L’altaveu mitjà en una sala de concerts o un festival de música és capaç d’arribar a un màxim de 147 dB. Els cossos que s’aglomeren a prop d’aquests monòlits sonors se sentiran sobrepassats per la música. Les dades de la resta de sentits quedaran anul·lades i només existirà la melodia. En el cas de la música electrònica (jungle, trance, dark tecno, house, hardocre… qualsevol gènere que pugui trobar-se en les raves, tant les de present com les del passat), aquesta melodia es veurà reduïda a la mínima expressió, i el beat que es reproduirà en seqüència infinita fins al final de la nit. Cadascuna d’aquestes pulsions sonores, com onades de negació perceptiva, s’endinsaran a la consciència de qui escolti, de qui balli, i li faran la sensació momentània que tot –el món, els records, la vida, la identitat– desapareix per un instant.
Per alguna gent, aquesta interrupció del món i de la consciència, lluny d’anar en detriment de l’experiència de la música electrònica, sembla ser un dels seus atractius: l’efecte desitjat és oblidar-se d’elles mateixes quan els altaveus disparen beat profundíssim rere beat profundíssim i que, durant les hores que duri el concert o festival, puguin ser només un recipient buit que es mou sense voluntat, al ritme de la música. Consideren el beat un oasi en el desert de la misèria quotidiana, l’eina que per fi els permetrà oblidar-se de les hores extres que no cobren, el mal d’esquena d’oficinista el qual no poden permetre’s d’arreglar anant al fisioterapeuta, l’imminent termini del contracte del pis amb la seva consegüent pujada del preu del lloguer…
Ben al contrari, per altres persones, l’oblit produït pel beat és un perill social i polític. En comptes d’oblidar voldrien que tot aquest neguit acumulat de la setmana, la ràbia, l’odi, tot el reguitzell de sentiments deficitaris, s’acumulés i es redirigís cap a la transformació del món. I és que, si el beat et fa oblidar la realitat, amb aquest oblit deixes de pensar en les incomptables vides descartades i oprimides pel capital –la teva, entre elles. El beat, segons aquesta forma de pensar, et fa perdre l’agenda política, precisament perquè origina aquest no-res al pensament.
Aquest mindfulness d’imposició tecnològica, apolític, desarticulador de la ràbia transformadora, pot recordar el vell concepte de la falsa consciència. Seguint aquest fil, se situaria els assistents als concerts de música electrònica al mateix lloc on Guy Debord & Co. col·locaven les masses alienades: on els havien col·locat els opressors, els poderosos. Segons l’època històrica, seria davant l’altar de l’església, dels rajos catòdics de la pantalla televisiva o, en el cas que ens ocupa, davant de les ones de so que fan vibrar els altaveus i els cossos. El que vindrien a ser els llocs de la inacció política, de la cultura que beneficia l’statu quo, etc. Llocs que es trobarien en direcció oposada a productes culturals emancipadors, fabricants de pensament i acció revolucionària.
Es crea una jerarquia entre dos tipus de cultures: la mercantilitzada i l’emancipadora, com si diguéssim la bona i la dolenta. Una dicotomia que pot semblar infantiloide o, si més no, maniqueista, s’esvaneix amb els pensadors recents que segueixen la tradició marxista. És el cas de Mark Fisher, qui explica com el sistema de producció capitalista fagocita tota l’experiència humana fins a crear un ambient cultural hermètic, un horitzó de possibilitats completament regit per les normes del mercat, una manera de pensar i de viure que ho permea tot i fa que cap forma d’art s’escapi. Tot és mercantilitzat, per tant, no queden jerarquies. El nom d’aquesta atmosfera ubiqua és realisme capitalista; dins seu no hi ha possibilitat de revolució, perquè el capital s’ho ha menjat tot, dirà, no perquè un art sigui més alienant que l’altre, més o menys bo. En aquest sentit, amb les raves i la música electrònica, l’exercici crític de Fisher no aconsegueix desfer la dicotomia. Més aviat, la situa en dos moments històrics diferents: abans i després de la victòria neoliberal.
En Los fantasmas de mi vida (Caja Negra, 2018), el teòric anglès destaca l’evolució de la música electrònica. Descriu com els beats passen d’aparèixer i produir-se en el deliri col·lectiu de la rave a fer-ho als àlbums hipercomercials com els de Kanye West (808s & Heartbreak). És a dir, el que abans era una activitat artística amb components de revolta –la policia podia irrompre en qualsevol moment, entre beat i beat, i atonyinar i empresonar les assistents–, marginal i, fins i tot, que es produïa de manera col·lectiva, quasi sense autoria (sense individus), passades dues dècades servirà perquè un senyor ric es faci més ric. En els concerts d’artistes d’aquesta mena, l’únic element que irromp en alguna banda amb voluntat de repressió és el beat profundíssim que s’endinsa a la consciència dels oients, al concert o al festival, i que, com a molt, els deixarà una mica més sorda l’orella dreta.
En efecte, les raves han sigut fagocitades i excretades en forma de concerts de música electrònica. I en cap punt es veu tan clarament com en l’aparició de l’estètica ravecore. Aquesta defineix, com una tag de xarxa social, l’estètica nostàlgica que rescata la indumentària de les raves d’abans: ulleres de sol noranteres, tribals, xandalls i crop tops fluorescents. A diferència de la nostàlgia de Fisher, la del ravecore no té cap component polític. Aquella gent que hi participa no ha d’entrar en contacte amb ningú, no ha d’anar enlloc, ni ballar rodejat de gent ni arriscar-se que la policia l’atonyini. Ara que els raveros originals ja s’han transformat en morts en vida, la rave és accessible a la pantalla del mòbil. Només cal mirar un tutorial de TikTok, un feed d’Instagram, per trobar els links de Shein o de Zara que permeten omplir l’armari d’estètica rave™, i anar al Festival B (antic Cara B) o al Primavera Sound amb l’uniforme adequat.
Arribats a aquest punt, el lament nostàlgic de Fisher pot tenir sentit: alçar el crit al cel en nom de la rave autènticament comunitària, d’un beat amb possibilitats realment emancipadores o, si més no, contestatàries; les organitzades als afores de Londres dels noranta, als marges de l’Anglaterra postthatcheriana, d’una societat desarticulada en individus, no com a metàfora, sinó mitjançant una lluita aclaparadora i constant contra el teixit social de les classes obreres, els sindicats, els miners, etc.
Aquesta nostàlgia ravera, en el fons, indica la voluntat de tornar a un moment de la història previ a la victòria neoliberal –i qui pot culpar-la? Però no existeixen les màquines dels temps (com a molt els fantasmes fisherians). En aquest segle XXI reconvertit en camp de joc pel mercat financer, quan fins i tot les ciutats i els espais públics han sigut fagocitats per l’estómac entapissat de carburant i tungstè del capital. Els individus ja no pinten res als carrers i a les places, només les empreses (per això Collboni vol endreçar Barcelona, clar, per posar-hi més start-ups). Fisher, així, lamenta la pèrdua d’un espai per la col·lectivitat lliure de les tenalles físiques i ideològiques del mercat, perquè aquesta seria la condició de possibilitat de la transformació social i el canvi polític, la fi del realisme capitalista.
Per evitar caure en el maniqueisme d’uns i en la desesperança nostàlgica d’altres, pot servir el concert de clausura del Festival B de l’any 2022, realitzat per VVV [Trippin’you]. Malgrat que, per accedir al beat profundíssim de la seva música, s’havia de passar pels edificis cristal·lins del Fòrum de les Cultures (l’arquitectura translúcida de la reforma neoliberal) i es ballaven les cançons al voltant de gent disfressada de ravecore –com si mil postadolescents haguessin decidit anar a una festa de Halloween vestides com a l’escena de la discoteca de Blade (1998)–, l’element polític dels versos, la manca de nom distingible, VVV, el suggeriment delirant en l’acotació entre claudàtors, semblaven indicar un retrocés en el temps, cap aquell moment en què la música electrònica era una qüestió col·lectiva i no individual.
A favor d’aquesta hipòtesi hi ha les moltes col·laboracions que fan amb altres músics, que sembla marcar la dissolució de la tendència individualista criticada pel marxista anglès. Fins i tot en les fotos promocionals s’amaguen els rostres, en màscares animals, o se’l desdibuixen amb Photoshop, com si la tecnologia pogués esborrar l’individu, marcar el camí cap a una col·lectivitat nova, sense nostàlgia.
De la mateixa manera, els seus beats a 147 dB desdibuixaven la consciència de la gent que ballava aquell concert final del 2022. Dins el marc conceptual de Fisher, aquesta al·lucinació patrocinada per Estrella Damm, limitada a la geografia del Fòrum, interrompia l’atmosfera ubiqua del realisme capitalista, aquella ideologia neoliberal instal·lada al pensament de tothom, juntament amb tot el contingut mental que eliminava la música, encara que només fos un instant, mig segon, una interrupció, forçada, imposada, per un beat com un glitch en el sistema.
