Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Una Amèrica Llatina queer encara no és possible

Els desequilibris socials i les violències estructurals, físiques o psicològiques predominen en la nova i virtual edició del Festival de Cinema Llatinoamericà de CineBaix

La religió esdevé una màquina de generació de dolor al drama 'Temblores' / Arxiu

Enguany, i atesa la dramàtica situació sanitària, el Festival de Cinema Llatinoamericà de CineBaix es reconfigura amb una celebració 100% en línia. Neix la Sala 7, el CineBaix virtual, per acollir la difusió d’una quinzena de llargmetratges i mantenir l’esdeveniment mitjançant internet davant la impossibilitat actual de fer-ho en clau presencial. El festival retorna amb una programació que serveix per acostar-se, a través d’imatges reveladores, a molts problemes del món real; començant pels abusos extractivistes copsats per Marc Gavaldà a Punta de lanza, una mirada documental al medi ambient bolivià i els seus boscos amenaçats per projectes urbanitzadors i concessions comercials.

Dins de la secció “Fet per dones” hi trobem el primer llargmetratge de la realitzadora Antonella Sudasassi Fumiss, El despertar de las hormigas. La realitzadora de Costa Rica perfila el retrat d’una dona i del seu entorn familiar. Isa és una mare de dues filles que no desitja un nou embaràs. En realitat, però, sembla que a ningú li importa gaire la seva opinió, com s’escenifica en una trobada familiar que delimita el terreny de joc en què es mourà la narració: el de la dona incompresa i gens respectada, de qui se sobreentén que accepta les decisions de l’espòs i que prioritza les tasques domèstiques per sobre de la seva feina com a cosidora.


Sudasassi no prem l’accelerador

Després d’aquest inici revelador d’una realitat androcèntrica, la cineasta no ofereix una escalada d’humiliacions extremes, sinó que explora un degoteig constant, crispant, de desconsideracions. Les copsa amb un dispositiu estètic que pot reflectir la bellesa d’uns rajos de sol o d’un rostre, però que no sembla insistir a embellir artificialment l’entorn dels personatges ni tampoc a subratllar les seves misèries. L’autora esquitxa aquest relat silenciosament reivindicatiu amb petites fugues al·lucinatòries oníriques, i sorprèn amb un desenllaç peculiar. El despertar de las hormigasdesassossega sense acabar d’ennuegar.

Més plàcid és el visionament de De nuevo otra vez, que tracta dels neguits existencials d’una mare jove que no se sent còmoda amb les maternitats i paternitats tal com les havien viscut moltes persones de generacions prèvies. L’actriu, guionista i directora Romina Paula explora aquesta problemàtica –una mena de crisi dels trenta i dubtes en l’amor incondicional i absorbent cap a la seva parella i el seu fill– a través d’una pel·lícula agredolça amb les portes obertes a un cert humor irònic.

Bellesa visual i violència guerrillera al film colombià ‘Monos’ |Arxiu

 

El drama d’època Insumisas tracta de dones durament enfrontades a un sistema social. Laura Cazador i Fernando Pérez inspiren la seva ficció en allò que es coneix d’una figura històrica real: la metgessa suïssa Enriqueta Faber, que va fingir ser un home per exercir la seva professió a la Cuba del segle xix. Una quotidianitat d’ocultacions acabarà esclatant amb un cas legal que comportarà una pena de presó: cap dona havia d’aconseguir ocupar espais socials històricament masculins.

Insumisas no és l’única pel·lícula provinent de l’illa caribenya que es presentarà a l’edició d’enguany del festival. També es difondrà Un traductor, que tracta de la participació d’un professor de literatura en l’acollida d’infants soviètics provinents de l’accident nuclear de Txernòbil.


La societat i el sexe que no és heterosexual

El film de Cazador i Pérez explica una història sobre masclismes que arriba envernissada d’una certa iconografia queer, atès que la seva protagonista adopta maneres de vestir i de comportar-se usualment reservades als homes. Altres obres del festival se centren en la persistència de les discriminacions per motius d’orientació sexual i altres problemàtiques que tenen a veure amb el qüestionament d’una norma social consistent en l’existència de dos gèneres clarament diferenciats i una sola manera de relacionar-los: l’heterosexualitat.

Enguany el festival se celebra 100% en línia. Neix la Sala 7, el CineBaix virtual, per acollir la difusió d’una quinzena de llargmetratges i mantenir l’esdeveniment mitjançant internet

El film veneçolà Yo, imposible és una ficció dramàtica, potenciada per flaixos de testimonialisme documental, que tracta de la realitat extremadament poc coneguda de la intersexualitat. Ariel és una noia jove que pateix grans dolors en el seu primer coit. La realitzadora Patricia Ortega ens explica una història de dificultats múltiples gens inversemblant: una noia tímida, treballadora no qualificada i submisa d’una indústria tèxtil molt poc lucrativa, està encara més condicionada pel càncer que pateix la seva mare. L’acumulació de vulnerabilitats justifica que el relat tingui quelcom d’agonístic.

A estones sòrdida, molt sovint incòmoda, Yo, imposible escenifica desequilibris intimíssims. El tarannà discret de la seva protagonista dificulta que es produeixin grans esclats de conflictivitat social explícita. El drama guatemalenc Temblores, en canvi, ens situa en el bell mig d’un terratrèmol relacional. És una nit plujosa i ha succeït alguna cosa molt greu en el si d’una família benestant i religiosa. La foscor, la gravetat, els sobreentesos i les al·lusions poc clares provoquen que el drama comenci desenvolupant-se com una pel·lícula de suspens. A poc a poc, l’audiència descobreix el motiu del daltabaix: Pablo, casat i amb dues filles, ha iniciat una relació amorosa amb un altre home.

Aquesta proposta de Jayro Bustamante (Ixcanul, La llorona) pot considerar-se un film denúncia i un drama de tesi molt acurat en la forma, precís en el muntatge i que defuig la idealització del seu protagonista-víctima. El cineasta dibuixa Pablo com un home torturat que veu compromès el seu futur personal, familiar i laboral. Quasi tot el seu entorn, amb l’excepció del pacient i amant Francisco, ha iniciat una dinàmica punitiva (la mare del protagonista confessa que demana a Déu que pateixi per forçar-lo a assumir la pretesa normalitat heterosexual). A Temblores, la família conservadoríssima i la religió condemnatòria són maquinàries generadores de dolor, sempre sota la promesa d’un altre món millor més enllà de la vida mundana. La proposta sembla apuntar a enemics més estructurals que els parents concrets del protagonista, atès que fa especial esment dels cultes evangèlics i el seu gust per les teràpies que patologitzen les sexualitats no normatives.

A ‘Temblores’, la família conservadoríssima i la religió condemnatòria són maquinàries generadores de dolor, sempre sota la promesa d’un altre món millor més enllà de la vida mundana

La de Bustamante no és l’única pel·lícula de la mostra en què la família burgesa surt mal parada. Algunas bestias, del xilè Jorge Riquelme Serrano (Camaleón), retrata uns dies de convivència d’una família en una illa. La trobada no és únicament lúdica: el matrimoni de mitjana edat vol convèncer el pare i la mare d’ella –persones adinerades– que inverteixin per convertir la propietat en una casa turística. A poc a poc van emergint els ressentiments viscuts amb hipocresia variable, els classismes ferotges… i uns secrets terribles que provoquen esglai, però que esdevenen impunes pel poder que atorga l’acumulació de capital. Riquelme signa una obra de visionat dur, amb escenes que posen a prova la capacitat de resistència de l’espectadora. El conjunt té quelcom de barreja d’El ángel exterminador i Funny games. Algunas bestias, però genera horror sense necessitat de girs sobrenaturals ni d’irrupcions d’assassinats en sèrie.


Les violències perdurables

La també xilena Araña tracta de traumes més col·lectius. El seu inici és impactant: un home veu que un jove roba una bossa de mà, persegueix el responsable amb el cotxe i l’atropella mortalment. El justicier resulta ser un membre desaparegut i considerat mort d’una organització feixista que s’oposava al govern Allende abans de la irrupció de la dictadura militar de Pinochet. A diferència de Gerardo, que ha viscut en la clandestinitat, dos antics companys han prosperat socialment i ara tenen interès a escombrar sota la catifa de la història (o entre els engranatges de la psiquiatria reclusiva) l’existència d’aquest antic aliat que intenta construir un nou grup feixista amb el jovent.

Monos també tracta de joves. Aquesta estilitzadíssima pel·lícula sembla una variació d’El senyor de les mosques i el seu jovent lliure i potencialment embrutit pel desig de poder. El realitzador Alejandro Landes trasllada aquesta narrativa a un context de guerrilles i de captació militaritzant d’adolescents a la Colòmbia en conflicte armat. La bellesa dels paisatges naturals, capturada de manera suggeridora per Landes i el seu equip, fricciona amb la brutalitat que arriben a exercir molts dels protagonistes. L’alternança i mescla d’ingenuïtats juvenils amb situacions extremes de captivitat, clandestinitat i mort violenta arriba a ser pertorbadora.

El film equatorià La mala noche aborda altres terrors i violències estructurals. En aquest cas, explora el tràfic i la prostitució de dones i nenes. Una treballadora sexual sembla viure en unes certes condicions de comoditat, fins que una visita inesperada li recorda les cadenes invisibles i els deutes econòmics que la relacionen amb un proxeneta violent. Per motius argumentals, el drama es va acostant als terrenys d’un thriller que manté sota control les temptacions efectistes. I coincideix temàticament amb un èxit moderat del Hollywood indie recent: En realidad, nunca estuviste aquí.

Aquest article s’ha publicat al Suplement del Festival de Cinema Llatinoamericà de CineBaix

Article publicat al número 1 publicación número 1 de la Directa