Els Emirats Àrabs Units (EAU), com Israel, és un petit estat que estén els tentacles més enllà de les seves fronteres per guanyar control sobre recursos bàsics, terra, aigua i els fruits que produeixen. Alhora, es tracta d’un estat que presumeix que l’any 2050 aconseguirà que la seva població lideri el rànquing de l’índex mundial de seguretat alimentària. Si ho aconsegueix, quins territoris en altres indrets del planeta cauran per sota dels llindars de la fam?
El seu avantatge en aquesta carrera és l’enorme poder econòmic derivat de les reserves de gas i petroli que posseeix i que fa possible que porti endavant una estratègia publicoprivada centrada a assegurar una infinitat d’operacions financeres i acords comercials amb països de tot el món, tant per disposar de terres com per controlar instal·lacions de transport i logística que li facilitin la provisió d’aliments i matèries primeres. “Des de la crisi de preus dels aliments de 2007-2008, seguit per la covid-19 i la invasió de Rússia a Ucraïna ―tot això va alterar el proveïment per als estats del Golf―, els Emirats han acumulat al voltant de 960.000 hectàrees de terres de cultiu a l’estranger”, explica l’organització que defensa els petits agricultors, GRAIN, en un informe de juliol de 2024.
“Des de la crisi de preus dels aliments de 2007-2008, seguit per la covid-19 i la invasió de Rússia a Ucraïna, els Emirats han acumulat al voltant de 960.000 hectàrees de terres de cultiu a l’estranger”, expliquen des de GRAIN
Les accions per adquirir noves terres estan liderades per una combinació de corporacions públiques i privades, sovint relacionades amb la família reial dels EAU, entre les quals destaca Abu Dhabi Developmental Holding Company (ADQ), un dels fons de capital sobirà del país. Entre les seves inversions, n’hi ha que impliquen Egipte, Algèria, Indonèsia, Madagascar, Sierra Leone, Xile, l’Argentina i Itàlia. Així mateix, a vegades, les fórmules per accedir als anhelats recursos agrícoles són poc transparents i, en alguns casos, com el del Sudan, suposen l’enquistament i l’agreujament d’una guerra amb gravíssimes conseqüències.
El Sudan és un país molt ric en el sentit agrícola. Amb una població de 48 milions de persones, compta amb 81 milions d’hectàrees de terra fèrtil, de les quals es conreen un 20%. L’Estat espanyol, amb una població similar, té 17 milions d’hectàrees de terra cultivable. Així i tot, com sabem per les Nacions Unides, avui dia més de la meitat de la població del Sudan, 25,6 milions de persones, pateix una greu situació de fam, una veritable catàstrofe humanitària per a milers de famílies que fugen de la violència d’una nova guerra civil pel control del país i dels seus recursos, que des de fa més d’un any enfronta les milícies estatals i una facció rebel anomenada Forces de Suport Ràpid (FAR).
Els recursos del Sudan són molt atractius per als EAU i altres països del Golf, tant per l’abundància de terres fèrtils i aigua com per la proximitat, que permet abaratir costos de transport. En els últims anys, dues empreses dels EAU, International Holding Company (IHC) —la corporació més gran del país que cotitza en borsa— i Jenaan, han pres el control de 200.000 hectàrees de terra fèrtil. A més, per facilitar el transport de les mercaderies, el grup Abu Dhabi Ports Group, propietat d’ADQ, va signar el 2022 un acord amb el govern del Sudan per construir un nou port des d’on poder operar amb tota autonomia. Mesos més tard, l’abril de 2023, va esclatar la guerra civil al Sudan i, segons denúncies d’observatoris internacionals i del mateix govern del Sudan, els EAU no se n’han mantingut al marge i han estat acusats de proporcionar armament a les FAR.
Amb qui negociem?
En una realitat molt diferent, però molt més pròxima, l’estratègia alimentària dels EAU també arriba a les terres agrícoles de Catalunya i Aragó. A causa de la seva climatologia i la dificultat d’accés a l’aigua, els EAU tenen problemes per alimentar la seva cabanya ramadera en estables, la qual cosa resolen amb la importació de pinsos i farratges. Per disposar d’aquests segons, Al Dahra, la multinacional més important del món en comercialització i producció d’alfals, fundada pel govern d’Abu Dhabi i propietat del fons sobirà ADQ, en els últims anys ha consolidat la seva presència a Lleida i Saragossa, on compta amb el clima, la terra i l’aigua adequats per al cultiu d’aquesta lleguminosa.
L’estratègia alimentària dels EAU també arriba a les terres agrícoles de Catalunya i Aragó. A causa de la seva climatologia i la dificultat d’accés a l’aigua, el país té problemes per alimentar la seva cabanya ramadera, la qual cosa resol amb la importació de pinsos i farratges
El seu desembarcament peninsular combina diferents estratègies: per una banda, comprant terra, i, per l’altra, llogant-la a llarg termini o bé tancant acords amb agricultors i empreses deshidratadores d’alfals. En total, i prenent informació del seu web, Al Dahra compta amb cinc centres de transformació i gestiona al voltant de 8.500 hectàrees en regadiu. La producció obtinguda, en forma de bales o en forma de pèl·lets, viatja fins al Port de Barcelona i d’allí fins als EAU. Des del punt de vista econòmic, tot aquest trànsit d’alfals genera ingressos una part dels quals garanteixen els rendiments positius per a alguns empresaris agrícoles en el camp d’Aragó i Catalunya. Però cal no oblidar que, en rigor, hauríem de parlar d’un negoci d’exportació d’aigua, un preuat recurs que cada vegada és més escàs. Més o menys, cada any l’alfals exportat s’ha begut uns 180 hectòmetres cúbics d’aigua, que equivalen a una quarta part de la capacitat total dels embassaments a les conques internes de Catalunya, un total de 700 hectòmetres cúbics, o al consum de tota la població catalana durant mig any.
