El dia 31 de juliol, un desconegut va entrar a la Catedral de Managua, es va dirigir fins a la principal capella adjacent al temple, i després de caminar pels seus voltants durant vint minuts, va llançar un objecte explosiu –una bomba Molotov o similar– contra la imatge del Crist crucificat i va provocar un potent incendi. La decoració de la imatge i el protector de plexiglàs que l’envoltaven van quedar totalment destruïts, i el Crist i la seva creu, de més de 300 anys d’antiguitat, carbonitzats però dempeus. Alguns testimonis, com la feligresa Alba Ramírez, van descriure detalls de l’acció perpetrada per un “jove prim i encaputxat amb una camisa”, i el cardenal de Managua va parlar aquella mateixa tarda d’un atemptat planificat. En un país devotament cristià com és Nicaragua, la notícia va causar una forta impressió. Fins aquí, doncs, els fets.
No van passar ni dues hores quan la vicepresidenta Rosario Murillo ja donava la seva versió de l’atemptat a través dels mitjans oficials: contradient les paraules del cardenal, va dir que les nombroses espelmes que els devots encenien cada dia al voltant de la imatge havien calat foc accidentalment als cortinatges i flors artificials que també l’envoltaven, i la propagació de l’incendi havia sigut impossible d’aturar. Una explicació coherent i plausible… si no fos per un petit detall: com va recordar el cardenal, fa molts anys que està prohibit encendre espelmes en aquella capella per no deteriorar una icona molt sensible, i tampoc hi ha cap cortina ni domàs en tot el recinte.
Segon intent: el 4 d’agost, la policia emet un comunicat en el qual ofereix les conclusions de la seva investigació. Havien localitzat una ampolla de plàstic amb un atomitzador que suposadament contenia alcohol per netejar-se les mans durant la pandèmia. Aquest petit recipient havia provocat la tragèdia a partir d’un procés de “solvatació”, paraula clau que tothom va aprendre per primera vegada. Segons sembla, els vapors de l’alcohol van ascendir fins al sostre de la capella, “enduts pels corrents d’aire que ingressen per les portes d’accés”, i després van baixar “per un orifici a la part superior de la cúpula de la Sang de Crist, on van acumular-se”. Quan aquests vapors es van mesclar amb l’aire calent es va produir l’incendi.
Però què hi diu, la ciència? Segons Hooman Torabi, enginyer químic de la Universitat de Cornell (Estats Units) citat pel diari La Prensa, farien falta molts barrils d’alcohol perquè en un espai com la capella s’hi pogués calar foc a causa d’una petita espurna. Concretament, una proporció d’entre un 2% i un 12% d’alcohol evaporat en l’aire per a una cúpula que té més de 100 metres cúbics.
Robatoris i sacrilegis sense investigar
A Nicaragua, però, la realitat mai et pot espatllar una bona història. Ja fa anys que la veritat oficial es disputa l’hegemonia del relat contra el periodisme, les proves demostrables o fins i tot les mateixes lleis físiques de la natura. Això s’ha vist exacerbat des del mes d’abril de 2018, quan una massiva protesta convocada contra el govern va ocupar els carrers durant mesos i va caldre establir un argumentari oficial que s’oposés al discurs crític de la gent. Estàvem davant d’una revolta popular o d’un cop d’estat? Aquesta disjuntiva marca de manera gràfica la polarització extrema que viu Nicaragua i la necessitat de construir punts de vista radicalment oposats per fer valer una visió excloent d’allò que passa al país.
S’han incrementat els robatoris i sacrilegis contra esglésies a tot Nicaragua, que no s’investiguen mai o que són minimitzats per les forces de seguretat
Des del maig de 2018, l’església catòlica va prendre el protagonisme assumint la mediació entre el govern i un conglomerat de sectors crítics en un diàleg nacional retransmès en directe i que va acabar en un fracàs estrepitós. El sandinisme va fer córrer, després, la versió d’una suposada complicitat entre església i oposició, i des d’aleshores s’han incrementat els robatoris i sacrilegis contra esglésies a tot Nicaragua, que no s’investiguen mai o que són minimitzats per les forces de seguretat. Ningú n’assumeix tampoc l’autoria, però no semblen casuals tantes marededéus esmicolades en pocs mesos.
Com en el cas de l’incendi a la catedral, hi ha explicacions de fets recents que no desentonarien al costat d’una col·lecció de les millors obres de l’humor absurd. El 7 de setembre de 2014, una fortíssima explosió va sacsejar Managua prop de l’aeroport i l’ona expansiva es va poder sentir a quasi tots els barris de la capital. Ràpidament es va identificar l’origen del sinistre en un punt dins els terrenys de la força aèria de l’exèrcit, en una àrea boscosa. El resultat visible va ser un cràter de dotze metres de diàmetre i cinc de profunditat. La correlació d’elements semblava clara: possible arsenal d’armes en desús i enterrades en zona restringida que havien explotat accidentalment. Però a aquest bany de realisme calia trobar-li el seu correlat alternatiu… en forma de meteorit. Tot i que la NASA va avisar que, si fos cert, hi hauria d’haver hagut molts testimonis albirant una bola de foc al cel en forma de cua d’estel, la interpretació sideral va quedar oficialitzada.
La maquinària governamental per produir missatges alternatius és potent. A les xarxes, el diari El 19 Digital marca la pauta de les notícies i dels comunicats que cada migdia transmet la vicepresidenta a través de la Nueva Radio Ya. Totes les cadenes de televisió que emeten en obert (excepte el Canal 12) són propietat dels fills de Daniel Ortega o de l’empresari mexicà Ángel González, que ha actuat en complicitat amb la família presidencial per controlar el mercat televisiu.
La maquinària governamental per produir missatges alternatius és potent. A les xarxes, el diari El 19 Digital marca la pauta de les notícies i dels comunicats que cada migdia transmet la vicepresidenta
La lluita pel poder esdevé, així, un joc de versions sobre la realitat que a Twitter té el seu màxim exponent virtual entre dos bàndols irreconciliables. El temps, però, juga en contra del govern i la seva credibilitat. El 2020 ja hauria d’haver-hi grans vaixells de càrrega travessant el llac Cocibolca després de passar per un gran canal interoceànic construït amb finançament xinès, però el somni ha quedat en un no-res. Tampoc se sap gran cosa del satèl·lit de telecomunicacions Nicasat-1 que havia d’estar en òrbita des del 2015. I, vistos els precedents, no està gaire clar que Nicaragua produeixi al seu territori la nova vacuna russa contra la COVID-19 a través de l’empresa Mechnikov.
Controvèrsia per les dades del coronavirus
Precisament, la guerra de xifres sobre l’impacte de la pandèmia és la penúltima mostra d’un país partit per la meitat. A mitjans d’agost, el Ministeri de Salut informava que els contagis arribaven a 4.311 i que les morts per coronavirus eren 133. Paral·lelament, un observatori ciutadà creat per metges i professionals de la salut independents mostrava un panorama desolador: 9.822 contagis i 2.652 persones mortes. Això situaria Nicaragua entre els cinc primers països del món en víctimes per nombre d’habitants, lluny de les imatges d’immunitat que proclamen els estadis de beisbol plens, les festes populars i les escoles obertes.
Un observatori ciutadà creat per metges i professionals de la salut independents mostrava un panorama desolador: 9.822 contagis i 2.652 persones mortes. Això situaria Nicaragua entre els cinc primers països del món en víctimes per nombre d’habitants
L’històric guerriller Edén Pastora, el Comandante Cero, és un dels molts alts càrrecs i personalitats sandinistes que han mort els darrers mesos, i la llista de membres del Parlament, alcaldes o policies nacionals és llarga. Gran part dels qui havien minimitzat el virus n’han acabat sent víctimes. Però el diagnòstic sempre dependrà de qui doni la notícia: per a uns serà pneumònia atípica i. per a d’altres, COVID-19. Ni tan sols a l’hora fatal hi ha consens, i la majoria de cadàvers acaben sent enterrats a hores intempestives i sense cap acte d’homenatge pòstum.
La gran pregunta és com acabarà aquest xoc de forces, que va corcant dia a dia la dèbil estabilitat d’un país en crisi permanent. L’opció menys dolorosa (o l’aterratge suau, com se la coneix aquí) són les eleccions previstes per al novembre de 2021, però ara com ara no hi ha cap senyal que s’hagin d’aplicar els canvis necessaris al sistema electoral per garantir-ne la transparència. Com diu l’analista polític Óscar René Vargas, “a les classes dominants els terroritza una sortida política que els autoconvocats i els pobres puguin controlar i que amenaci els seus interessos econòmics i polítics”. I és que si aquesta via fracassa, un nou esclat social podria estar a tocar i les conseqüències serien imprevisibles. El panorama, doncs, no és gens positiu. I als creients catòlics ja no els queda ni l’esperança de posar ofrenes per a una Nicaragua millor al Crist crucificat de la catedral, avui només una fusta ennegrida i socarrimada.
