“Cal comprendre d’on prové la violència, quines són les seves arrels i quins són els processos socials, polítics i econòmics que la mantenen per entendre quin canvi social és necessari”, afirma la pensadora i activista Silvia Federici. Els feminismes planten cara a moltes violències: el masclisme assassí; un sistema judicial patriarcal i una legislació colonialista; els terres enganxosos (tasques i càrregues associades a la gent més desafavorida per raons de gènere, origen, classe…); la divisió sexual, capacitista i racial del treball; agressions contra cossos i desitjos; el terror sexual fora i dins de les llars; el menysteniment de les cures; la privatització capitalista de l’accés a la terra i els béns comuns…
La llista creix en moments com l’actual. Si just ens trobem a les portes d’una nova crisi sistèmica, fa quinze anys començava a bullir la que seria una crisi econòmica devastadora a partir del 2008. Les integrants del col·lectiu lesbofeminista La Sal opinen que “vivim en crisi permanent, com a dones, en totes les nostres interseccions. Ara s’ha fet molt ressò d’una problemàtica que ja existia i que el feminisme feia molt que denunciava”. Hi coincideix Sabrina Sánchez, del sindicat OTRAS, ja que la COVID-19 ha posat l’últim clau al taüt d’un sistema “que tan sols genera destrucció i desigualtat, moltes vegades reforçat i sofisticat amb l’ajuda del feminisme blanc. Ara bé, la resposta de diferents xarxes interseccionals durant la pandèmia demostra que ens uneixen moltes més coses de les que ens separen com a feministes. Pot ser un punt d’inflexió”, argumenta.
Des del col·lectiu lesbofeminista La Sal pensen que “vivim en crisi permanent, com a dones, en totes les interseccions”
Què ha precedit aquest punt d’inflexió? Montse Benito Soriano, vinculada a Novembre Feminista i a Ca la Dona, va començar la militància feminista en la dècada dels vuitanta. Dels darrers quinze anys, recorda diversos moments cabdals per als feminismes als Països Catalans. “La campanya pel dret a l’avortament lliure i gratuït, les creixents mobilitzacions els 25 de novembre contra les violències masclistes, les Jornades Radical-ment Feministes el 2016, la Vaga de Totes dels 8 de març… Les mobilitzacions massives són una resposta d’autoorganització i autodefensa feministes, perquè les nostres vides segueixen marcades per les desigualtats, la precarietat, l’exclusió…” i per la manca de responsabilitat de la societat patriarcal o l’estat. Queda molta feina, ja que fins i tot en les victòries hi ha temes pendents. Per exemple, “l’accés universal a l’avortament per a totes les residents en territori català”, puntualitza Benito.
Per Elba Mansilla, economista feminista i cooperativista de La Ciutat Invisible, fa anys ja hi havia pluralitat d’experiències “que potser podríem reduir al feminisme institucional i el feminisme autònom. I va ser a l’autònom on hi va haver relleu generacional”. Destaca la combinació de mobilització i línies estratègiques, amb el creixement personal i la unitat d’acció en alguns eixos, en paral·lel amb la incidència en l’administració pública, el treball acadèmic i la mobilització de carrer. “Ha estat una pràctica de la qual podem estar orgulloses. Diu molt de la intel·ligència col·lectiva del moviment per enfortir-se i se’n poden treure molts aprenentatges. És per pura misogínia que no som més referencials per a la resta de moviments socials”.
A La Sal hi coincideixen: “S’ha negat la capacitat transformadora del feminisme, com ha passat també amb les lluites antiracistes i descolonials o amb l’alliberament de les dissidències de gènere i sexuals. Als espais polítics hi ha resistències a entendre la complexitat del funcionament de l’estructura social de la qual també es beneficien”. Per això conclouen que els relats de les lluites als Països Catalans sovint han estat narrats per homes blancs heterosexuals.
Interseccionalitat: moda o necessitat?
Així doncs, si bé cada cop són més habituals les imatges dels carrers plens de manifestants en crides feministes, encara hi ha divergències. Per exemple, si comparem la massiva resposta pública davant la sentència judicial dels autors d’una violació grupal a Pamplona l’any 2016 amb les concentracions més petites en sortir a la llum les violències sexuals contra les treballadores marroquines de la maduixa a Huelva l’any 2018.
Diferències de resposta que fan pensar si s’està assolint la interseccionalitat, terme encunyat per Kimberlé Williams, professora de dret a la Universitat de Califòrnia, que es refereix a l’estudi de les identitats socials encavalcades o interseccionades i els seus respectius sistemes d’opressió, dominació o discriminació. “Sovint s’adopten conceptes com una declaració d’intencions, però en realitat les pràctiques, les mirades i l’agenda política no hi responen”, explica Florencia Brizuela, activista que milita en diversos col·lectius antirracistes. La interseccionalitat ho exemplifica molt bé, perquè “s’ha buidat de contingut polític. S’usa per a tot excepte per qüestionar les estructures racistes”, afirma.
L’àmbit acadèmic no està exempt de polèmiques. Karo Moret-Miranda, doctorada i historiadora a la Universitat Nacional d’Austràlia i a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, explica que “l’academicisme occidental, normatiu i blanc hauria de reconèixer les seves mancances i començar a descolonitzar-se, no només incorporant altres acadèmics no blancs, no cis; s’ha d’obrir a una agenda bibliogràfica”, més enllà d’Europa i dels Estats Units, “així com a altres coneixements i sabers experiencials que sempre han estat rebutjats per l’acadèmia blanca. Totes les feministes negres hem estudiat Virginia Woolf i Hannah Arendt, però cap feminista blanca ni coneix ni ensenya la poeta cubana Georgina Herrera, l’acadèmica nigeriana Oyeronke Oyewumi o la novel·lista jamaicana Sylvia Wynter”. Finalment, veu important que els estudis de gènere s’integrin i s’exercitin a totes les disciplines.
Hi ha moltes feministes lluitant perquè les portes acadèmiques no se’ls tanquin de facto. És el que reivindica Josefa Santiago, treballadora social i vicepresidenta de l’associació de dones Arakerando, d’Alacant, que explica com “a les dones gitanes se’ns discrimina doblement. Per això impulsem l’apoderament i la nostra participació en totes les esferes de la vida. Tenim gitanes a càrrecs polítics, quelcom històric i molt merescut. Volem visibilitzar totes les gitanes i gitanos amb carreres universitàries. Alhora, seguim reivindicant i treballant per totes les dones que no han tingut cap oportunitat de participació pública i social”. Quelcom que, sovint, passa primer per la representativitat i la visibilització. “És imprescindible el coneixement i el reconeixement del poble gitano” perquè no s’esborri la memòria de la història. Alhora, Santiago alerta sobre els mitjans de comunicació, ja que “per desgràcia encara existeixen molts prejudicis, per la qual cosa cal penalitzar el foment del racisme i la xenofòbia com a delictes d’odi”.
Oprimides i opressores, dues cares d’una moneda
Parlar de violències també significa posar un mirall davant dels moviments feministes. Per citar un exemple, Sabrina Sánchez denuncia que “les treballadores sexuals hem estat receptores de la violència més dolorosa: la que ve de dones que s’anomenen feministes. Com a dones, no estem exemptes d’oprimir-ne d’altres”, afirma.
Montse Benito constata que quan les treballadores sexuals s’han organitzat en defensa dels drets o quan organitzacions feministes els han donat suport, “s’ha produït per part de sectors abolicionistes de la prostitució certa virulència sistemàtica, en assemblees i accions, que no s’havia donat abans. També sorprèn negativament que manifestin actituds transfòbiques”.
A La Sal reflexionen sobre quin feminisme té altaveu públic: “Aquell que reprodueix totes les lògiques de dominació. Blanc, heterosexual, complaent i gens problemàtic”, constaten. “Les feministes heterosexuals compten amb les lesbianes per lluitar per les seves reivindicacions, però després queden invisibilitzades les nostres”, on posen com a punt de partida l’abolició de l’heterosexualitat obligatòria i naturalitzada.
“Les feministes negres hem estudiat Hannah Arendt, però cap feminista blanca coneix la nigeriana Oyeronke Oyewumi”, alerta Karo Moret-Miranda
Per Florencia Brizuela no és un fenomen nou, sinó que “està incrustat en els mateixos orígens de les propostes feministes. Angela Davis, entre altres afroamericanes, ho denuncia des de fa temps. El rebuig de les dones indígenes [del Sud global] d’anomenar-se feministes s’origina en les violències que han rebut per part de les dones blanques, criolles, que perpetuaven la violència colonial”, exemplifica.
Per tot plegat, Mansilla creu que “hem de ser capaces d’afrontar la incomoditat que ens genera sentir-nos interpel·lades i denunciades per part d’altres feministes o veus dins del feminisme que no se senten escoltades, reconegudes, que les seves experiències no són tingudes en compte ni esdevenen referencials. Hem de generar espais de reconeixement i sanació de totes aquestes ferides, sobre les quals tenim responsabilitat les feministes blanques, com a filles del Nord global, tot i que no volem ser-ho i malgrat que en altres escales tinguem opressions”.
Què són, doncs, els feminismes? Interseccionalitat posada en pràctica? Un moviment i moltes maneres de fer? Per Mansilla, és un projecte de transformació social integral, plural i coral que ens ajuda a forjar relacions més equitatives en l’àmbit d’amistat, afectiu, laboral, activista… I que, com diu Brizuela, no hi pot haver mirada feminista “sense traduir aquesta manera d’entendre el món en una pràctica, nodrida del que han reflexionat altres activistes, pensadores, dones, persones no binàries… en recerca de la transformació radical del sistema. Un canvi antiracista, anticapitalista
i antipatriarcal, no només per a les dones, sinó per a totes les persones i per a l’entorn en què vivim”. Potser, en el fons, els feminismes són memòria del que han viscut les avantpassades i la valentia d’imaginar quin futur volem sembrar.
Receptes feministes per a després de la pandèmia
Com explica Sabrina Sánchez, del sindicat OTRAS, la pandèmia ha evidenciat i agreujat més les violències, però no han aflorat ara. Fa molts anys que la població trans pateix una taxa d’atur del 85% “i no es veu cap moviment de l’administració per posar-hi remei”. Alhora, per Montse Benito, el confinament ens ha fet conscients que som ecodependents i interdependents. “Podem ser autònomes, però no autosuficients”, afirma.
Aina Calafat, del grup ecofeminista de la Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica (SEAE) a Mallorca, pensa que “la crisi sistèmica ve de molt enrere. Hem creat una forma de vida totalment incompatible amb la natura i amb la mateixa essència humana, que perjudica la salut, el benestar
i l’harmonia –pròpia i col·lectiva. Ens ha portat al límit del col·lapse ambiental i social que enfrontem ara”. Per ella, “si això ho traslladem a comunitats empobrides, privades de recursos bàsics per a la vida o en conflicte, molt més vulnerables davant l’emergència climàtica, empitjoren les situacions de privació de drets, sobrecàrrega de feina i altres abusos. L’ecofeminisme vol alliberar el planeta de l’opressió a què l’ha mantingut sotmès el model antropocèntric, androcèntric, etnocèntric i patriarcal. El feminisme ha de jugar un paper molt important en la transició cap a un món i unes societats més justes”.
Florencia Brizuela reconeix que costa dimensionar el que vindrà. “No em preocupa només l’àmbit macroeconòmic i social. Amb la pandèmia ha permeat tot el discurs securitari i preventiu. En certa manera ha augmentat l’obediència i s’ha qüestionat poc l’estat, quan institucions i administracions són dispositius de control i de poder que perpetuen lògiques racistes, patriarcals i capitalistes”. Per ella, els feminismes tenen el repte de continuar articulant-se davant les noves violències que sorgiran i les que ja es materialitzen, que impacten més fort contra els cossos de determinades dones.
Elba Mansilla creu que amb la COVID-19 “s’han evidenciat les tasques amb clara marca de gènere, classe i origen”
Elba Mansilla planteja com aprofitar la finestra d’oportunitat present. “S’han evidenciat les tasques fonamentals que no poden deixar-se mai de fer i que tenen una forta marca de gènere, classe i origen”. Hi coincideix Calafat, ja que “s’ha vist la importància de feines i funcions reproductives, abans invisibilitzades, i dels sectors essencials, la majoria altament feminitzats, com ara els de les cures, les caixeres, el personal sanitari i de neteja”. I també en la producció d’aliments, sector en què el paper de les dones “és i ha estat invisibilitzat històricament”, argumenta.
En molts casos són dones migrants les encarregades de cuidar en aquest sistema. “No han estat reconegudes, ni per part de l’estat ni tampoc pel moviment feminista. És un repte present”, considera Brizuela. En aquesta línia, Benito Soriano aporta que les feministes “hem de donar suport als processos de regularització per a migrades o refugiades i a les reivindicacions de les treballadores de la llar i de les cures”, a més de garantir l’atenció, la recuperació i la reparació integral de les dones que viuen situacions de violència.
Mansilla afegeix que calen polítiques radicals ara, no d’aquí a cinquanta anys, perquè “estem pròxims al col·lapse ambiental, com denunciaven l’ecologisme i l’urbanisme feminista. Però també s’ha evidenciat que, amb voluntat política, es podria parar la destrucció”. Ara que la sanitat i l’educació públiques i universals s’han demostrat imprescindibles, proposa “garantir l’accés a aliments; a cures en totes les edats; a habitatge; a una seguretat afectiva, emocional i psicològica per a tota la diversitat familiar que habita les nostres contrades”.
Quelcom que no està assegurat per moltes persones. Per exemple, des de La Sal assenyalen que amb la pandèmia “moltes joves són a casa dels pares sense haver-los dit que són lesbianes i estan en greu perill. Es concep la llar com un espai de seguretat, on confinar-se, però per a moltes dones és el lloc on estan més exposades a la violència”. També per les que, convivint o no amb agressors, s’han vist tancades a casa, aïllades del teixit social o més vulnerables. Queda camí perquè aquesta llar, local i global, esdevingui realment un espai segur per a tothom. Els feminismes hi tenen molt a aportar.
