Queda clar que Roger Mas i la Cobla Sant Jordi –així com el públic i la critica– van quedar tan satisfets amb el seu primer treball conjunt, editat el 2012, que dotze anys després han decidit tornar a provar sort amb un segon volum. I de nou cal dir que l’experiència s’ha saldat amb uns resultats brillantíssims.
El cantautor solsoní i la formació musical barcelonina han trobat un punt de trobada en una conjunció d’interessos comuns on se senten molt còmodes alhora que poden mostrar tota la seva expressivitat, tant vocal com instrumental. No es tracta de valorar si Mas s’apropa més al so de la cobla o si la cobla s’ajusta més a les qualitats interpretatives de Mas. Del que es tracta és que un i altres han coincidit en un repertori de música lleugera –entesa en el millor sentit de la paraula, no en el de l’anomenat easy listening– en què la cobla Sant Jordi actua com a grup d’acompanyament ben compactat d’un Mas amb les maneres de crooner, però compartint el protagonisme del projecte.
Cal assenyalar la importància del trio de caràcter jazzístic que el vocalista ha afegit a la seva proposta. cantant, cobla i trio creen una sonoritat tan entranyable i clàssica com novedosa i fins i tot agosarada
De totes maneres, també cal assenyalar la importància del trio de caràcter jazzístic que el vocalista ha afegit a la seva proposta, que compta amb l’imprescindible arranjador, director i pianista Xavier Guitó, el contrabaixista Arcadi Marcet i el bateria Josep Pinyu Martí. Entre tots plegats, cantant, cobla i trio creen una sonoritat tan entranyable i clàssica com innovadora i fins i tot agosarada.
La selecció de composicions inclosa en aquest Vol.2 és molt variada, tot i que manté una gran coherència estilística. Hi trobem temes internacionals, com el signat per Raymond Lévesque –l’extraordinari “Quan tothom viurà d’amor”, traduït per Joan Ollé i amb la veu convidada de Marina Rossell–, una peça de Fabrizio de André –una de les referències preferides de Mas– o una adaptació de la conegudíssima “La Llorona”. També hi apareix una doble versió de l’himne occità “Aqueres montanhes / Si canta”, o les recreacions de “Flors de baladre”, d’Idisor Marí –aquí titulada “Tres branques”– i de “Lo comte Arnau”, de Jacint Verdaguer. Tampoc hi falten les cançons del mateix Mas. En aquest capítol destaca la jazzística “Sota una fina capa de cendra”, escrita amb Joan Ridao. I en últim lloc, cal esmentar dues peces instrumentals per a lluïment de la cobla: la tradicional “Dansa de Castellterçol” i “Massardana”, obra de Xavier Guitó.
