Pluja, pedregal, herba i fang. És capvespre de tardor als camins muntanyosos del Huayanay, un dels sostres habitats del planeta. Entre la boira, a prop del poble de Tanca, una figura solitària i llargueruda s’obri camí. A penes se li distingeixen els trets del rostre ocultats baix els plecs d’una ampla caputxa. D’esta cauen una espècie d’hàbits, com de frare, que també amaguen la seua silueta, prima. A diferència dels pocs caminants amb qui s’ha creuat pel camí, no cerca una experiència astral o explorar les antigues runes de les cultures andines. No, ell està de caça, cerca persones humils. Algun pària indígena solitari, un oblidat que no eixirà a les notes de premsa de la civilització. Algun individu al qual degollar i què ningú trobarà a faltar, més enllà de les persones del seu poble, als qui ningú escoltara.
Feia temps que als pobles dels Andes no temien la presència del pishtako. Des dels principals albiraments al segle XVI, no se sabia res d’eixes horribles criatures de vestidures monacals que poblaren els malsons de les persones humils de la zona. Van arribar amb els vaixells dels exploradors i colonitzadors; juntament amb la creu i el vi. Prompte es convertiren en uns dels principals monstres entre els supervivents dels inques. Si bé, com de qualsevol monstruositat, hi ha pocs documents directes, els relats asseguren que es tractaven d’éssers que seguien les ordres de persones poderoses. Trobaven a gent de les aldees, els degollaven i els extreien tot el greix del cos amb l’objecte d’atemorir als pobladors i d’elaborar els ungüents i medicaments que feien servir als seus hospitals de la creu.
Quasi cinc-cents anys després ha hagut de sacsejar-se de nou el món perquè es torne a sentir parlar del maleït pishtako. Hui torna a recórrer els camins andins del Perú
Quasi cinc-cents anys després ha hagut de sacsejar-se de nou el món perquè es torne a sentir parlar del maleït pishtako. Hui torna a recórrer els camins andins del Perú. De nou, aprofiten les ombres i la foscor de l’alta muntanya, però ja no amb la intenció d’imposar una creu i una corona, els relats que arriben des de l’altiplà apunten, més aviat, cap als interessos de la General Motors i de les empreses farmacèutiques. Els indígenes parlen que, fins i tot, a principi de segle aterraren milers d’ells a la zona amb hàbits blancs per a degollar i succionar greix. Ara, amb la collita, lubriquen maquinària industrial i automobilística. El capitalisme, com no podia ser d’altra manera, ha entrat al llenguatge i la mitologia; és ja part dels malsons i els temors més intuïtius dels pobles.
Totes les èpoques, en totes les geografies i en qualsevol dels sistemes humans han patit els seus pesars i foscors específiques. El capitalisme també té els seus i, a més, ha aconseguit ensenyorir-se dels d’abans i exposar-los tots alhora. Agafar els monstres de tots els pobles, reviure’ls, estendre’ls arreu del planeta és la traducció cultural de la mundialització i l’explotació de tot. Fins a l’última gota de suor o de greix, fins a l’última gota d’aigua o de carn animal estan en joc. A principis del segle XX, un autor fonamental, Chersteston, al seu meravellós “El que està malament en el món”, contava sobre una ordre emesa a Anglaterra. Els xiquets i les xiquetes dels suburbis haurien de ser desposseïts de les seues grenyes per evitar els polls que els freqüentaven. És curiós perquè, entre pèl, suburbis i polls, les autoritats trobaren que el que era erradicable eren els pèls dels dimoniets que jugaven entre els carrerons dels barris populars. És l’essència criminal del capitalisme que ha possibilitat naturalitzar un món cada volta més allunyat de la pell i, per altra banda, la torsió de les i l’acció contra les institucions que són més dignament humanes. Un món en el qual les criatures no poden lluir rulls, nets i salvatges, perquè s’avantposa l’asèpsia que exigeix l’acumulació d’uns pocs.
Però també hi ha algunes coses, poques, que sabem, de partida, bones. L’amor fratern que permet reconéixer-nos en els altres mentre no oblidem qui som, és un punt de partida necessari per a habitar i centrar el mapa. La mirada orgullosa d’una mare quan veu la felicitat a la cara de la persona que ha criat amb la tendresa de les seues mans ja arrugades pel pas del temps. L’alegria d’un poble que celebra i balla al carrer, que es troba i que xafa unes llambordes que vol seues. La calma, com la de la mar que en silenci xiuxiueja ones i espuma, i que permet rebre el món amb la mà i, així, manufacturar-lo amb la paciència de l’artesà.
Hui la revolució implica conservar les coses que ens fan dignes de ser humans, les coses que sabem bones i les institucions que ens ajuden a assolir-les, com l’escola i la sanitat pública al nostre context
És per això que cal remoure aquelles condicions que s’interposen entre l’humà i les coses que li fan digne de dir-se així. Si tornem a Chersteston “amb els cabells rojos d’una xiqueta del rierol calaré foc a tota la civilització moderna”. Si l’autoritat decideix tallar el monyo de les bestietes que habiten els suburbis, si la patronal impedeix que les mares i els pares puguen exercir de pares i mares, si les ordenances neguen el dret a la reapropiació dels carrers o si la història estripa els minuts dels rellotges de la gent i se’ls atorga al mercat; si succeeix tot això caldrà fotre foc a la civilització moderna. Almenys a aquelles parts que la deshumanitzen.
L’emancipació no s’aconseguirà des de la tabula rasa ni, molt menys, amb el disseny d’un nou ésser humà, renovat i pur. L’èpica del combat i les cendres poques voltes és favorable per a les classes populars, encara que a voltes vinga imposada pel context. Hui la revolució implica conservar les coses que ens fan dignes de ser humans, les coses que sabem bones i les institucions que ens ajuden a assolir-les, com l’escola i la sanitat pública al nostre context. Però també, al mateix temps, ser radical en eliminar un sistema econòmic que hem d’extirpar com si es tractara d’una sangonera enganxada a l’epidermis de la nostra filla, per substituir-lo per un que se supedite a la vida humana. Descentralitzar el poder, acabar amb els autoritarismes i apropar al màxim la història als peus de la gent. Cooperativitzar per crear amb les mans de cadascú. Igualitzar per construir geografies fraternes. Alliberar per evitar les opressions. Tot per conservar una humanitat digna del seu nom.
