Quan pensem en urbanisme i arquitectura hostil, ens venen al cap elements com punxes metàl·liques instal·lades en escales, portals o aparadors per evitar que les persones s’hi asseguin. O bancs amb reposabraços repartits al llarg del seient, que impedeixen tombar-se a descansar. També es considera arquitectura hostil un reixat en un espai ensostrat que impedeix el refugi del sol o la pluja. De vegades, tot plegat és una mica més subtil, com un lleuger pendent o corba en un seient urbà que només es fa perceptible després d’una estona d’ús, quan l’element en qüestió es fa incomodíssim. En l’imaginari col·lectiu, l’urbanisme hostil es perfila com el conferit per aquells elements dissenyats, sobretot, per dissuadir les persones en situació de sensellarisme d’usar l’espai públic d’una manera que algú, en algun despatx, en algun moment i en alguna geografia, no considera adequada. La major part de les vegades, en nom del civisme. Sigui el que sigui això del civisme.
Aquests petits elements (que sovint passem per alt a causa dels nostres privilegis), són la manifestació més evident i descarada del triomf del capitalisme sobre l’ús dels espais públics. Aquesta manera de dissenyar la ciutat té la clara intenció d’excloure, confirmant la teoria que els espais no són neutres. Són dissenyats per un perfil de persona específic, per ser usats per un altre perfil de persona igualment específic, descartant tots aquells usos relacionats amb situacions particulars, com la falta de llar. Com una taca d’oli en l’aigua, aquests artefactes s’estenen per les ciutats, silenciosos però eficaços, parasiten les places i adopten formes cada vegada més imaginatives i kitsch. Castiguen la pobresa per ser improductiva i invàlida, afermant i perpetuant una desigualtat generada pel mateix sistema.
No obstant això, hi ha molt més. Aquesta forma voluntària de dissenyar per excloure, encara que sigui la més evident, lamentablement no és l’única. I si es multipliquen les maneres d’evitar certs usos, aquesta prohibició tàcita també afecta molts altres perfils de persones. De vegades no és necessari dissenyar un element específic per evitar el seu ús; la mateixa morfologia dels elements o de l’espai pot impedir-ho. Evitar passar per un carrer a causa de racons que ens generen una percepció d’inseguretat, especialment per a les dones, també és una forma d’urbanisme hostil.
La gestió de l’espai urbà pot ser font de desigualtats. Per exemplificar-ho: si el camí més curt des del portal fins a la parada de l’autobús que ens porta a la feina travessa un parc que és tancat a la nit per evitar certs usos, el temps de desplaçament (que no es considera horari laboral, però és inseparable d’aquest) s’incrementa significativament. En aquest cas, la gestió de l’urbanisme agreuja la pobresa de temps (escassetat de moments propis després d’haver completat activitats productives i reproductives) entre aquelles persones amb horari nocturn.
Quan les lògiques capitalistes, andro i antropocèntriques, s’alineen amb el disseny i la gestió d’espais, impacten de ple en les nostres quotidianitats
En altres ocasions, l’urbanisme hostil es manifesta no per acció, sinó per omissió. La falta de visió de les necessitats heterogènies de la població també resulta en dissenys incomplets que, encara que de forma potser involuntària, també exclouen. En ciutats mediterrànies com les que habitem, que no hi hagi arbres que facin ombra també dificulta o impossibilita l’ús de certs espais a l’estiu.
O l’absència de bancs, sobretot en llocs en els quals es duen a terme determinats usos (com un parc infantil, o en recorreguts habituals per a persones grans). O que no hi hagi suficients fonts d’aigua potable. O que no existeixi una xarxa de banys públics de qualitat. I el problema s’intensifica quan és la iniciativa privada la que supleix aquestes mancances, perquè és la relació definitiva entre ús i capital. Si al costat del parc infantil no hi ha bancs, però sí que hi ha un quiosc amb terrassa; o no hi ha fonts, però hi ha un supermercat; o no hi ha banys, però sí que hi ha un bar, solucionar aquestes necessitats quotidianes i bàsiques se subordina al consum. Per a qui pugui consumir.
Hi ha una altra manera de convertir un entorn urbà en hostil. Aquesta potser és la més complexa i rebuscada, i en la qual s’impliquen més agents. En ella, una gran inversió pública converteix un espai urbà degradat (o no tant) en un entorn urbà digne i adequat. Principalment, convertit en zona de vianants, en una única plataforma sense elements com graons o voreres, la qual cosa facilita l’accessibilitat. Amb ombres, vegetació i fonts. Amb mobiliari urbà que facilita l’ús comunitari, com taules de pícnic, bancs ben disposats, espais de joc, etcètera. Amb paviments drenants que redueixen l’efecte illa de calor. A més, aquest carrer o plaça queda delimitat per un teixit urbà mixt, en el qual hi ha habitatge, equipaments (tots aquells edificis que presten serveis públics, com escoles, biblioteques o centres mèdics) i comerços. Què podria sortir malament?
Les ciutats mixtes i compactes són ecosistemes molt susceptibles de ser contínuament engolits pel monstre de l’especulació. Un entorn urbà saludable i agradable augmenta la demanda, i en barris concrets d’una ciutat com Barcelona, immersa en un procés de gentrificació aclaparadora, la història s’acaba sola. S’especula amb l’habitatge, apugen els preus, es desplaça la població existent per una població flotant, el comerç tradicional no pot pagar els lloguers i el forn de barri de tota la vida passa a ser un local ple de plantes de plàstic i neons perquè els expats facin el brunch. Tota aquesta complexa concatenació de dissorts genera que aquest espai públic, aparentment inclusiu, s’elititzi. Aquest carrer es converteix en l’espai d’ús quotidià només per a qui se’l pot permetre.
Com amb els feminismes, quan la mirada s’acostuma a trobar la falla de la inclusió en el disseny de l’entorn construït, no hi ha marxa enrere. I això es fa per mitjà de l’observació de la diferència, l’empatia i del “posar el cos” del qual parla la filòsofa Marina Garcés. Extrapolar aquestes pinzellades teòriques i aquests quatre exemples bàsics a l’hàbitat conegut, ens porta a examinar en quins moments els entorns que habitem han estat hostils envers nosaltres. Analitzar quins són els materials, les parets d’aquest moment, i entendre que hi ha decisions (voluntàries o involuntàries) darrere de cada element porta a la indignació. I d’aquesta a la ràbia hi ha mig pas.
No es pot entendre el carrer sense l’habitatge. I l’habitatge és insuficient per a una vida quotidiana digna sense equipaments. I res funciona si no hi ha una xarxa de transport públic que ho connecti. I la visió holística de la ciutat implica entendre que una lluita transvasa a l’altra
L’arquitectura i l’urbanisme hostils van molt més enllà de les punxes i els reposabraços. És una manera d’entendre, concebre i dissenyar les ciutats per a uns pocs. Encara que no sigui de manera voluntària. És exclusió, expulsió i rebuig de l’heterogeneïtat, quan tenim la sort que els nostres entorns urbans poden ser i són molt més que això. La confluència de conflictes en l’espai urbà és inevitable i imprescindible. Actua com a motor de canvi per a transformacions i millores que poden democratitzar el carrer i el sistema que el construeix. I no sols això. No es pot entendre el carrer sense l’habitatge. I l’habitatge és insuficient per a una vida quotidiana digna sense equipaments. I res funciona si no hi ha una xarxa de transport públic que ho connecti. I la visió holística de la ciutat implica entendre que una lluita transvasa a l’altra.
No hi ha res més públic que les nostres places i carrers. Les ciutats que habitem són contextos construïts que fan possibles conflictes, quotidianitats i cures. El filòsof Henri Lefebvre defensava, ja fa més de cinquanta anys, el dret a la ciutat com un espai polític en què siguin possibles les voluntats col·lectives (l’autogestió de l’espai públic, oh bell somni…). Igual que l’arquitectura i l’urbanisme hostil es manifesten de mil formes, les lluites contra aquest fenomen, també. I tenim la sort que, a vegades, no fan falta grans mitjans ni complexos sistemes per a fer nostre allò que és nostre. De vegades, l’apropiació pren formes tan simples i quotidianes com treure cadires al portal per parlar amb les veïnes. O asseure’s amb les amigues al mig d’una plaça. O llegir una pintada que et fa sentir que la ràbia és col·lectiva (perquè el simbolisme per a algunes persones pot ser tan representatiu de la inclusió com la morfologia urbana). En altres ocasions, fa falta organitzar-se i sortir a cridar. Com quan a un ajuntament se li ocorre cedir un parc públic a una signatura de moda hiperrealista i privatitza l’espai (perquè, encara que de manera temporal, això és també una flagrant falta de respecte al comú).
El disseny i la gestió de la ciutat és una amalgama inabastable d’agents, interessos contraposats i confluències conflictives. Però no hem de perdre de vista que quan la perversió de les lògiques capitalistes (i andro i antropocèntriques) s’alineen amb el disseny i la gestió dels espais, les conseqüències són nefastes: impacten de ple en les nostres quotidianitats i ens compliquen la vida. Ens impossibiliten la vida. La bona notícia és que el millor remei el tenim a l’abast de la mà: continuar portant la nostra vida quotidiana al carrer, que també és casa.
