“Una cultura tan maníacament i massivament materialista com la nostra crea un comportament materialista en la seva gent, especialment en aquelles persones que no han estat sotmeses a res més que a la destrucció de la imaginació que aquesta cultura anomena educació, la destrucció de l’autonomia que anomena treball i la destrucció de l’activitat que anomena entreteniment” (James Hillman).
Ara que sembla que ens precipitem cap a un punt d’inflexió històric, potser vivim el preludi d’un canvi profund, si és que del col·lapse en pot néixer una renovació. En qualsevol cas, només una autèntica transformació ens pot desviar del camí actual.
Sovint, fins i tot des de la bona intenció de les esquerres, ens equivoquem d’arrel: abordem la lluita superficialment, oblidant que tot canvi durador neix de l’interior, en la manera de percebre i entendre, d’una consciència que necessita un qüestionament que rarament exercim. Cridem contra genocidis, guerres i col·lapses ecològics, però en observar-nos de prop, veiem que poques coses han canviat en la manera com ens tractem nosaltres i els qui tenim a prop.
D’aquest espai íntim neix la capacitat de donar sentit a la vida i a les lluites. És allà on es mou la nostra imaginació, on l’esperit humà es resisteix a ser reduït a carn i funció, allà on habita –sí, i ho dic sense por– l’ànima. Ens n’hem oblidat. O no serà que no mirar cap endins és una altra forma d’evitar enfrontar-nos al mirall? Que fins i tot la lluita per la justícia s’ha convertit en una més de les mil eines d’evasió en un món que no sap què fer amb el dolor?
Carl Jung alertava d’una societat que amputa aquesta dimensió i que, en expulsar-la, esdevé anestesiada i famolenca de canvis superficials. El psicòleg definia la “individuació” com el procés de fer-se persona completa i diferenciada. Una societat que substitueix la riquesa interior pel materialisme esdevé vulnerable a formes de manipulació col·lectiva. El buit interior genera por, consum i desesperació. No és casual que el suïcidi sigui avui la principal causa de mort entre els joves a Catalunya. Què se’ns ofereix davant d’aquest buit existencial que ens porta a voler morir? Una societat que externalitza el seu sentit acaba adormida, i allò que ens adorm ens resta força per transformar-nos.
El ressorgiment de l’espiritualitat no pot esdevenir una farsa, en una nova religió o un nou mercat per al capitalisme. Hade ser pont, no illa, i ha d’afinar el pensament crític
James Hillman, deixeble de Jung, advertia que el drama modern és reduir l’ànima a experiència privada, ignorant-ne la dimensió simbòlica i relacional. L’ànima és el lloc on el que és més profund en nosaltres es reconeix part del Tot. En perdre aquesta mirada, perdem també el vincle amb la natura, les històries i els altres. L’ànima és consciència d’interconnexió.
La societat és símptoma: allò que construïm cristal·litza la nostra consciència col·lectiva. Si el nostre món intern és fragmentat, el que creem reproduirà la fractura. La transformació requereix mirar endins, tot i el vertigen. Sense aquesta lucidesa, la revolució fracassa i l’alliberament es converteix en dependència.
Una esquerra des-animada, amb por de parlar d’espiritualitat, ha oblidat aquesta dimensió que sosté la vida. Ens ha ensenyat a lluitar, però no a sostenir el dolor. Sense orientació interior, la lluita desgasta i es transforma en desesperança. Necessitem una educació emocional, existencial i espiritual; cap esforç polític o terapèutic serà suficient si la consciència resta alienada. Delegar el sentit a forces externes és cedir el món interior al capitalisme.
L’espiritualitat, entesa com a contacte directe amb la veritat interior és una forma radical de revolució. Vivim envoltades d’informació però desconnectades de nosaltres mateixes. L’experiència només transforma quan hi ha una estructura interna que la pot rebre. Ens manca una arquitectura simbòlica i afectiva que integri la realitat sense dissociar-nos.
Però, atenció: hem d’anar amb cura. El ressorgiment contemporani de l’espiritualitat no pot convertir-se en una altra farsa, en una nova religió o un nou mercat per al capitalisme. Ha de ser pont, no illa, i ha d’afinar el pensament crític. Cal qüestionar els relats heretats i les pors que ens condicionen. L’autèntica espiritualitat reconeix que la relació amb el diví és interior i viva. Cadascú hi accedeix amb el seu propi llenguatge; unitat no és uniformitat. Algunes tradicions orientals ho han vist clar: el cel i l’infern són estats de consciència. Pensadores contemporànies han recuperat aquesta visió (bell hooks, Morgan Scott Peck…): amor com a força revolucionària, consciència com a fonament, interioritat com a espai polític.
Les nostres energies es dispersen entre teràpies, cures col·lectives i lluita social, però necessitem que convergeixin. El canvi comença en un mateix. Si no unim la nostra pròpia “col·lectivitat” interna, projectem la foscor que no volem veure. “Tot allò que es rebutja del jo, apareix al món com un esdeveniment”, deia Jung.
Una revolució sense ànima esdevé maquinària; sense transformació interior, repeteix el vell ordre. El canvi s’origina en la qualitat del nostre món intern: en com habitem la soledat, el silenci i la proximitat. Quan podem mirar l’ombra sense destruir-la, la transformació es fa possible.
Ens cal una esquerra que reconegui la dimensió simbòlica i anímica de la realitat, que no fugi del misteri. Una esquerra que rescati l’espiritualitat del dogma i la situï allà on pot fer més força: dins de la vida. No es tracta d’evadir la política, sinó d’arrelar-la allà on el capitalisme no arriba: en la consciència. La revolució només pot néixer del que és inviolable. Com advertia Audre Lorde: “Les eines de l’amo mai no desmuntaran la casa de l’amo”.
