: “Vessaren combustible, llançaren fustes i encengueren un foc que van alimentar durant molt de temps”. El fum, les flames i l’olor de carn cremada arribaren a les aldees més properes, relata.

A més, els militars incendiaren les cases. Els qui van quedar amb vida van fugir cap a uns altres territoris o van asilar-se a Mèxic. Segons escriu Edith Kauffer en el llibre Las fronteras del istmo: Fronteras y sociedades entre el sur de México y América Central (CEMCA, 1997), en 1981, el nombre de refugiades va arribar a 5.000 i a finals de 1982 va sobrepassar les 30.000.

Sense arrels

Per què cremar els cossos? Què buscaven? Ricardo Falla, sacerdot jesuïta i antropòleg, va arreplegar les històries dels supervivents a Las masacres de la selva (Editorial Universitaria, Universidad de San Carlos de Guatemala, 1992). “El que pretenia l’exèrcit evitant que soterraren els morts és que tingueren un punt fix de record. Si soterren els morts on els van cremar, eixe lloc cridarà la gent a quedar-s’hi”, argumenta, tot insistint en el fet que es tractava “d’una lluita pel territori, amb la qual cosa es pretenia que no hi haguera cap arrel i que la gent no tornara a eixe lloc”.

Per la seua banda, Melgar puntualitza que quan l’exèrcit crema les restes, “nega a la família el dret de poder rescabalar eixe cadàver, aixoplugar-lo, fer-li les cerimònies que li corresponen”, el que evidencia “el nivell de barbàrie, el salvatgisme, que es va cometre en contra de les comunitats, quan, a més de massacrar-les, a més d’executar-les, es crema el cos, es fa desaparéixer”.

Per a Ricardo Falla, sacerdot jesuïta i antropòleg, “l’exèrcit pretenia evitar que tingueren un punt fix de record. Si soterren els morts on els van cremar, eixe lloc cridarà la gent a quedar-s’hi”

El terror, el silenci i el desarrelament funcionen com a ferramentes per a la impunitat. Erwin Melgar recalca que “no pretenien ocultar els fets, sinó enviar un missatge a qui sobrevisquera: a qui no faça cas li passarà això”. Durant dos anys, l’aldea va quedar deshabitada, sota el control ferri de l’exèrcit, que el 1984 va propiciar l’arribada de nous pobladors amb la necessitat, una altra vegada, d’obtenir terres per a sobreviure. Així van aconseguir assentar-se i començar amb les seues vides en una nova Trinitaria erigida damunt les despulles dels seus antecessors.

L’escola que es va construir va albergar a dins seu, per trenta anys, les restes òssies, fins que, en 2015, autoritats locals i de la comunitat van decidir iniciar l’exhumació i la investigació de la matança. Les persones que van repoblar l’indret relaten que se sentien passes, colps, se sentia deambular a gent a les nits per les teulades. Més d’una volta, alarmades pels sorolls, van pujar al sostre de l’escola per verificar si cap cos mort caminava rondinant en pena.


Denúncia i cerimònia

Lucía Chen Hernández, una de les dones sobrevivents, d’origen achí, de l’aldea de San Pablo, pròxima a Trinitaria, va tindre la valentia de contar el seu cas i el d’altres famílies que van perdre els éssers estimats. El 17 de novembre de 2022, en el Ministeri Públic, va denunciar l’assassinat del seu home, Guillermo Raymundo Reyes, a qui l’exèrcit, en meitat de la matinada, va traure de sa casa sense cap motiu, rumb a Trinitaria. Mai més el va tornar a veure.

Sota el sol de mitjan matí a Cantabal, a la qual els militars van rebatejar com a Playa Grande de Ixcán, l’actual denominació, unes altres dones de la mateixa aldea, a qui també els arrabassaren els familiars, esperen que isquen de l’oficina del fiscal Lucía Chen i Erwin Melgar per transportar els 11.000 fragments ossis cremats i fets estelles. No se sap, o almenys no per ara, a quin pare, fill o espòs pertany cadascun d’aquests encenalls d’ossos carbonitzats, però almenys es dedicarà una cerimònia en la seua memòria.

En el saló principal de la comunitat, hores més tard, s’aviven espelmes, es porten flors i es pren la paraula durant tota la nit de vetlla. Però el retorn del que resta dels éssers estimats suposa només un al·licient en la lluita per la justícia “perquè encara hi ha més persones desaparegudes”, reflexiona en veu alta Marta García, líder comunitària de Victoria La 20, qui també es va haver de refugiar durant anys a Mèxic. “Açò mai s’acaba…”, mussita a prop dels silenciosos rostres de les dones de San Pablo. I mentre observa com es dipositen les restes a l’interior dels taüts, culmina: “Això és el que jo volguera que passara, que veritablement es respecte la memòria històrica”.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
Error, no Advert ID set! Check your syntax!