És lleig desitjar la mort d’algú, però aquí, s’esperava aquest dia de fa temps (un tendre pensament per al compte X @JMLePenmort que cada dia des del 2018 feia un tuit per dir si sí o no, Le Pen s’havia mort).
96 anys és l’edat en què va morir, amb un poder de molèstia que s’ha estès durant generacions (la meva àvia l’odiava, la meva mare també, el seu odi era una tradició familiar per a tanta gent). Va ser el catalitzador de tota mena d’odis.
La seva carrera va començar com a militar als anys 50, on va participar en dues guerres colonials, a Indoxina i, sobretot, a Algèria on molts testimonis relaten els actes de tortura que va poder cometre allà. Mai ho va amagar sinó que ho assumia plenament. Gràcies a l’Humanité per posar en portada l’endemà de la seua mort el ganivet marcat del seu nom que utilitzava per torturar, quan d’altres han “glamouritzat” o minimitzat qui era aquest home. Perquè Le Pen tenia el pack complet del veritable feixista.
El seu compromís amb el colonialisme es va nodrir d’un racisme profund, un racisme desinhibit que ell va il·lustrar durant dècades
El seu compromís amb el colonialisme es va nodrir d’un racisme profund, un racisme desinhibit que ell va il·lustrar durant dècades. Era més que un racista, era òbviament un misogin, un homòfob. Als 80 acabarà popularitzat l’expressió altament pejorativa “sidaïque” per referir-se a les persones amb sida o seropositives, fins a entrar en l’ús comú de molta gent. El sida li va permetre atacar tant a persones racialitzades com homosexuals. Per no parlar dels seus comentaris antisemites i islamòfobs negant les cambres de gas dels nazis…
El 7 de gener va ser, per tant, per a molts de nosaltres com la mort del “gran llop dolent” dels contes, un moment per celebrar. Òbviament, vam brindar la mateixa nit, com si ens haguéssim alliberat, per fi, d’un pes. Però aquestes escenes de festa han pas agradat a uns quants quan d’altres, pitjor, el van homenatjar. El que representava el mal polític absolut ja ho era pas per molta gent. Massa gent.
El 7 de gener va ser, per tant, per a molts de nosaltres com la mort del “gran llop dolent” dels contes, un moment per celebrar
S’han improvisats homenatges i debats absurds en els platós dels canals privats d’informació i fins i tot diaris com Le Figaro han parlat d’una figura “major i controvertida” sense mencionar la seua ideologia. I què podem dir de les reaccions de xoc després que se “vandalitzi” la seua tomba fa uns dies… Com si la mort li hagués donat una nova dignitat i esborrat el seu passat.
Vaig esperar, curiós, la reacció dels polítics. Per veure si alguns s’hi trencarien la cara o farien declaracions maldestres. Un malestar clar se va sentir fins als nivells més alts de l’Estat, com reaccionar públicament a aquest esdeveniment? El nou Primer Ministre François Bayrou és el millor exemple de com s’havia pas de reaccionar, fent referencia a la mort d’una “figura de la política francesa”. No, Le Pen era pas un polític com els altres i si en fos la cara, seria el pitjor possible.
Durant molt de temps, va ser marginat pel joc polític, expulsat de l’espectre republicà i demòcrata. Ja, però ara el seu partit cofundat per Le Pen és el més votat, ja ha deixat d’estar al marge sinó el centre d’atenció. Aquests homenatges són com una carícia al partit i als seus votants. Malauradament, el RN s’ha tornat poderós, és gràcies al seu suport que la coalició d’esquerres va poder enderrocar l’últim govern Barnier a finals del 2024. Mentre escric aquests mots, l’esquerra està activa al Parlament per tornar a censurar el nou Govern. Aquesta vegada, sembla molt probable que s’abstengui el RN a votar la censura. Definitivament, als gossos els hi agrada que els acariciïn.
Un capítol de la història política del nostre món s’acaba amb la mort de Jean-Marie Le Pen; el nou que s’està escrivint ara sembla francament més preocupant encara
I si la mort del pare fos l’últim pas en la “desdimonització” de la RN? Le Pen pare és dir, un dia del 1972, s’ha trobat amb antics membres de les Waffen-SS, terroristes de l’OAS i un munt d’altres fatxes dispersos per crear un partit polític. Només per ser el ser-ne el testimoni viu, il·lustrava el vincle entre RN i els seus orígens nauseabunds.
Avui, quan vulguem recordar les seues arrels, segur que se’n respondrà encara més fàcilment que el partit d’avui hi té pas res a veure, que la família Le Pen ja ni tan sols el dirigeix i que Jordan Bardella està súper diferent dels nazis i terroristes d’abans. Mirant els últims resultats de les Europees i Legislatives, i veient que les eleccions municipals i presidencials s’acostaven ràpidament, el millor regal que Jean-Marie Le Pen podia haver fet al seu partit era morir, sense cap mena de dubte.
Pocs dies després, Trump va recuperar el seu càrrec com a President sense sense que uns quants vulguin donar un sentit polític a aquest retorn. Perquè “són així als EEUU, són tontos”. I el món va començar posar en dubte el gest d’Elon Musk, a competir en enginy (i mala fe) per veure’l com altra cosa que una salutació nazi (spoiler, era una salutació nazi). A veure si ara trobarem a faltar l’època on hi havia consens per que a un feixista se li digui feixista i punt.
Penseu pas que el trobaré a faltar (només faltaria), però realment crec que un capítol de la història política del nostre món s’acaba amb la mort de Jean-Marie Le Pen; el nou que s’està escrivint ara sembla francament més preocupant encara.
