La primera pregunta de la conversa la llança el psicòleg: demana si s’ha actualitzat el nombre de víctimes mortals. Explica que van esgotats i que les notícies gairebé ni se les miren. El 211 oficial es manté immòbil de fa dies, li confirmem. Juan Rodríguez Abellán és un de la cinquantena de psicòlogues voluntàries presents en les poblacions valencianes que suren enmig de la destrucció i el dolor des de fa deu dies. Forma part del grup d’intervenció en emergències i catàstrofes (GIPEC) del Col·legi de Psicologia del País Valencià, que està treballant a la zona zero de la DANA, al costat de professionals, també voluntàries, de Psicòlogues Sense Fronteres. Rodríguez Abellán lloa l’energia de la gent per pal·liar els buits de responsabilitat pública amb el seu temps i recursos. Alhora, en reconeix les limitacions i mira amb certa inquietud cap al mitjà termini. Una majoria dels processos en què milers de persones han començat a navegar no requeriran un suport professional, sinó un suport sostingut de la comunitat. Però l’impacte de la destrucció i la pèrdua també obrirà necessitats, en nombroses persones, que poden fer evident la debilitat del dret a accedir a serveis de salut mental, lamenta el psicòleg, un cop més, en el després de l’emergència.
Han anat canviant, amb el pas dels dies, les necessitats de les persones que requereixen el vostre suport a les localitats impactades per la DANA?
En una catàstrofe com aquesta hi ha una primera fase que és de xoc. La persona no sap ni ubicar-se, és un impacte brutal en què hi ha molta inseguretat i molta dificultat de trobar on aferrar-se. I, així, el que hi ha són quadres d’angoixa i ansietat. Després el cos es va adaptant al dolor, a la frustració, a les escenes i també a les olors, que impacten molt.
“Es veu una demanda potent de suport per entendre que cal fer pausa i tenir un espai de recuperació després de viure un estrès molt agut. Algunes persones no poden i algunes no ho volen”
Una de psicòlogues del nostre equip prové de família palestina. Ha viscut escenaris de guerra allí i assegura que el que estem veient li ho està recordant. És la destrucció i la desolació. Alhora, és de destacar l’enorme agraïment que està sentint, sobretot, la gent gran. Està molt, molt agraïda de tota l’ajuda de la gent jove. És una solidaritat espontània la que ha emergit entre la joventut, que està aportant tota la seva energia. A la zona zero, a més de voluntariat que ve de fora, veïnat de les poblacions mateixes, que ho han perdut tot, s’han autoorganitzat i no volen parar, tot i estar esgotats. Es veu en això una demanda potent de suport, per entendre que cal fer pausa i tenir un espai de recuperació després de viure un estrès molt agut. Algunes persones no en saben, no poden, i algunes no ho volen. És un estat d’alerta generalitzada el que hi ha. Calen torns rotatoris i, a tothom, ens calen respirs.
Les persones voluntàries esteu cobrint necessitats que un estat europeu donem per suposat que hauria de tenir capacitat de cobrir amb els recursos del sistema públic. En el cas de l’atenció psicològica, quin paper està jugant el sistema sanitari? Quins recursos està aportant la Generalitat?
Hi ha un descontentament generalitzat amb els de dalt de les estructures. En tots els àmbits es podria haver fet abans i millor. Pel que fa a l’atenció directa, les professionals estan fent un paper important en el reconeixement de cadàvers per part de les famílies. Hi ha un grup de trenta psicòlegs i psiquiatres a la Fira de Mostres de València, on hi ha part de les persones que no han sobreviscut. És un moment tremendament crític en què cal acompanyament, de fet, de dos psicòlegs, per tal d’estar també recolzats. És un paper que estan fent professionals des del sistema públic, i és un dels papers més durs. És un moment molt crític, amb una explosió emocional.
Vuit dies després de conèixer-se les primeres desenes de persones mortes i en un espai de València capital, on per moltes de les afectades és molt complicat, o directament impossible, desplaçar-se: són les condicions en què la conselleria de Sanitat ha obert una unitat d’atenció psicològica adreçada a familiars de víctimes. 10 consultes, 30 professionals. És un recurs adequat per respondre a les necessitats d’acompanyament que detecteu?
És un dispositiu fora de la zona zero, a la Fira de València, i la gent no veu la necessitat d’anar fins a un professional que desconeix i a un espai fred emocionalment. Hauria de ser un dispositiu àgil que vagi allà on hi ha el problema. Els meus companys estan a la zona zero, al punt de coordinació, als centres de salut i també fan intervencions en context: això vol dir que quan, per exemple, un bomber o un policia detecta una necessitat psicològica, es desplacen allà on se’ls requereix per oferir-lo.
“El govern el que hauria de crear és una brigada d’atenció psicològica mòbil i anar als contexts en què es necessiti i el temps que es necessiti”
És el que penso que hauria de crear el govern: una brigada d’atenció psicològica mòbil i anar als contexts en què es necessiti i el temps que es necessiti. Haurien de facilitar l’accés. Ens trobem amb dificultats per arribar on cal. Nosaltres no duem sirenes com els bombers, que tothom s’aparta per permetre’ls passar. Hi anem amb els nostres vehicles.
Dins de totes les dificultats que mantenen molt lluny de poder fer una vida normalitzada, es rep amb esperança que els infants puguin anar tornant a l’escola. Hi ha un impacte específic del viscut en les criatures? Com acompanyar-les?
S’està preparant amb els col·legis un protocol per acollir els xiquets després d’una catàstrofe. Hi ha companys fent guies didàctiques per explicar el que han viscut, comprendre el que han sentit i poder-ho plasmar, expressar, en el llenguatge d’un xiquet, com pot ser el dibuix. I, alhora que veuen un paisatge de destrucció, enviar-los un missatge d’esperança: només que arrepleguem una boleta de fang ja és important. És el llenguatge de la reconstrucció. També és important que sàpiguen que poden demanar una abraçada si se senten amb sentiment de pèrdua, amb angoixa, amb tristor. L’abraçada és un mecanisme de corregulació magnífic, genera canvis en el funcionament cerebral. Han de saber-ho, i demanar-ho a la família i al professorat.
“La capacitat de resiliència de les persones és molt gran i s’ha de posar damunt de la taula. El grup té recursos, els psicòlegs no hem d’estar amb tota la població”
Els xiquets tenen molta plasticitat. Després de la fase de caiguda, en ve una un poc més lenta, la de reconstrucció i de normalització. El 70% de la gent sotmesa a l’estrès més agut i la situació més dura es recupera amb els seus propis mitjans. El 30% necessita atenció professional i d’aquests molt poques persones generen un estrès posttraumàtic crònic. La capacitat de resiliència de les persones és molt gran i s’ha de posar damunt de la taula. El grup té recursos, els psicòlegs no hem d’estar amb tota la població.
Quin paper tindrà, o hauria de tenir, el suport comunitari en la recuperació? I, concretament, en els processos de dol?
És molt important. Instintivament tenim l’esperit de confluència amb altres. El procés de dol és lent i cada persona el viu diferent. Els rituals socials, com el vetllatori i el funeral, es fan per, aplegats, contenir el dolor. Però després la gent desapareix. És la fase que arribarà. Una fase d’inflexió, de baixada, en què s’aguditzen els símptomes, però d’una manera diferent: ja no és l’explosió de ràbia, ni l’explosió de dolor, ni l’atac d’ansietat.
“En l’etapa de reconstrucció, el reconeixement institucional és important. Els polítics, però, han anat a la zona en el moment menys apropiat, interrompent una tasca de salvament”
És la solitud tremenda del buit de la pèrdua, i això normalment es fa molt en solitari, cadascú ho elabora com pot, però es necessita suport, i durant un temps, més enllà del moment d’explosió en què tot ha de ser de pressa i en moviment. En aquests processos lamentablement molta gent se’n va. És positiu quan entre les familiars de víctimes es generen grups d’autoajuda i es troben. Això sorgirà. Generalment, en situacions de catàstrofe, sorgeixen arran de demandes econòmiques, i té l’efecte paral·lel de suposar un grup d’ajuda mútua. Per altra banda, en l’etapa de reconstrucció, el reconeixement institucional també és important. Els polítics, però, han anat a la zona en el moment menys apropiat, interrompent una tasca de salvament.
Com afecta la percepció d’hermetisme que envolta la comunicació del govern de Mazón?
Una de les coses que més tranquil·litza és la informació transparent i honrada. Com més transparència, més seguretat dones. Això és un principi bàsic davant de les situacions de catàstrofe. Però hi ha molts interessos creuats interferint.
Fins una setmana després de les inundacions, no s’ha donat una xifra de persones desaparegudes. Els processos de les afectades que no localitzen persones estimades té particularitats?
L’etapa d’espera i d’incertesa quan hi ha un desaparegut és una tensió mantinguda. La persona s’agafa a què hi hagi un miracle encara que tot indiqui que no hi ha supervivència. Manté la persona en una alerta permanent, perquè no poden descansar. Quan es diu “descansa en pau” en un funeral, a qui es diu això és a la família, perquè a poc a poc pugui reprendre els rituals de convivència, els habituals del dia a dia. Fins que no apareix el cos, que poden passar anys en alguns casos, hi ha una lluita titànica.
Quina atenció ha de garantir el sistema públic a les poblacions amb les quals ara esteu treballant l’equip d’emergències voluntari?
Hi ha molta gent que ens demana la intervenció. Per exemple, en els centres de salut. Però això és Sanitat qui ho hauria de cobrir, amb psicòlegs dels que té, o dels que hauria de contractar de manera immediata a cada centre sanitari. El nostre és un dispositiu que està en l’emergència, després no. El dispositiu d’emergències té un temps acotat. Un cop es desactivi caldria un encadenament amb els centres de salut, és a dir, amb les estructures sanitàries oficiales, per garantir la continuïtat i el seguiment de l’atenció a les persones afectades. Com en la pandèmia, la població en salut mental s’hipersensibilitza: s’activen molts dels quadres clínics i la població amb més predisposició farà que hi hagi més demandes de suport en salut mental.
