Durant els anys cinquanta, i en el marc del moviment pels drets civils als Estats Units, les dones van començar a exigir l’accés a contraceptius i a mètodes per controlar el nombre d’embarassos. La reivindicació va culminar amb l’obertura dels primers centres de planificació familiar. A l’Estat espanyol van arribar el 1977, després de la mort de Franco. En aquests centres s’oferia informació a dones de totes les edats sobre com funcionava el seu cos a nivell reproductiu, es repartien preservatius i pastilles de l’endemà, i s’acompanyaven processos d’avortament. Totes aquestes accions, al capdavall, eren la posada en pràctica del que avui anomenem drets sexuals i reproductius, l’objectiu finalíssim dels quals era que, després de mil·lennis d’expropiació de la nostra autonomia sexual i reproductiva, les dones per fi poguéssim separar una cosa de l’altra i decidir quan follàvem i quan ens reproduíem.
En aquesta lluita pel dret al propi cos, s’hi incloïa que les dones poguessin decidir si volien embarassar-se i parir o no. En aquella època, tal com apunten diverses acadèmiques especialistes, com la jurista Noelia Igareda i el psicòleg social Joan Pujol, i tal com recull també la nostra memòria històrica feminista, aquesta decisió estava sempre plantejada en negatiu. El que es decidia era si les relacions sexuals que mantindríem aquell dia podrien possibilitar un embaràs o no; si un cop embarassades, ho tiraríem endavant o no, i, en el cas que volguéssim tenir dos embarassos, com fer-ho perquè no en fossin deu. Tot estava lògicament pensat per arribar a la contracepció i posar fi a la ignorància endèmica de les dones respecte al seu propi cos.
En aquell inici d’abordatge estatal dels drets sexuals i reproductius –sense deixar de reconèixer els esforços pioners de Frederica Montseny quaranta anys abans–, no s’hi incloïa cap tècnica per possibilitar un embaràs, és a dir, cap plantejament en positiu. Era difícil que s’hi inclogués, perquè les tècniques de reproducció humana assistida (TRHA) encara no existien. Però el més rellevant és que cap d’aquelles dones va assenyalar com un objectiu de la lluita feminista que les dones que no podien quedar-se embarassades per la via natural ho poguessin aconseguir. Mai, fins a finals del segle XX, havíem sentit que embarassar-se i parir eren un dret a conquerir.
L’Estat espanyol ha esdevingut un paradís reproductiu global i la gent que hi vivim hem integrat el discurs de les clíniques sense qüestionament ni alternativa
Aleshores, si no hi havia una reivindicació ciutadana ni un debat acadèmic o polític, què va fer que els científics desenvolupessin les TRHA? La resposta és en un laboratori del Regne Unit a principis dels anys seixanta, on dos senyors –el ginecòleg Patrick Steptoe i el biòleg Robert Edwards– estaven enfeinadíssims intentant fecundar un òvul fora del cos d’una dona. En l’imaginari col·lectiu, els avenços científics són un esdeveniment positiu, una pota del reverenciat progrés. Em sembla impossible estar-hi en desacord quan avançar científicament vol dir posar tot el coneixement al servei del benestar i del respecte per la vida de totes les espècies i del planeta. Per contra, em sembla molt perillós quan vol dir experimentar per tal d’acumular coneixement amb la finalitat del benefici econòmic. La Dolly és un clar exemple d’això. En què millora la humanitat la clonació d’una ovella? Pensem, en primer lloc, per què es va fer i veurem que l’objectiu des del principi no era humà, sinó econòmic.
L’altra hipòtesi és que dos senyors no podien no fer res davant la gran aberració que representa una dona que no pot parir. En tot cas, per una cosa o per l’altra –i, per descomptat, deixant de banda la quantitat de dones que van acabar amb els cossos masegats després dels experiments–, l’any 1978 va néixer Louise Brown, la primera “bebè proveta” (ens encanten els apel·latius que ens poseu).
Un cop desenvolupades les TRHA, el pas següent era buscar els arguments per aconseguir-ne la legitimació social, en altres paraules, posar el negoci en marxa. De sobte, aquell anhel feminista de “poder decidir si embarassar-se i parir, i facilitar la informació i els mètodes necessaris per garantir la decisió presa” podia ser literalment tret de context i utilitzat per a l’objectiu contrari. A partir d’aleshores, embarassar-se i parir passava a ser un dret reproductiu
i les TRHA quedaven justificades.
Amb el temps, la seva popularització va donar pas a un nou fenomen: la creació, en paraules de Joan Pujol, d’una tecnonecessitat. Laura Rabinad, biòloga i psicòloga especialista en reproducció assistida, explica com, en els últims quinze o vint anys, s’han anat modificant les necessitats de les parelles de dones que arriben a la consulta. Podia existir en algunes d’aquestes parelles un desig, o més aviat una fantasia, de crear una persona que fos la meitat de cada una, com una materialització de la seva unió; però, que això no passés, per descomptat que no impedia la fundació de famílies igualment desitjades i legítimes. Des que va sortir al mercat el formidable mètode ROPA, això ha canviat, i la biologia ha passat a ser central per a la fundació i la legitimació d’aquestes famílies. El mètode ROPA ha creat la impressió de fer possible aquella fantasia i ha desplaçat més al marge tot allò queer.
En realitat, l’únic que ha aconseguit el ROPA és que el procediment s’encareixi tres vegades més i que les famílies queer acabin sent una còpia de les heterosexuals en estructura i valors. I això ens duu de cap al que de vegades ens costa tant d’assumir: obrir les portes de les TRHA a famílies queer va ser una victòria de molta gent, però es va vèncer per força, no per convenciment. Les clíniques –el capital– no van experimentar un compromís sobtat per la igualtat, sinó que van aprofitar la derrota com una gran oportunitat per a l’assimilació d’una part de la població potencialment revolucionària, només pel fet d’existir.
Una gran contradicció de les TRHA enteses com a dret al propi cos és que no hi ha res dins d’una clínica que potenciï l’autonomia d’una dona respecte al seu tractament
Una gran contradicció de les TRHA enteses com a dret al propi cos és que no hi ha res dins d’una clínica que potenciï l’autonomia o la capacitat de decisió d’una dona respecte al seu tractament. Moltes parlen d’haver-se sentit “com en un túnel”, on els metges et diuen quin és el pas següent després de cada negatiu o pèrdua, i tot plegat generalment acompanyat d’un factor de pressa. No t’informen dels efectes secundaris físics i mentals greus dels tractaments, tampoc dels que poden patir les que han venut els seus òvuls i, encara menys, de l’impacte del seu negoci en la salut de les persones que en naixem. L’èxit es calcula en naixements d’infants vius, però la pèrdua de salut que deixa en dones i criatures és (si és alguna cosa) un mer dany col·lateral. El que preval és parir costi el que costi.
Costi el que costi entès també en el sentit econòmic, perquè no es pot passar per alt l’evident problema de classe que presenten les TRHA a l’Estat espanyol. No només es tracta de qui no hi pot accedir, sinó de l’empobriment –i, fins i tot, endeutament– de moltes famílies que hi accedeixen.
Les TRHA han matat diversos pardals d’un sol tret: la consolidació de la lògica capitalista i patriarcal de família, basada en la propietat dels fills; l’assimilació de les famílies queer en aquesta lògica i la seva subsegüent neutralització revolucionària; l’explotació d’un nou nínxol de mercat; la perpetuació de la violència patriarcal sobre el cos de la dona i nous mecanismes d’empobriment de la classe treballadora.
Un replantejament més humà de les TRHA ha de girar per força al voltant de la protecció de les persones més vulnerables de tot el procés: les nascudes
Així i tot, aquest panorama tan depriment no és el que trobem arreu. A l’Estat espanyol, unes quantes clíniques van aconseguir redactar i aprovar la llei sobre tècniques de reproducció humana assistida l’any 1988, i la seguim patint avui, ja que la “nova” llei del 2006 no va modificar absolutament res. La Societat Espanyola de Fertilitat (SEF) –el lobby de les clíniques– bateja orgullosament la llei com “la més laxa del món”. Des de l’Associació de Filles i Fills de Donant (AHID) la definim com la més explotadora i discriminatòria del món. L’Estat espanyol ha esdevingut un paradís reproductiu global i la gent que hi vivim hem integrat i normalitzat el discurs de les clíniques sense qüestionament ni alternativa.
Des de l’AHID lluitem per les TRHA, no com un dret, sinó com quelcom que entenem que té el potencial de millorar la vida de les persones, però mai de la manera depredadora com s’apliquen. Veiem amb molta esperança com comencen a sortir veus crítiques des de les mateixes famílies usuàries, que plantegen les problemàtiques i contradiccions que les envolten; però seguim trobant moltes reticències, sobretot pel que fa a nosaltres.
Un replantejament més humà de les TRHA ha de girar per força al voltant de la protecció de les persones més vulnerables de tot el procés: les nascudes. Som les més impactades i les més ignorades. Segons la llei, som “el producte final d’un procés”, i aquesta catalogació de producte i no de persona és el que permet que avui vegem vulnerats alguns dels drets recollits a la Carta dels Infants de l’ONU, a la Carta del Tribunal Europeu dels Drets Humans i a la Constitució espanyola. Les TRHA necessiten un revulsiu complet a l’Estat espanyol, que va més enllà de l’abolició de l’anonimat o de la donació comercial. I no és utopia, és una realitat en molts llocs del món. No cal tenir por del que diem, que algunes de vosaltres percebeu com un atac o una amenaça a les vostres filles (és un altre dels grans èxits de les clíniques). L’aliança natural és entre nosaltres. Va, parlem.
