Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Fum i massificació entelen la postal del 'sol i platja'

Després de la crisi del 2008, als Països Catalans es va apostar pel turisme com a solució ‘verda’ a la crisi, sense tenir en compte els efectes sobre la salut de les persones i del planeta

Benidorm, a la Marina Baixa, un dels extrems més representatius de la massificació turística / Diego Delso

“Històricament el turisme sempre havia estat al marge de qualsevol crítica, fins i tot entre els moviments contrahegemònics”. Ivan Murray, geògraf de la Universitat de les Illes Balears i expert en turisme, explica com aquest sector gaudia, fins no fa gaire, d’una legitimitat que permetia als lobbys presentar-se com a solució als problemes socioecològics globals. Eren “la indústria sense xemeneies”.

Aquest rol es va veure reforçat el 2008, quan el capitalisme va entrar en crisi i calia trobar noves formes de negoci que fessin sortir l’economia del forat. A la Conferència de les Nacions Unides del 2012, a Rio de Janeiro, els estats constaten que a la crisi econòmica s’hi afegeix l’ambiental i es comença a parlar d’economia verda. Murray i tantes altres veus crítiques prefereixen anomenar-ho, senzillament, capitalisme verd: “Era una nova ronda d’acumulació de capital, centrada en la mercantilització de la natura”. I en aquesta estratègia de governs i grups de pressió, en què havien de canviar algunes coses perquè res no canviés, el turisme esdevé la punta de llança.

El nombre de turistes s’ha disparat al món en l’última dècada, i ha passat de 800 a 1.400 milions d’arribades

Segons dades de l’Organització Mundial del Turisme, el nombre de turistes gairebé s’ha duplicat en deu anys. De 800 milions d’arribades a més de 1.400 milions l’any 2018. L’any 2019, més de 43 milions de turistes de fora de l’Estat espanyol van visitar Catalunya, el País Valencià o les Illes, segons l’Institut Nacional d’Estadística. Això sí, l’impacte de la crisi del coronovirus en el sector podria modificar-ne la tendència a l’alça, en tractar-se d’una situació d’emergència en què un dels factors a minimitzar és la mobilitat, sobretot la de llargues distàncies.

S’ha fet evident que, lluny d’esdevenir la pretesa indústria verda, el turisme condiciona greument el medi ambient, tant per l’impacte en els ecosistemes de les destinacions com per la petjada de carboni que alimenta el canvi climàtic. L’any 2018, un estudi publicat a la revista Nature estimava que el turisme suposava, ja en el període 2009-2013, un 8% del total de gasos d’efecte hivernacle. Dit d’una altra manera, si aquesta activitat fos un país, seria el tercer després de la Xina i els Estats Units en emissions de gasos, i això sense tenir en compte el creixement espectacular del sector en els darrers set anys.

La majoria d’aquestes emissions, relata Murray, procedeixen del transport aeri. La investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona, Filka Sekulova, discuteix, a més, que la millora en les tecnologies hagi reduït aquest impacte: “Amb una major eficiència dels transports, el que ha passat és que s’han incrementat els viatges”. I el rastre de carboni del turista no queda només al vol: cal comptar el que hi ha darrere del que menja, del que compra, del transport local un cop arriba… La investigadora qüestiona també l’ús de l’etiqueta sostenible per parlar del turisme, i posa l’exemple d’algunes regions rurals de Bulgària que l’utilitzen, on la majoria dels visitants procedeixen dels Estats Units. Malgrat que la pràctica local tingui una aparença verda, la petjada ecològica del llarg viatge en avió fa difícil parlar d’ecoturisme.

Les conseqüències de l’explotació ataquen els territoris i les seves poblacions. “Ens hem de fixar en les zones costaneres, en la confluència entre nord i sud”, explica el geògraf, “en els mediterranis del planeta”. Als Països Catalans, però també al mar de la Xina, a les Antilles o a Mèxic. Paradisos, pel clima i les platges, però també per raons econòmiques pels turistes del Nord global. Són regions on recursos com l’aigua són limitats i on poblacions com les de la província de Guanacaste, a Costa Rica, pateixen la privatització del que abans era col·lectiu i on la indústria hotelera ho ha expropiat a les comunitats rurals. Un cas ben estudiat és el de l’illa de Zanzíbar, on es calcula que per cada litre d’aigua per resident se’n consumeixen deu per visitant. A això cal afegir el deteriorament de la seva qualitat. I es dona una paradoxa que el prestigiós professor d’antropologia David Harvey explica amb Barcelona com a exemple: l’explotació de les seves especificitats l’homogeneïtza i fa que perdi valor pel mateix capital. Quan el turisme transforma aquests entorns, perden precisament allò que els fa atractius.


Barra lliure per a la contaminació

Les eleccions municipals de l’any 2015 van sacsejar algunes realitats electorals als Països Catalans. Tanmateix, l’arribada dels anomenats governs del canvi no ha aturat els projectes que posen en escac la sostenibilitat mediambiental, com per exemple l’ampliació de la terminal de creuers a Barcelona, una de les més grans de l’Estat espanyol, i les ampliacions del Port de València o dels aeroports de Barcelona i Palma.

El port de Barcelona s’ha convertit en el principal amarrador de creuers del Mediterrani

Fa temps que els nivells de contaminació atmosfèrica de les àrees metropolitanes de Barcelona, València i Palma superen els límits establerts per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a causa de l’excés de substàncies tòxiques que emet el trànsit rodat, marítim i aeri, en el qual “el turisme vinculat a la mobilitat massiva té una gran responsabilitat”. Ho explica Maria Garcia, membre de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire de Barcelona, que destaca el creixement exponencial que han experimentat el nombre de vols i creuers com a resultat de “l’enfortiment d’ambdós sectors després de la crisi de 2008”, gestat a través de privatitzacions; manca de regularitzacions fiscals, ambientals i laborals, i polítiques de promoció i de baix cost –en molts casos subvencionades per les institucions públiques. És el cas dels ajuts de la Generalitat de Catalunya a Ryanair, per valor de més de 60 milions d’euros, per mantenir les bases a Girona i Reus, un suport que està sent investigat per Brussel·les per presumptes irregularitats.

En el sector del transport aeri –que gaudeix de més avantatges fiscals, ja que no paga impostos pel combustible o IVA–, destaca el creixement del nombre de passatge que han experimentat els aeroports dels Països Catalans. En els últims deu anys, el tràfic del Prat s’ha disparat un 80%, Manises un 73% i l’Altet i Eivissa al voltant d’un 60%. L’any 2019 es va tancar amb més 120 milions de persones en trànsit als aeroports del conjunt del territori.

Des de fa una dècada, l’activitat també s’ha intensificat als ports. Barcelona s’ha convertit en el principal amarrador de creuers del Mediterrani, amb 3.137.918 creueristes l’any 2019. En el cas de València, per exemple, s’ha passat de rebre 504.452 creueristes l’any 2010 a 1.071.963 el 2018, cosa que significa un increment del 112%. A Palma, en el mateix període, l’augment ha estat d’un 52%: ha passat d’1.347.700 a 2.051.800. Els gegants creueristes, Carnival Corporation, Royal Caribbean, Norwegian Cruise Line i MSC Creuers –registrats en paradisos fiscals per eludir impostos i normatives ambientals–, són coneguts per les grans emissions d’òxids de sofre, de nitrogen i partícules fines que propulsen a l’atmosfera com a conseqüència de l’ús de combustibles de baixa qualitat.

Més enllà de l’agreujament de les malalties cardiovasculars, pulmonars i neurològiques que comporta la contaminació atmosfèrica, la membre de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire explica que té conseqüències directes en el medi ambient, com l’acceleració del canvi climàtic o la formació d’ozó troposfèric, un contaminant que afecta principalment les zones rurals. A més a més, també se’n deriva un problema de salut pública. Segons l’informe “Els beneficis per a la salut pública de la reducció de la contaminació atmosfèrica a l’àrea metropolitana de Barcelona”, el cost sanitari derivat de la contaminació és d’uns 6.400 milions d’euros anuals, és a dir, uns 1.600 euros per persona.


La lògica de l’asfalt s’imposa

Pel que fa al medi ambient, uns dels grans perjudicats pels efectes de la contaminació i del canvi climàtic són els quasi 2.900 quilòmetres de costa que perfilen els Països Catalans. El desajust climàtic desencadena un augment de la freqüència amb què es produeixen temporals de llevant amb precipitacions sobtades i fortes ratxes de vent, així com la pujada del nivell del mar i, per extensió, la progressiva regressió i artificialització de les platges, amenaçades també per la sobreexplotació urbanística i turística i per la construcció i les ampliacions de ports.

L’estudi “Regeneració de les platges del Saler i la Garrofera (València)”, elaborat per la Demarcació de Costes de València, organisme dependent del Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol, adverteix que la franja costanera que connecta el port de València i el cap de Cullera (Ribera Baixa) ha retrocedit 70 metres des de l’any 1965 fins a l’actualitat a causa dels projectes expansius del port, el pla sud amb què es definia el nou traçat del riu Túria i la pressió urbanística en el litoral. En les últimes dècades, segons l’informe “A tota costa”, publicat per Greenpeace el 2019, la superfície de costa urbanitzada a l’Estat espanyol s’ha duplicat, i ha passat de 240.000 a 530.000 hectàrees. La costa de Catalunya és la més afectada, amb un 26,4% de sòl construït. La segueix el litoral del País Valencià, amb un 23,1%, mentre que a les Illes s’ha malmès quasi un 10% de la costa.

La degradació dels ecosistemes i la pèrdua de terra fèrtil és un altre dels impactes derivats de l’increment del canvi climàtic i, de manera intrínseca, de la massificació turística. És el que es coneix com a desertificació, procés que amenaça greument l’Estat espanyol, on entre el 75% i el 80% del territori se’n veu afectat, segons xifres del Programa d’Acció Nacional contra la Desertificació, elaborat pel Ministeri de Medi Ambient. Als Països Catalans, les zones més afectades són les comarques del sud, “a causa del clima sec i la manca irregular de recursos hídrics, així com de la sobreexplotació turística que pateix el territori, sobretot durant els mesos d’estiu”, exposa Patricio Garcia, director del Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE).

En aquesta línia, Pau Monasterio, membre d’Ecologistes en Acció, matisa la particularitat del turisme al sud del País Valencià, “de tipus residencial” i domiciliat en “urbanitzacions de luxe, amb piscina, grans jardins i camps de golf”, que a poc a poc s’expandí des de les ciutats costaneres fins als municipis d’interior que distaven pocs quilòmetres del litoral, traslladant les mateixes dinàmiques de construcció i d’extracció de recursos naturals, com l’aigua i l’energia, a les zones rurals. Es calcula que per mantenir un camp de golf calen entre 200 i 300 milions de litres d’aigua anuals, i tot i que la llei estableix que en part s’han de regar amb aigua reutilitzada, als Països Catalans n’hi ha més de 90, la majoria concentrats a les zones costaneres.

L’any 2018, segons dades del govern espanyol, la zona amb més afluència de turistes internacionals de l’Estat va ser la costa mediterrània, que en va rebre 54,8 milions. Aquest boom al litoral dels Països Catalans s’ha traduït en un augment de l’extracció de recursos del territori i una alteració dels seus equilibris naturals a través de transvasaments i dessalinitzadores, “mesures que no s’haurien d’estudiar com a primera opció”, considera Garcia, qui defensa que, en primer lloc, s’ha de treballar la gestió i la planificació dels recursos per evitar consums intensius que no són prioritaris i generen una pèrdua de la qualitat i quantitat de les aigües per a la població endèmica.


Nous projectes urbanístics en marxa

El dèficit crònic de recursos naturals conviu amb la construcció incessant de nous projectes urbanístics, accelerats en els últims cinc anys, com per exemple els més de vint que amenacen la Costa Brava, al litoral gironí; el megacomplex hoteler de luxe al Camp de Mar d’Andratx o el restaurant il·legal de l’illa de Benidorm, situat dins el paratge natural protegit de la serra Gelada. Cati Torres, professora titular del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i investigadora del Laboratori Interdisciplinari sobre Canvi Climàtic (LINCC-UIB), remarca les conseqüències ecològiques de grans dimensions que té el procés d’urbanització massiva orientat cap al sector turisticoimmobiliari: “Destrossa el paisatge i elimina la biodiversitat, de manera directa i indirecta, a través de contribucions al canvi climàtic, a l’augment d’aigües residuals, a la pèrdua de patrimoni ecològic i cultural”.

Després de la crisi de 2008, la lluita contra la indústria turística ha evolucionat del vessant més ecologista contra els interessos especuladors a la costa a qüestionar la indústria turística de manera transversal, és a dir, “com a eix econòmic i un tipus d’economia molt especialitzada” –matisa Margalida Ramis, membre del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Natura (GOB-Mallorca)–, que causa una emergència mediambiental, econòmica, laboral i habitacional. Dins d’aquest monocultiu turístic, fons d’inversió, constructores i grans empreses han ensopegat amb centenars de lluites socials que defensen un decreixement turístic, especialment ara, en un context de crisi global múltiple.