No s’ho esperava ningú. Després de conèixer les primeres estimacions dels resultats de les eleccions europees a l’Estat francès, el passat nou de juny al voltant de les nou del vespre, Emmanuel Macron compareix per anunciar la dissolució de l’Assemblea Nacional, una prerrogativa exclusiva del president de la República. És el segon cop que una llista supera el 30% dels vots a les eleccions europees, però mai la primera havia estat a gairebé un 17% dels vots (uns 4.200.000) de distància de la segona. En aquest cas, l’extrema dreta del Rassemblement National (RN, antic Front Nacional, el partit liderat per Marine Le Pen) ha obtingut el 31,4% dels suports i la candidatura centrista Ensemble, la de Macron, el 14,6 %, a menys d’un punt del Partit Socialista (13,8 %).
Els mals resultats obtinguts per l’anomenada macronia són el reflex de la davallada de popularitat del president: només un 31% dels electors en valora positivament l’acció, contra un 46% a l’inici del mandat, segons un baròmetre d’Ipsos-La Tribune Dimanche publicat el maig. Així, el 39% dels votants afirmen haver acudit a les urnes per manifestar l’oposició al president, percentatge que creix fins al 68% en els votants de RN. La tendència s’explica, en part, per l’estratègia de Macron de presentar-se com a l’única opció útil contra l’extrema dreta, cosa que col·loca el partit de Le Pen com a principal opositor d’Ensemble.
El cap d’Estat francès, però, ja no encarna el vot útil contra l’extrema dreta, com demostren els sondejos de les eleccions legislatives, que deixen la macronia a gran distància tant del RN com del Front Popular, la coalició de forces progressistes, per bé que el sistema electoral impossibiliti una previsió clara dels resultats (l’Assemblea Nacional es forma amb la suma de 577 eleccions a dues voltes, una per escó).
La causa la trobem en les legislatives de 2022: van deixar el partit del president sense majoria absoluta a l’Assemblea per primer cop des de la introducció del quinquenni presidencial l’any 2000. Un canvi que reduïa el mandat del cap d’Estat de set a cinc anys per tal de fer-ne coincidir l’elecció amb les legislatives i evitar la cohabitació, és a dir, un president i un primer ministre de partits diferents.
Macron ha criticat l’esquerra per reclamar facilitats a l’hora de fer oficial el canvi de gènere i també pel que ha anomenat un programa “immigracionista”, fent seu un terme introduït per l’extrema dreta de Le Pen
La minoria relativa ha obligat Macron a pactar amb tercers partits i ha pres com a soci principal la dreta tradicional dels Republicans (LR). Per consegüent, el discurs i l’acció del govern són cada vegada més semblants als de la dreta clàssica. Ho veiem amb l’exemple de l’aprovació de la llei d’immigració el 2023, que va comportar una crisi i posterior reestructuració governamental. Tant és així que, fins i tot, Macron ha criticat l’esquerra per reclamar facilitats a l’hora de fer oficial el canvi de gènere i també pel que ha anomenat un programa “immigracionista”, fent seu un terme introduït pel RN. Amb tot, després de la convocatòria d’eleccions, ha esclatat una crisi al si de LR a causa de la decisió del seu president, Eric Ciotti, d’aliar-se amb l’extrema dreta de RN, en contra de la cúpula del partit.
Unitat i temors a les esquerres
A l’altra banda de l’Assemblea, l’esquerra va sortir reforçada després de les eleccions d’ara fa dos anys, gràcies a la Nova Unió Popular, Ecologista i Social (NUPES), amb què va aconseguir 131 escons. Després dels fets del 7 d’octubre a Israel, però, la coalició es va trencar per la negativa de la França Insubmisa (LFI) de qualificar Hamàs de grup terrorista. Macron comptava, doncs, amb una esquerra dividida. Malgrat tot, insubmisos, socialistes, comunistes i ecologistes, amb el suport de sindicats i organitzacions de la societat civil, s’han acabat unint sota la bandera del Nou Front Popular, a la qual les enquestes atorguen la possibilitat d’arribar al govern.
Es desdibuixa així el clivatge instal·lat des de 2017 per la macronia entre el bé, l’anomenat camp republicà que representa Macron, i el mal, els populismes a dreta i esquerra, i torna la tradicional dicotomia d’esquerra–dreta. Això sí, l’estratègia de normalització del RN i de radicalització de LFI suposa que el 52% dels electors percebin el primer com una amenaça per a la democràcia enfront d’un 57 % per al segon. De moment, el candidat de LR a les europees, François-Xavier Bellamy, va declarar que en cas d’un enfrontament entre l’extrema dreta i el Nou Front Popular votarà els primers “sense dubtar-ho”. Queda per veure quina consigna de vot donaran els centristes en els casos en què la segona volta enfronti l’extrema dreta i el Nou Front Popular.
Es desdibuixa el clivatge instal·lat des de 2017 per la macronia entre el bé, l’anomenat camp republicà que representa Macron, i el mal, els populismes a dreta i esquerra, i torna la tradicional dicotomia d’esquerra–dreta
També es podria generalitzar el cas poc freqüent de segones voltes triangulars, en què la tria es fa entre tres partits. Per passar a la segona volta, cal obtenir com a mínim el suport del 12,5 % dels votants registrats, situació enguany més probable a causa del menor nombre de candidatures presentades i de l’esperat increment de la participació. Sigui com sigui, la cohabitació sembla gairebé inevitable. En aquest escenari, la república esdevé de facto parlamentària i, si bé el president de la república manté poders exclusius com la direcció de la política exterior, el govern passa a respondre exclusivament davant del parlament i “determina i condueix la política de la nació”, segons la constitució.
En aquest sentit, l’accés de l’extrema dreta —un accés probable— al govern causa preocupació en sectors diversos: entre alcaldes de municipis amb elevada població d’origen estranger, que temen un augment de la inestabilitat social, o entre els organitzadors dels jocs olímpics, que pateixen per la imatge projectada a l’exterior. Que el RN accedeixi al poder també inquieta les persones del col·lectiu LGBTIQ+, més encara després de les declaracions de membres del Grup Unió Defensa, associat al partit de Le Pen, alegrant-se que després de la victòria del RN podrien “rebentar tants maricons” com volguessin. No cal anomenar la tensió que es respira per part de col·lectius feministes, de la població musulmana o fins i tot dels funcionaris i dels periodistes d’ens públics.
Si el Nou Front Popular no capgira la situació, l’extrema dreta arribarà al govern de la segona economia i la primera potència política de la UE, acabant de corcar una comunitat creada justament per fer-hi front
També hi ha mostres d’inquietud per part dels diplomàtics, que temen un Estat francès debilitada en l’àmbit internacional, i sobretot de cara a Europa. El 9 de juny, l’Estat francès va perdre part del seu pes al Parlament Europeu amb la reducció de diputats que envia per al grup Renew (al qual s’associa Ensemble) i si el RN arriba al govern, representarà el país als diferents consells de ministres de la UE, per molt que Macron continuï assistint al Consell Europeu, que reuneix els caps d’Estat i govern dels diferents països de la unió. Això podria provocar un bloqueig institucional si el país defensa postures oposades en cada un dels òrgans.
L’extrema dreta a l’Estat francès no és res de nou. El Front Nacional té presència institucional i mediàtica des dels anys setanta i ha arribat a la segona volta de les presidencials el 2002, el 2017 i el 2022; es dona per descomptat que serà així a les pròximes, el 2027. L’esquerra, en canvi, ha ocupat la direcció de l’Estat durant 19 dels 66 anys que té la cinquena República, en gran part a causa de les divisions internes. El viratge recent cap a la dreta de Macron, la desdiabolització del RN i l’expulsió de LFI de l’anomenat camp republicà han contribuït a un marc discursiu cada cop més conservador. El Nou Front Popular té amb prou feines quinze dies per capgirar la situació. Si no ho aconsegueix, l’extrema dreta arribarà al govern de la segona economia i la primera potència política de la UE, acabant de corcar una comunitat creada justament per fer-hi front.
