Que les nostres ciutats, barris i territoris no estan pensats per satisfer les necessitats quotidianes de les persones, és evident. Només cal donar un cop d’ull a l’espai que ocupen els cotxes als carrers amb relació a l’espai delimitat per a les persones, el nombre de bancs en els quals poder descansar una estona després de tot un matí d’encàrrecs en proporció als seients de terrasses de bars, o la manca de banys públics, gratuïts i accessibles, o quan es fan desaparèixer a cop de pla urbanístic els pocs espais d’horta que proveeixen d’aliments de proximitat als entorns urbans.
Aquest desajustament entre les necessitats quotidianes de les persones i la conformació de l’espai urbà no és casualitat ni fruit de l’atzar. Respon a una construcció que no és neutra, sinó que es basa en els valors hegemònics del capitalisme i el patriarcat. Tots dos sistemes es retroalimenten i estableixen el conjunt de normes que regeixen la societat, influint en totes les esferes i àmbits, entre ells, la producció de l’espai.
Els espais estan configurats des d’una perspectiva androcèntrica que està basada en una masculinitat heteronormativa i hegemònica i que prioritza les activitats productives i el benefici econòmic. Totes les decisions que es prenen en els nostres territoris obeeixen a les lògiques imposades pel poder. Aquesta manera extractivista i consumidora de recursos i vides no és l’única manera possible de pensar els nostres entorns quotidians. Les ciutats són l’escenari de les desigualtats socials i econòmiques, però la mateixa configuració urbana reprodueix aquestes desigualtats.
Les xarxes de suport mutu necessiten unes condicions materials que les sostinguin. Es generen programes contra la soledat no desitjada, però desapareixen llocs on trobar-se
L’urbanisme feminista fa dècades que proposa una altra manera de pensar i construir el territori. Una alternativa que incorpora l’heterogeneïtat de necessitats i experiències; que integra la vulnerabilitat com a característica innata de la vida; que proposa no només reformes físiques per mitjà de la pedra, sinó que parla de gestionar millor els recursos existents, de compartir, socialitzar, connectar, i fins i tot de plantejar límits al creixement urbà; que posa la vida al centre, també en els nostres espais de vida.
Per a aconseguir un canvi de paradigma que contribueixi a una transformació dels entorns urbans hi ha tres elements que són transversals i s’han de prioritzar: En primer lloc, cal canviar les prioritats de les decisions urbanes i posar el focus en la vida quotidiana; en segon terme, cal construir espais i ciutats segures per a totes, totis i tots, lliures de violències masclistes cap a les dones, així com d’altres violències d’odi i discriminatòries (racisme, LGTB-fòbia, capacitisme, transfòbia…); tercer, cal desjerarquitzar i despatriarcalitzar els espais i l’urbanisme actual, incorporant el coneixement generat des de l’experiència quotidiana de les persones que viuen en el territori, i treballant des d’una perspectiva feminista per reconèixer i visibilitzar les vivències i coneixements de les dones i dissidències.
Els nostres barris i pobles s’han de pensar com a suport físic per a totes aquelles activitats i necessitats de la nostra vida quotidiana. Quan parlem de vida quotidiana ens referim a les tasques productives, les cures, l’esfera personal i les activitats comunitàries. Els vincles i les xarxes de suport mutu i afectives necessiten unes condicions materials que les sostinguin. Es generen programes contra la soledat no desitjada al mateix temps que desapareixen bancs i llocs per seure, mercats, places, casals o ateneus, elements generadors d’oportunitats de trobades informals i arrels, que creen comunitat. Les persones necessitem temps i espais compartits per conèixer-nos, trobar-nos, compartir necessitats, reivindicacions i generar estratègies de suport mutu.
Una vida més comunitària només es pot sostenir quotidianament en una escala de proximitat física, on la nostra xarxa afectiva estigui a una distància que puguem fer caminant i en carrers ben connectats
Però no som unes nostàlgiques, no pensem que qualsevol temps passat va ser millor. Creiem en un horitzó de bon viure, justícia social i democratització de les cures, i perquè això pugui passar s’han de donar certes condicions materials. Per una banda, hem de poder gaudir d’estabilitat en les nostres llars: no podem construir comunitat als nostres barris si cada dia estan expulsant les nostres veïnes. Hem de disposar d’espais informals de trobada –espais públics, parcs, finques recuperades… – i hem de poder apropiar-nos-en: organitzant assemblees, sessions de cinema a la fresca, activitats físiques col·lectives o simplement prendre la fresca traient cadires al carrer; hem de construir una infraestructura pròpia d’espais per poder organitzar-nos col·lectivament i que puguin ser un element clau per a una gestió comunitària de les cures: ateneus, casals, centres socials on poder tenir una formació política a partir de l’experiència encarnada, però també que ens pugui servir per fer menjadors, grups de criança, acompanyament del dol, grups de suport en salut mental… Una vida més comunitària només es pot sostenir quotidianament en una escala de proximitat física, on la nostra xarxa afectiva estigui a una distància que puguem fer caminant i en carrers ben connectats, accessibles, equipats amb mobiliari urbà pels diferents tipus de necessitats i cossos i, que tinguin en compte el vincle amb la naturalesa i la vegetació.
Per a transformar les condicions de vida de les persones i posar les cures al centre de veritat, hem de construir nous espais que facilitin noves formes d’organització social.
