Aquest any se celebra la 36a edició del festival de fotoperiodisme Visa per la Imatge de Perpinyà, un moment sempre especial en la quotidianitat de la capital rossellonesa. Durant uns quants dies, el centre de la vila se converteix en un formiguer internacional i bastant hipster. L’anglès esdevé la llengua del carrer i una bona part del patrimoni arquitectural queda requisat per desenes d’exposicions.
El Visa sembla ser la millor vitrina per la nostra vila, però són pocs els dies en què Perpinyà esdevé guai. La gent se pot enorgullir d’aquest esdeveniment global i de la possibilitat de descobrir una disciplina que s’exposa poc, en general. Pels joves alumnes de Catalunya Nord, és un hàbit, una petita escapada pels carrers antics just en tornar de vacances, un últim tast estival abans de reprendre la rutina. Durant setmanes, la qüestió típica de la gent del carrer és: “has anat al Visa?” Per què hi cal anar, és la cita cultural i social de l’any, l’única que té prestigi (i per molts sembla ser l’únic prestigi que té aquesta vila). Com deia Pierre Bourdieu referint-se als museus, anar-hi és “important per als que hi van, ja que els permet distingir-se dels que no hi van”. L’important amb el Visa, més que el que hi veus, és dir que hi has anat.
Per molt que sembli formar part del nostre patrimoni cultural, Visa per la Imatge és un esdeveniment desconnectat de la realitat local que podria tenir lloc a qualsevol altre racó del món. Un poc com el famós festival de teatre d’Avinyó, on a la fi de cada obra els comediants anuncien les seues dates de representacions a París i només a París. Doncs Visa és el mateix; un parèntesi tropical i mediterrani amb una estètica parisenca.
El festival Visa per la Imatge té lloc a la fi del període estival per poder estirar una mica més el consum local que genera el turisme. Avui en dia, només Airbnb se n’aprofita de veritat
També és un exemple de la gestió política d’un home, Paul Alduy, batlle del 1959 al 1993 i que al cap de trenta anys de govern semblava faltar d’inspiració. Visa neix en el context dels anys vuitanta, quan arreu de l’Estat se desenvolupen els “festivals estivals”. L’Ajuntament cercava una manera de trencar amb la imatge negativa de la vila, li volia donar una dimensió cultural i mediàtica i que se deixés de parlar de Perpinyà al telenotícies per la pobresa o per les temperatures màximes. El fotoperiodisme semblava un bon tema i, a més, estava organitzat per grups de premsa poderosos com Paris Match i Photo; l’equip municipal s’assegurava de tenir un esdeveniment destacable i clau en mà. Per això el festival té lloc a la fi del període estival, per poder estirar una mica més el consum local que genera el turisme. Avui en dia, només Airbnb se n’aprofita de veritat.
Visa és una eina política potent a Perpinyà. Tan potent com per que el president del festival, Jean-François Leroy, surti a tots el mitjans per donar el seu punt de vista en plena campanya municipal. Al 2014, quan per primera vegada apareixia la possibilitat que l’extrema dreta guanyés les eleccions, el missatge de Leroy era clar; si guanya l’extrema dreta el Visa se traslladarà. Deixem de banda el to paternalista d’un home que pilota un festival des de París i només fot els peus aquí uns quants dies l’any. Però sí, per la gent local la possibilitat de perdre el festival feia por.
L’any passat, tres fotos de Marine Le Pen van desaparèixer d’una projecció i aquest any el batlle s’ha negat a premiar al fotoperiodista palestí Loay Ayyoub pel seu suposat suport a Hamas
Deu anys més tard, tot i la victòria de Louis Aliot, el festival segueix aquí, una convivència que tampoc sembla pas contra natura pels seus organitzadors. Un regal fet a l’Ajuntament per normalitzar la seva acció política i un exemple més que demostra que poc importa on té lloc aquest esdeveniment. Sí, és un dels municipis d’extrema dreta més gran d’Europa qui acull un festival major de fotoperiodisme. Òbviament, això té conseqüències. L’any passat, tres fotos de Marine Le Pen (exparella del nostre batlle) fetes pel company Jordi Borràs van desaparèixer d’una projecció i aquest any el batlle s’ha negat a entregar el premi Visa d’Or al fotoperiodista palestí Loay Ayyoub pel seu suposat suport a Hamas.
El festival ha conegut una altra polèmica l’any 2018. Quasi un any després de l’1 d’octubre no es va exposar cap foto per tractar d’aquest dia i els que el van seguir. Leroy argumentava la decisió dient que les “manifestacions de Barcelona no justificaven una exposició”. Els fotoperiodistes ho agrairan. Els nord-catalans que han viscut amb molta intensitat aquest període, els que han “baixat” al Sud per votar o manifestar la seva solidaritat, també. I aquí apareix la lògica d’aquest festival; mostrar tota la misèria d’aquest món però sempre mirant cap a l’horitzó. Segurament perquè és més fàcil apartar la mirada.
La lògica del festival és mostrar tota la misèria d’aquest món però sempre mirant cap a l’horitzó. Segurament perquè és més fàcil apartar la mirada
Un altre factor és que les exposicions tenen lloc a la part més antiga de la vila. Més ben dit al barri de Sant Jaume (o als seus límits), encara més ben dit al barri més pobre de l’Estat francès. Exposar la misèria en un nucli de misèria podria semblar quasi poètic, però només resulta indecent. La mateixa crítica la podem fer al públic que se desplaça al barri per veure fotos, però evita escrupolosament entrar-hi la resta de l’any. Aquesta total desconnexió de les parts és absurda. Muntar exposicions sobre el camí dels refugiats per arribar a Europa sense mencionar la ruta d’exili de Portbou a Cervera o, senzillament, que és en aquest barri mateix que naufraguen els migrants; mostrar fotos de cases destruïdes en un barri on aquestes cauen com castells de cartes o fer una exposició sobre “marginalitat”, droga, salut mental en una zona on falten accions per ajudar els habitants en aquests temes. Casa nostra se podria merèixer una edició sencera del festival.
Per tot això i més encara, Sant Jaume representa un terreny de joc ideal pels fotògrafs de pas. Com en una mena de safari urbà i exòtic, desfilen pels carrers, agenollant-se càmera a la mà davant de dones gitanes assegudes en cadires de plàstic, les torades improvisades a la vorera o enlluernant-se davant de mainatges que se banyen i juguen en una font o en una piscina de cautxú directament a l’asfalt. Aquests marxaran de Perpinyà amb fotos boniques, però les busqueu pas l’any vinent pel Visa, hi estaran pas.
