Mig any després de l’inici de l’ofensiva contra Gaza, el The New York Times feia públic, en un reportatge, que l’exèrcit israelià estava utilitzant massivament un programari de reconeixement facial que, teòricament, s’havia desplegat per cercar els ostatges segrestats per Hamàs i altres grups el 7 d’octubre de 2023. La tecnologia analitza i cataloga els rostres de la població palestina, sense el seu coneixement o consentiment, per detectar persones considerades per Israel com a objectiu militar. A la pràctica, com van confirmar alguns oficials i soldats israelians al diari estatunidenc, l’ús del reconeixement facial s’ha estès ràpidament a qualsevol persona que es vegi obligada a travessar els nombrosos checkpoints aixecats per Israel en el camí cap a la frontera amb Egipte. I sovint, alertaven, aquest sistema confon civils amb membres de grups armats. L’eina, desenvolupada per l’empresa israeliana Corsight, amb seu a Tel-Aviv i presència al Regne Unit i als EUA, funciona amb el servei d’emmagatzematge i cerca d’imatges de Google Photos. Més enllà de Gaza, la vigilància massiva biomètrica ha estat activament denunciada per organitzacions de drets humans palestines de Cisjordània i Jerusalem est, on s’utilitza des de fa anys Blue Wolf, que, d’una manera molt similar al sistema de Corsight, compara cares de palestines amb una base de dades i n’activa la detenció en funció d’un codi de colors.
Palestina pot ser un cas extrem de camp d’experimentació, gràcies a la situació d’ocupació i apartheid per part d’Israel, però la tendència a l’expansió de tecnologies de vigilància massiva digital és generalitzada a les regions del Magrib (nord d’Àfrica) i del Màixriq (que a Occident es coneix com a Orient Mitjà). Així ho conclou un informe recent de l’Observatori de Drets Humans i Empreses a la Mediterrània (ODHE), amb el títol “Vigilància massiva al Magrib i el Màixriq”, que identifica com a patrons comuns el procés d’aprofundiment autoritari dels governs de la regió –que ha generat un context de retrocés de drets civils i polítics– i l’origen majoritàriament occidental de les tecnologies que es despleguen per coartar aquests drets des de l’esfera digital.
La branca noruega d’Amnistia Internacional ja advertia, el 2019, d’un viratge autoritari global “que amenaça cada ésser humà i totes les nostres llibertats, la igualtat i la justícia”. L’octubre d’aquell any, milers de manifestants van sortir als carrers de Bagdad i altres ciutats del sud de l’Iraq contra la corrupció del govern. Tot i el caràcter no violent del moviment, anomenat Tishreen, les forces de seguretat i milícies paraestatals van assassinar prop de 700 persones durant la revolta. La repressió es va traslladar també als espais digitals, on es van succeir les detencions de joves que havien fet publicacions de suport a les protestes a mans d’agents d’unitats antiterroristes, entrenades i modernitzades a partir del 2003 amb el suport dels EUA i del Regne Unit, primer per combatre la insurgència i, més tard, per fer front a l’avenç del Daesh. Paral·lelament, aquest augment de les capacitats tecnològiques i d’intel·ligència, especialment pel que fa a la intercepció de comunicacions, explica l’abast extens de la vigilància massiva contra la dissidència política al país.
A tots els països de la regió s’han aprovat lleis contra la ciberdelinqüència i les notícies falses, que emparen tancar internet o mitjans de comunicació en nom de la seguretat nacional
També sota el pretext de la lluita antiterrorista, el govern de Tunísia va aprovar, l’any 2015, una legislació durament criticada per les organitzacions de drets humans i va declarar l’estat d’emergència, vigent fins avui. La situació es va agreujar amb l’arribada al poder de l’actual president, Kaïs Saïed, el 2019, que ha intensificat de manera alarmant el setge contra jutgesses, periodistes, advocades, sindicalistes, oposició política i veus dissidents. L’any 2020, quaranta blogueres, administradores de pàgines populars a les xarxes socials i defensores de drets humans van ser perseguides amb càrrecs com difamació, desacatament a les institucions estatals i “danys a altri” per les seves publicacions a les xarxes socials, aprofitant l’arquitectura legal i tecnològica de la dictadura de Ben Ali, derrocat l’any 2011 en el marc de la Primavera Àrab tunisiana.
Un exemple paradigmàtic és el de l’actriu i activista lesbiana Rania Amdouni, condemnada a sis mesos de presó el 2021 per “insultar funcionaris públics” en denunciar que rebia amenaces de violència física, mort i violació per part de persones vinculades a les forces de seguretat i de sindicats policials a Facebook, on fins i tot es va acabar publicant informació privada com la seva adreça. Aquesta tàctica d’assetjament es coneix com a doxxing. L’especial acarnissament contra dones i persones LGBTIQA+ significades sota el pretext de la moralitat és una constant que travessa ambdues regions, on se les sotmet a uns nivells d’exposició pública i persecució que vulneren greument els seus drets humans i, sovint, els atacs en línia precedeixen atacs físics. L’informe de l’ODHE apunta també a altres tàctiques cada vegada més freqüents, com ara l’entrampament digital (identificar persones LGBTIQA+ a través d’aplicacions per lligar) i de sortida forçada de l’armari, el doxxing o l’extracció d’informació de dispositius, mitjançant l’accés no consentit, la pirateria o amenaces.
Una tendència creixent –i, alhora, una manera molt efectiva d’emmarcar legalment tècniques com la intercepció de comunicacions, l’ús de programari espia, la infiltració en línia i la suplantació d’identitat– ha estat l’aprovació a tots els països del Magrib i del Màixriq de lleis contra la ciberdelinqüència i les notícies falses, que castiguen la difusió d’informació malintencionada i atorguen a les autoritats el poder d’apagar internet o de tancar mitjans de comunicació i organitzacions de la societat civil en nom de la seguretat nacional.
El govern egipci ha bloquejat, en els darrers deu anys, més de 600 llocs web crítics amb el règim d’Abdel Fattah al-Sisi utilitzant sofisticats sistemes de filtratge d’internet
El govern egipci ha bloquejat, en els darrers deu anys, més de 600 llocs web crítics amb el règim d’Abdel Fattah al-Sisi utilitzant sofisticats sistemes de filtratge d’internet com la tecnologia DPI, que bloqueja URL i continguts específics a partir de paraules clau. Segons The Verge, un portal especialitzat en tecnologia, la inspecció profunda de paquets és “una de les tecnologies més invasives, ja que permet als governs examinar el contingut del trànsit web a mesura que es navega per la xarxa, cosa que els permet censurar llocs web en temps real i dur a terme una vigilància detallada de les activitats de la societat civil a la xarxa”. La proveïdora d’aquesta eina en el cas egipci va ser l’empresa canadenca Sandvine, que fins a l’octubre de 2024 constava a la llista negra d’empreses del Departament del Tresor dels Estats Units per la seva relació amb la vulneració dels drets humans.
A Síria –on a partir de l’aprovació del decret llei sobre ciberdelinqüència l’any 2022 s’ha intensificat la repressió digital contra opositores dins i fora del país i vers la població kurda–, van ser empreses com Blue Coats (amb seu als EUA), la italiana Area SpA i l’alemanya Ultimaco les que van subministrar –directament o indirectament– tecnologies per al filtratge de xarxes, la intercepció de converses i el rastreig d’objectius amb GPS en un context de vulneracions molt greus dels drets humans. De fet, una de les conclusions més clares de l’informe de l’ODHE és la concentració en un petit grup d’empreses del proveïment d’aquestes tecnologies; concretament, l’esmentada Blue Coats (present a Egipte, Tunísia i l’Iraq, a més de Síria), la italiana Hacking Team (al Marroc i el Líban) i la funesta NSO Group, companyia israeliana responsable del conegut programari Pegasus, utilitzat en països com el Marroc, Egipte, el Líban, Jordània i Israel per infiltrar il·legalment les comunicacions d’activistes, opositores i periodistes.
En aquests casos, el sector tecnològic i el comerç de la vigilància amb origen a Occident actuen en un context pràcticament lliure de regulacions i esdevenen una peça clau de l’arquitectura repressiva a la regió. Aquesta intensificació de la vigilància genera un cercle neocolonial en què les empreses occidentals fabriquen tecnologies de vigilància, es proven sobre poblacions del sud global i sobre les persones migrades del nord –sobre les quals s’assagen tecnologies controvertides, com la biometria– i, posteriorment, es despleguen als països occidentals també contra les veus dissidents. És imprescindible, doncs, generar consciència entre les poblacions on s’originen aquestes tecnologies, així com eines d’anàlisi i autodefensa per a les veus crítiques i les persones defensores de drets humans a tot el món i, especialment, a la franja sud de la regió mediterrània.
