Setze d’octubre de 1973. Els governants de l’Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats Àrabs Units, Kuwait, l’Iraq i l’Iran, acorden una resposta a l’aprovació al Congrés de Washington d’un paquet d’ajuda armamentística per valor de 2.200 milions de dòlars dirigit a l’Estat d’Israel. El resultat, un augment del preu del petroli i un embargament sobre les exportacions de cru per als principals aliats de l’estat sionista: els Estats Units, el Canadà, els Països Baixos, el Regne Unit i el Japó. Posteriorment, hi afegiran Portugal i dos estats africans marcats per règims d’apartheid a les comunitats negres: Rhodèsia (l’actual Zimbàbue) i Sud-àfrica. Deu dies abans d’aquesta decisió, Egipte i Síria havien envaït de forma coordinada la part dels territoris respectius ocupats per Israel l’any 1967 –la península del Sinaí i els alts del Golan– en el que es coneixerà com a Guerra del Yom Kippur (a Israel i a bona part del món) o Guerra del Ramadà (en el món àrab).
Tres setmanes més tard, Israel sortia de nou victoriós d’una guerra contra els països de majoria àrab i aconseguia perpetuar l’ocupació d’aquests territoris, però, aquest cop, els efectes i conseqüències del conflicte farien trontollar l’economia mundial. La després coneguda com a crisi del petroli va canviar de dalt a baix el sistema econòmic mundial, i els seus efectes són encara visibles cinquanta anys més tard.
En poc més de dos mesos, el preu per barril de cru va augmentar de 2,90 dòlars a gairebé dotze, provocant que les cues a les benzineres es convertissin en una imatge habitual en països com els EUA, on, a l’augment diari dels preus se li sumava la por a l’escassetat o al possible desabastiment de combustible. Tot plegat, constituïa un gran cop moral en un país que havia convertit la possessió d’un automòbil en un element icònic de l’american dream i que comptava amb el petroli relativament barat i accessible com un motor de la industrialització que apuntalava l’estat del benestar. Cal assenyalar que, a inicis dels anys setanta, els EUA continuaven sent un dels principals països productors de combustible fòssil, però depenien en un 30 % de les importacions. Aproximadament 15 milions de barrils entraven cada dia al seu territori.
L’embargament del barril de cru s’ha de situar en un context global de lluita per la riquesa entre les grans potències i les noves nacions sorgides en l’escenari postcolonial
L’embargament va ser formal fins al març de 1974, però les seves conseqüències es van fer sentir durant molts anys en forma d’inflació i atur a bona part del món regit pel model capitalista. Això va provocar la contracció més gran de l’economia mundial des de la Gran Depressió de 1929. Fa mig segle, el petroli ja havia esdevingut un element hegemònic i insubstituïble en tota la cadena de producció i, per tant, quan va començar a escassejar, totes les empreses, del sector que fossin, van disminuir la producció. Això va ser la causa de l’augment de preus i d’acomiadaments massius arreu.
El més rellevant i extraordinari de l’acció coordinada dels països productors de petroli va ser que, per primer cop, es decidien a utilitzar l’anomenat or negre com a arma de pressió geopolítica. Fins llavors, les empreses estatunidenques i britàniques més notables del negoci petrolier, conegudes com les Seven Sisters (Set Germanes) –Esso, Shell, British Petroleum, Exxon, Chevron, Gulf Oil i Texaco–, funcionaven com un oligopoli que dominava el mercat mundial del cru i en controlaven tant la producció com la comercialització. A les acaballes de la Primera Guerra Mundial, mentre francesos i britànics es repartien els territoris colonials de la Mediterrània Oriental i la península Aràbiga, les grans companyies petrolieres s’adjudicaven el control del seu subsol, situació que es mantingué, a mesura que a aquestes regions van anar sorgint nous estats independents.
Més enllà de l’esgrimida solidaritat amb el poble palestí, els motius de l’embargament i de la magnitud de la crisi cal trobar-les en el context polític i econòmic de l’època. En plena guerra freda, la dècada dels anys seixanta pot considerar-se el punt àlgid de les lluites anticolonials arreu del món, amb l’accés a la independència de la gran majoria dels nous estats africans, molts dels quals van optar per unir-se al bloc dels anomenats Països No-alienats, que apostava per un perfil propi i per la no dependència econòmica i política davant les dues grans potències enfrontades.
La força postcolonial
Al món de majoria àrab, en aquesta època accedeixen al poder líders carismàtics que esgrimeixen una ideologia socialista i panarabista, com Gamal Abder Nasser (1918-1970) a Egipte, o Moammar al-Gaddafi a Líbia, així com el partit Baas a l’Iraq i a Síria. Per altra banda, el 1960 naixia l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), amb l’objectiu de contrarestar la força monopolística de les Seven Sisters i augmentar la participació dels nous estats en la seva explotació.
Però l’anhelada independència econòmica s’enfrontava per força als interessos neocolonials de les grans potències occidentals, conscients de l’alt risc de perdre l’hegemonia a la regió. La decisió egípcia de nacionalitzar el canal de Suez, el 1956, va obtenir com a resposta la intervenció militar del Regne Unit, l’Estat francès i Israel, que es va saldar amb la invasió de la península del Sinaí, mentre la nacionalització del petroli decretada pel primer ministre iranià, Mohammad Mosadeq, el 1951, va comportar un cop d’estat amb el suport de la CIA, l’agència d’espionatge estatunidenca.
A tot aquest panorama, cal sumar-hi la decisió del president nord-americà Richard Nixon, l’any 1971, de deslligar el dòlar del patró or, el que suposava acabar amb el sistema monetari vigent des del final de la Segona Guerra Mundial. Per als països productors de petroli, la consegüent depreciació del dòlar va representar una caiguda en picat del preu per barril, perquè totes les transaccions es feien amb aquesta moneda.
Ja l’any 1974, els EUA impulsaven la creació de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), amb l’objectiu de preparar-se per a futures crisis, mentre arreu de l’anomenat primer món començava a popularitzar-se el concepte de sobirania energètica
Per tot plegat, és possible emmarcar la decisió de l’embargament dins un moment històric de lluita global per la distribució de la riquesa entre les antigues grans potències i les noves nacions sorgides de la descolonització política. Conscients del valor dels seus recursos, alguns dels principals països productors de petroli maldaven per apropiar-se del capitalisme en el seu propi benefici, convertint el combustible fòssil en un símbol de sobirania nacional.
Amb la crisi del 1973, l’era del petroli barat s’acabava per sempre i els països industrialitzats van concloure que s’havien de deslligar de la dependència de les importacions de cru. Ja l’any 1974, els EUA impulsaven la creació de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), amb l’objectiu de preparar-se per a futures crisis, mentre arreu de l’anomenat primer món començava a popularitzar-se el concepte de sobirania energètica. Des de llavors, es va intensificar la investigació en noves fonts d’energia renovable, com la solar o l’eòlica, però també en d’altres com la nuclear. El petroli ha continuat sent fins al dia d’avui la font principal d’energia que fa moure el planeta, però es va intentar diversificar-ne la procedència i el Regne Unit va invertir en la prospecció de nous jaciments, com els del mar del Nord.
L’oportunitat neoliberal
L’estancament i la desacceleració del creixement dels països industrialitzats van ser alguns dels efectes macroeconòmics més visibles de la crisi. La perllongació dels seus efectes requeria mesures dràstiques, la qual cosa, a llarg termini, va suposar un canvi en el paradigma econòmic mundial. Va virar del model keynesià basat en una economia de mercat amb un alt nivell d’intervenció estatal per garantir els serveis essencials a la ciutadania i la protecció de l’estat del benestar, a la imposició de les teories econòmiques neoliberals –simbolitzades per les teories del pensador austríac Friedrich von Hayek–, partidàries de la desregulació i la laxitud impositiva per no posar traves al lliure mercat. Els triomfs electorals de Margaret Thatcher a la Gran Bretanya, el 1979, i de Ronald Reagan als EUA, el 1980, van ser un moment simbòlic d’aquest canvi de paradigma. Les grans empreses privades van deslligar-se del control dels estats, liberalitzant-se els intercanvis comercials i provocant la flexibilització dels mercats laborals i la reducció de la despesa pública en serveis socials. Els sectors de població més vulnerables pagaven finalment el preu més alt de la recessió, mentre els estats acudien al rescat dels grans transatlàntics del capitalisme, com tornaria a passar amb la crisi financera global de l’any 2008.
Per altra banda, per als països impulsors de l’embargament, l’augment de preus va tenir com a resultat un espectacular augment de beneficis, origen de les immenses riqueses de les quals presumeixen avui les monarquies de la regió aràbiga com l’Aràbia Saudita, Qatar o els Emirats Àrabs Units. Les negociacions per posar fi al bloqueig del mercat es van saldar amb un acord pel qual els grans països productors es comprometien a continuar venent el cru en els mercats internacionals exclusivament en dòlars, de tal manera que, el que en la terminologia de l’època es coneixia com a “petrodòlars”, continués fluint cap als bancs estatunidencs. Com a contrapartida, els EUA es comprometien a subministrar seguretat i armament als regnes àrabs, i naixia així una intensa i beneficiosa entesa que, amb alts i baixos, perdura fins avui.
D’aquesta manera, les grans potències econòmiques i els països exportadors de petroli aconseguien sortir beneficiats de la crisi, mentre que per aquells que no produïen petroli o tenien una industrialització incipient, les conseqüències de la pujada de preus van ser catastròfiques. Els grans bancs internacionals van canalitzar l’abundància de petrodòlars en préstecs als països en desenvolupament, imposant un deute extern impagable que molts estats africans i sud-americans encara arrosseguen.
Les negociacions per posar fi al bloqueig del mercat es van saldar amb un acord pel qual els grans països productors es comprometien a continuar venent el cru en els mercats internacionals exclusivament en dòlars, els anomenats “petrodòlars”
Un cas a part mereix el poble palestí, el qual, avançada la crisi, tothom semblava haver oblidat malgrat que la lluita per la seva emancipació s’havia esgrimit com a causa de l’embargament per part dels aliats àrabs. L’any 1977, Egipte reconeixia oficialment l’Estat d’Israel i hi establia relacions diplomàtiques a canvi de recuperar la regió del Sinaí, convertint-se en el primer país àrab en fer-ho, en els anomenats acords de Camp David, amb el president dels EUA, Jimmy Carter, com a mediador. Per molts actors internacionals, la causa palestina desapareixeria de la seva agenda externa, cosa que va contribuir a consolidar l’ocupació sionista.
L’escenari geopolític recent, amb la guerra a Ucraïna i la inflació generada per l’increment del preu dels carburants, sumada a la més recent invasió de Gaza, ha provocat que siguin moltes les veus que s’afanen en buscar paral·lelismes entre el moment actual i la crisi de l’any 1973. El context, però, dista molt de ser el mateix, fins al punt que fan que la situació d’aleshores avui sigui irrepetible.
Els països àrabs i els del golf Pèrsic es troben molt lluny de la unitat mostrada llavors i molts fa anys que avancen cap a la normalització de relacions amb Israel. Més enllà d’això, el mercat energètic es troba avui molt més diversificat i tècniques com el fracking han permès que països com els EUA deixin de dependre de les importacions com ocorria fa mig segle. I les grans monarquies petrolieres són conscients que els països compradors de cru compten avui amb més alternatives i saben que alentir dràsticament la producció o apujar-ne el preu pot posar en risc els paradisos per a milionaris que han construït al bell mig del desert.
