És possible, des de barris i municipis, construir una economia emancipadora? A Sants, Hostafrancs i La Bordeta, les iniciatives associades a l’Impuls Cooperatiu promouen l’autoorganització econòmica local i comunitària, les estructures socioeconòmiques col·lectives i l’articulació d’ecosistemes i pols cooperatius amb l’objectiu de democratitzar, relocalitzar i diversificar l’economia a partir d’unes activitats d’utilitat social i ambiental que atenen a unes necessitats concretes de les persones que viuen al barri i la comunitat. Aquestes iniciatives són llavors d’un desenvolupament econòmic popular que també emergeix en altres barris barcelonins, com al Poble-sec, a través de la xarxa Cooperasec; a Sant Andreu de Palomar, amb la Xarxa d’Economia Social (XES) local, o al Raval, amb projectes com el Banc de Recursos Mancomunats de Ciutat Vella. En altres municipis metropolitans com són l’Hospitalet de Llobregat, el Prat de Llobregat o Sabadell, des de La Col·lectiva, la Fundació Esperanzah o el Teler Cooperatiu també s’impulsa una dinamització socioeconòmica local transformadora. Al Camp de Tarragona, a la Catalunya Central, a la Garrotxa, al Maresme o a Ponent, de la mà dels moviments comunitaris, l’economia local i el sector públic, nous territoris cooperatius dibuixen la construcció transformadora d’un altre model econòmic.
Per Ivan Miró, Ivan Miró, sociòleg i soci de la cooperativa La Ciutat Invisible, “urgeix generalitzar projectes materials de sobirania alimentària, energètica, tecnològica, logística o residencial que impliquin tants actors socials, econòmics i polítics locals i comunitaris com es pugui”
Ivan Miró, sociòleg i soci treballador de la cooperativa La Ciutat Invisible, considera que aquest model socioeconòmic comunitari serà clau per fer front a l’actual inflació en sectors essencials com l’energia, els aliments, el transport o l’habitatge, que segons considera no són una crisi conjuntural únicament associada a una cadena de subministraments trencada per la pandèmia o la guerra a Ucraïna, sinó que “es tracta d’una crisi estructural del capitalisme, que topa amb els límits biofísics del planeta, amb l’escassetat de matèries primeres i de combustibles fòssils provocada per la seva pròpia voracitat. És una crisi ecològica, social i econòmica d’un model de desenvolupament que ja no pot créixer més sense devorar-se a si mateix”.
Segons explica Miró, per fer front a aquesta crisi socioeconòmica, ara agreujada per la situació postpandèmica i el context bèl·lic a occident, no seran suficients les mesures pal·liatives de les institucions, ni la solució seran megaprojectes efímers com els Jocs Olímpics: “Urgeix generalitzar projectes materials de sobirania alimentària, energètica, tecnològica, logística o residencial que impliquin tants actors socials, econòmics i polítics locals i comunitaris com es pugui”. Per tant, fan falta polítiques econòmiques que desplacin els grans operadors capitalistes, que posin sota control social sectors com l’energia, l’habitatge o l’agricultura, que reparteixin la riquesa per garantir les necessitats de la majoria social. Miró es pregunta: “Com aixequem aquest model econòmic postcapitalista, al servei del 99 % i del planeta? Calen alternatives sòlides i la mobilització del conjunt dels moviments socials, sindicals, econòmics i polítics del país”.
