Virginia Woolf en el seu famós llibre Una cambra pròpia (1929) va posar sobre la taula la importància de les condicions materials per a poder ser escriptora. Les dones per a escriure (com els homes) han necessitat sempre una habitació pròpia, és a dir, un espai en el qual poder ser escriptores. I això es tradueix en tindre les comoditats econòmiques per a poder tindre-la. Sense diners i sense espai no es pot crear, o no almenys de la manera que creen els que tenen els diners i els espais propis. Pense que això ho tenim ja tots més o menys clar. També cal tindre temps, i tindre temps és tindre diners. Si per a escriure ens cal això, per a fer cinema cal molt més que això.
El cinema és un art col·lectiu i tècnic i, per tant, tot es triplica. Es necessita molt més temps, més diners i més espais. Això és així. El cinema necessita molta implicació pública també. I ser narrat en l’audiovisual és de vital importància. Ho necessiten els col·lectius més vulnerables, ho necessiten les històries amb menys altaveus, les silenciades… i, com és d’esperar, és tremendament complicat arribar-hi.
“Hem de celebrar les pel·lícules que arriben a les grans pantalles i que ens parlen del nostre entorn i de la nostra història i que ho fan, a més a més, en català i en tots els seus accents”
Així que costa molt que projectes autocentrats arriben als cinemes. Per això hem de celebrar les pel·lícules que arriben a les grans pantalles i que ens parlen del nostre entorn i de la nostra història i que ho fan, a més a més, en català i en tots els seus accents. Perquè sense ficció no podem construir present ni futur. Ja que necessitem històries que ens narren a tot arreu: en el teatre, en la música, en la literatura i, també, en el cinema.
Per això celebrem i ens alegrem també quan històries d’altres països ens arriben per a contar-nos les seues realitats amb les seues llengües, com va passar amb Kneecap. I, no cal dir-ho, ens hem d’alegrar quan petits miracles com La invasió dels bàrbars arriba a les nostres sales. Una pel·lícula que va nàixer gràcies també a una campanya de micromecenatge i que es va estrenar en algunes sales de cinema. L’èxit de convocatòria i el boca-orella ha anat fent que més i més sales hagen programat més passes del film.
“La gent vol sentir-se representada i busca el cinema que li parle del seu passat i de les seues arrels”
La invasió dels bàrbars és una pel·lícula que ens parla de la guerra civil i ho fa des de València ciutat, amb una història pròpia. La cinta està basada en una obra de teatre estrenada el 2020 de Chema Cardeña. Ens trobem amb una reflexió sobre la repressió franquista i a través de la història assistim a dos moments temporals: la del passat, amb una dona interrogada per l’exèrcit, per uns quadres requisats; i una jove que en l’actualitat busca les restes de la seua iaia en una fossa comuna. Montsolís, el director, ha aconseguit que una pel·lícula ens parle de memòria històrica centrada a València ciutat. Amb un rodatge en valencià. I l’èxit que té de sales plenes és un orgull. La gent vol sentir-se representada i busca el cinema que li parle del seu passat i de les seues arrels.
Aquests dies encara s’està programant la pel·lícula en diferents sales i en versió original subtitulada, així que us anime molt a anar al cinema i a compartir amb el boca-orella aquesta pel·lícula tan necessària. I esperem que l’èxit faça que es produïsca més i més cinema arrelat i autocentrat. Que les nostres històries envaesquen els cinemes i que la ficció ens ajude a pensar-nos.
