Són les treballadores que s’encarreguen de cuidar moltes persones majors i moltes criances del nostre entorn, i també de les tasques de la llar que, moltes famílies no són capaces d’assumir. Són dones migrandes en la seva majoria, un 60% segons xifres del sindicat UGT, tot i que la xifra augmenta considerablement si es té també en compte aquelles que han tramitat la nacionalitat espanyola. És un grup laboral marcat per la precarietat i pressionat des de diversos fronts: per ser dones, per ser migrades i per ser treballadores d’un sector marcat per la desigualtat i la manca de reconeixement. Sostenen les cures de famílies nadiues per sostenir també a les seves, aquí o als seus països d’origen.
Són moltes dones cuidadores les que estan expressant aquests dies d’alarma sanitaria per l’epidència del coronavirus la necessitat de recursos per a la protecció de la seva salut en els seus llocs de treball, com màscares i guants, però també més mesures de protecció enfront de la precarietat laboral en tot el sector de les cures. El seu règim especial de cotització a la Seguretat Social no els dóna dret a subsidi per desocupació i permet als qui les ocupa finalitzar unilateralment el contracte laboral sense haver de justificar cap causa per a l’acomiadament.
El seu règim especial de cotització a la Seguretat Social no els dóna dret a subsidi per desocupació i permet a qui les ocupa finalitzar unilateralment el contracte laboral sense haver de justificar cap causa per a l’acomiadament
És per això que algunes treballadores d’aquest àmbit s’organitzen des de fa anys per aconseguir que l’Estat ratifiqui el Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball, incloent-les en el règim de cotització general i equiparant els seus drets als de qualsevol altra persona treballadora. “Lluitem per cotitzar amb els nostres treballs en el règim general, perquè això ens donaria per exemple dret a cobrar l’atur, a ser incloses en qüestions de prevenció de riscos laborals, i a tots els drets com qualsevol altra treballadora en règim general”, denuncien des de l’Associació Intercultural de Professionals de la Llar i les Cures a València.
L’any 2011, a través de l’aprovació del Reial Decret 1620, es reconeixia la situació de les treballadores de la llar i s’estipulava que gradualment, fins al 2019, començarien a cotitzar en el règim general. En 2018, un any abans que aquest termini es complís, el Govern del Partit Popular aprovava l’Esmena 6777 als pressupostos generals de l’Estat, amb la qual s’endarreria aquest canvi en el sistema de cotització fins a gener de 2024. “Ja hauríem d’estar al règim general de cotització des de 2019. No hi ha ni tan sols serietat o una congruència de complir les mesures quan s’acorda alguna cosa per a nosaltres”, expressen des del Sindicat Independent de les Treballadores de la Llar i les Cures (Sindillar).
La setmana passada, el vicepresident i ministre espanyol de Drets Socials i Agenda 2030, Pablo Iglesias, anunciava en roda de premsa l’aprovació d’un subsidi extraordinari de desocupació per a les empleades de la llar i les cures en el context d’emergència per la COVID-19. “Les persones treballadores de la llar, la gran majoria dones, fan un treball importantíssim i per desgràcia molt poc reconegut, netejant, cuinant, cuidant nens o persones grans. No pot ser que una altra vegada les grans oblidades pel que fa als drets socials i la protecció social siguin les treballadores de la llar”, anunciava el representant de Podem des de Madrid.
Els col·lectius de treballadores del sector adverteixen que només les empleades que comptaven amb un contracte laboral podran acollir-se a cobrar el 70% del salari en forma de subsidi extraordinari decretat pel govern de l’Estat
Al voltant d’aquestes mesures, els col·lectius de treballadores del sector adverteixen que només les empleades que comptaven amb un contracte laboral podran acollir-se a cobrar aquest 70% del salari en forma de subsidi extraordinari, deixant-ne fora a moltes i sobretot a les més vulnerables. A més, el sistema de cotització actual per trams fa que moltes estiguessin cotitzant per sota del que realment treballen, de manera que els càlculs per al subsidi deixaria la majoria amb una ajuda mínima i insuficient.
Un terç de treballadores, sense contracte
Segons un manifest difós el passat 1 d’abril com a resposta a les mesures anunciades pel Govern espanyol –i que ja ha estat signat per més de 370 organitzacions a tot l’Estat– una de cada tres treballadores de la llar (més de 200.000 dones) treballen sense contracte o estan en situació administrativa irregular. “Elles són les treballadores més vulnerables i en situacions més precàries. La majoria treballen per hores en diferents domicilis; altres, cuidant com internes i moltes es troben en situació administrativa irregular, en virtut d’una llei d’estrangeria que condemna a les migrants a ocupar treballs necessaris però en la clandestinitat i sense drets”, denuncia aquest comunicat. En aquest sentit, des de molts col·lectius migrants i de treballadores de la llar s’estan organitzant accions reclamant una regularització de les persones migrades en situació administrativa irregular.
Les impulsores del manifest indiquen que és fonamental que es modifiqui la llei d’estrangeria i es faciliti l’obtenció de permisos residència i treball, perquè les persones migrants puguin intentar sortir d’aquesta crisi en igualtat de drets. No només perquè puguin ser part de la solució immediata al problema del sistema sanitari i de les cures, que són ara més necessaris que mai, sinó perquè aquesta regularització els donaria accés a una vida més justa i humanament més assumible.
Demandes d’un procés extraordinari de regularització de ‘sense papers’
En paral·lel Coordinadora Obrim Fronteres ha posat en marxa una campanya demanant la regularització de les persones migrades com una “forma justa i d’urgència” per afrontar la lluita contra el virus. “Durant aquests durs mesos de pandèmia, les persones migrades sense papers que viuen a l’Estat espanyol suporten el confinament i les seves conseqüències socials i econòmiques com la resta de la població, però en pitjors condicions. La privació dels seus drets més elementals, com a conseqüència de no disposar de permís de residència, les col·loca en una situació d’especial vulnerabilitat”, denuncia el comunicat de la campanya.
La Coordinadora Obrim Fronteres ha posat en marxa una campanya demanant la regularització de les persones migrades com una “forma justa i d’urgència” per afrontar la lluita contra el virus
Aquesta plataorma exigeix que es faciliti l’empadronament d’ofici de totes les persones migrants que no estiguin encara registrades als seus municipis de residència, la regularització amb permisos de treball sense necessitat de contracte laboral, la concessió d’autorització de treball al jovent extutelat que ja compti amb un permís de residència, i el reconeixement de la condició de refugiades a les sol·licitants que segueixen en espera d’una resolució en aquest sentit.
Per la seva banda, Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) ha llançat també una petició al govern espanyol perquè “posi en marxa mesures de regularització extraordinària per tal de garantir els drets de les persones estrangeres”. Des d’aquest espai s’explica que “és urgent que es posi en marxa un procés de regularització que permeti” les persones sense documentació en regla “accedir als seus drets en igualtat de condicions, i també que es reconegui el valor, les aptituds, dedicació i compromís que poden aportar a societat”.
Des del col·lectiu Mujeres Palante, que reuneix treballadores de la llar i les cures a Barcelona, declaren que cal una regularització “perquè puguin entrar a la societat com a ciutadanes amb drets, perquè puguin ajudar i col·laborar en aquesta pandèmia, i a sentir-se elles mateixes recolzades i com a treballadores amb drets. Gent capaç, amb necessitat de treballar, capacitades en les cures, amb la necessitat tan gran de cuidadores just en aquest moment”.
Des de fa uns mesos, funciona també a Barcelona el Sindicat de Cuidadores Sense Papers, que ja agrupa unes trenta dones cuidadores i les seves famílies. “Nosaltres el que més demanem és el respecte, no solament de l’Estat sinó de la societat en general. Necessitem un sou just per sustentar a les nostres famílies i permisos de treball per treballar legalment i amb drets. Moltes de nosaltres simplement amb un paper podríem tenir una feina digna”, declara una de les coordinadores d’aquesta organització.
El complicat confinament de les treballadores internes
Moltes treballadores de la llar presten els seus serveis en condició d’internes, és a dir, que dormen o passen la major part del dia al domicili de la persona que es fa amb els seus serveis. A causa del confinament, les qui es troben en questa situació han de decidir entre tornar als les seves llars amb el risc de perdre el lloc de treball, o romandre treballant confinades en el domicili de qui les contracta. Això significa en moltes ocasions no tenir dies lliures de descans o no poder traslladar-se a casa seva per cuidar a les seves famílies.
A causa del tancament dels establiments especialitzats en fer fer remeses i transferències econòmiques, aquesta forma de sustentar a les seves famílies en els països d’origen també ha quedat bloquejada
Un altra problema afegit per a moltes treballadores migrades, és que a causa del tancament dels establiments especialitzats en fer fer remeses i transferències econòmiques, aquesta forma de sustentar i donar suport a les seves famílies en els països d’origen també està sent bloquejada. “Hi ha molta tensió dins el cos de les treballadores internes”, conclou Clara, del Sindicat de Cuidadores Sense Papers, incidint en el fet que les persones migrants viuen les conseqüències de la pandèmia en dos territoris a la vegada, doncs també en poden rebre l’impacte les seves famílies en els seus països d’origen.
Organització i suport mutu
A més de visibilitzar i denunciar la seva situació exigint a les administracions que prenguin les mesures necessàries, els col·lectius de dones treballadores de la llar i les cures, especialment les migrades, estan portant a la pràctica des de l’autogestió xarxes de col·laboració i de suport mutu, per donar una resposta directa com a col·lectiu a les persones més afectades pel confinament i la precarietat més notòria aquests dies.
Les treballadores de la llar i les cures no han estat l’excepció a l’hora de ecuperar eines de la lluita col·lectiva perquè realment ningú es quedi enrere. Des que caixes de solidaritat fins a cuidar infants o majors perquè altres puguin anar a treballar. També per solucionar de forma col·lectiva les situacions de les dones que, en esser acomiadades, queden sense un sostre, ja sigui perquè treballaven com a internes o perquè ja no poden assumir els seus lloguers. En aquests casos, són les mateixes treballadores les que estan gestionant i assumint l’acollida mentre dura el confinament.
Dones Migrants Diverses ha posat en marxa una caixa de resistència, que rep donacions i aportacions a Internet, i amb la qual estan assumint els lloguers i l’alimentació de més de 50 companyes i les seves famílies
“A mesura que aquesta crisi anava començant, amb els acomiadaments, amb el ‘ja et cridarem’, vam començar a veure que això es podia complicar a final de mes, per pagar el lloguer de les llars, l’alimentació de les dones i de les seves famílies. Va incrementar molt ràpid el nombre de companyes que estaven en una situació problemàtica” conta Paula, del grup Dones Migrants Diverses. Aquest col·lectiu, amb seu a Barcelona, compta amb més de 300 dones i ha posat en marxa diverses eines de suport mutu durant el confinament. Per exemple una caixa de resistència, que rep donacions i aportacions a Internet, i amb la qual estan assumint els lloguers i l’alimentació de més de 50 companyes i les seves famílies.
“Ens donem suport acuidant nens com a voluntàries, perquè les seves mares puguin anar a treballar. Necessitem saber que estem a prop i que més enllà de les nostres necessitats econòmiques podem recolzar-nos en molts sentits”, assenyala Flavia, des del Sindicat Cuidadores Sense Papers, amb el qual també es pot col·laborar per sustentar lloguers i alimentació aquests dies.
Una altra iniciativa en aquesta línia és la que duen a terme des de l’Associació de Professionals de la Llar i les Cures a València, “participant en programes d’emissores de ràdio llatines, parlem del tema, els diem a on poden acudir, els vam explicar que tenen drets encara que no tinguin la documentació en regla, però la realitat segueix aquí. No som invisibles, som invisibilitzades”, explica Marcela, que forma part activa del col·lectiu mostrant la situació de les seves companyes a través de tallers i monòlegs.
“A vegades ens diuen que som com de la família. I ens agrada, però nosaltres diem: doncs no som de la família, som treballadores i ens agradaria més que ens veiessis com una treballadora amb drets”
Aquesta activista explica a més, que en molts casos es dilueix fàcilment el límit entre la relació laboral de la cura i la relació familiar, dificultant el reconeixement d’aquestes dones com a treballadores amb drets. “A vegades ens diuen que som com de la família. I ens agrada, però nosaltres diem: doncs no som de la família, som treballadores i ens agradaria més que ens veiessis com una treballadora amb drets, perquè tenim una relació laboral, nosaltres complim amb un treball que és el de tenir cura persones “, argumenta Marcela.
Lluny de la victimització, les treballadores de la llar i les cures lluiten perquè es respectin els seus drets com a persones i com a treballadores. “Nosaltres volem emfatitzar que la nostra lluita està molt lluny de mostrar-nos com a víctimes, sinó que consisteix a demostrar que tenim la capacitat de fer valer els nostres drets, com qualsevol altre treballador”, conclou Rocío Echeverría des de Sindillar.
