Imagina nàixer en una terra on es té la sort de tindre dues llengües. De tindre una cultura pròpia des de fa segles. De disposar de totes les eines possibles per a mantenir eixa tradició i eixa riquesa i varietat cultural. Atresorar una cosa tan valuosa hauria de ser motiu suficient per a cuidar-la, posar recursos per a mantenir-la i, fins i tot, per a difondre-la i defensar-la. En canvi, en un país de bilingües volen convertir-nos en monolingües. En un país amb una riquesa i diversitat cultural viva i en moviment, la volen morta, quieta, silenciada. Volen que desaparega. Muira la intel·ligència, que deia un dels seus antecessors.
Això succeeix al País Valencià. El seu president actual, Carlos Mazón, en lloc de celebrar la sort que té de governar una terra amb dues llengües, afirma que la minoritària, el valencià, ha sigut imposada durant massa anys. És la gran mentida del seu relat. El valencià ha anat en clar retrocés, sobretot en les grans ciutats i les seues perifèries.
Ningú amb dos dits de front entén que es legisle contra la riquesa cultural, contra la possibilitat d’aprendre dues llengües
Però s’ha de vendre un relat d’imposició, d’absolutisme, de perversió, per a poder liquidar l’aprenentatge del valencià a les escoles sense que semble la mesquinesa i l’absurditat que és. Ningú amb dos dits de front entén que es legisle contra la riquesa cultural, contra la possibilitat d’aprendre dues llengües. Perquè aquesta llei reba un suport electoral, cal vendre un relat de víctimes i victimaris. I, una vegada més, els beneficiats es venen com a màrtirs.
Tornem a la mateixa política educativa que el Partit Popular va imposar durant els seus anteriors vint anys de mandat. Fins i tot amb major feresa donada la pressió de VOX. I els qui patim aquella legislació que minimitzava el valencià sabem com n’és de lesiva. Jo soc fill de migrants. La meua mare ve de la Manxa i el meu pare d’Extremadura. Vaig créixer a Benetússer, un d’eixos pobles perifèrics on la majoria de població és de fora i van vindre a València per a buscar un treball i un futur. Van arribar de l’Espanya buidada. El valencià s’escoltava molt poc ja en eixos dies, tant al carrer com en els bars o llocs de trobada. Per descomptat, a l’aula, tot el valencià quedava relegat a les dues hores setmanals d’aquesta assignatura. Si tenies sort, algun professor o professora més l’incloïa en la seua classe d’una altra matèria, però era l’excepció.
La major part del valencià que vaig aprendre en aquella època, sobretot oralment, era de veure dibuixos animats en Canal 9 i TV3. Fins que, incomprensiblement, ens van llevar el senyal de la cadena autonòmica catalana en una altra d’eixes decisions absurdes i ideològiques que anaven en detriment de la riquesa cultural. En secundària i fins i tot en la universitat no va millorar la cosa.
Igual que a l’escola, l’única formació que vaig rebre en valencià durant la carrera de periodisme va ser una assignatura pròpia on s’ensenyava llenguatge periodístic en aquesta llengua
Igual que a l’escola, l’única formació que vaig rebre en valencià durant la carrera de periodisme va ser una assignatura pròpia on s’ensenyava llenguatge periodístic en aquesta llengua. Tota la resta (o la gran majoria) era en castellà. Si el valencià haguera tingut pes, segurament eixa assignatura no tindria cap sentit. Però prefereixen una assignatura a l’ús, tan difícil que és aprendre una llengua amb una o dues hores setmanals. Així senten que defensen, a la seua manera, la llengua.
Aquest model educatiu ha provocat que jo arribe a la meua edat adulta amb dificultats per a escriure i parlar valencià. L’entenc perfectament, però no puc escriure un article com aquest sense revisar 200 vegades, utilitzar traductor unes tantes altres i sentir milers de dubtes. Igual que no solc parlar-lo en públic, moltes vegades per la vergonya dels errors que dic. Una llengua que conec, però que no em van permetre guanyar la seguretat suficient per a desenvolupar-m’hi amb total suficiència. També vaig haver d’estudiar moltíssim per a traure’m el C1, eixe mateix que ara quasi regalen en una altra decisió de governant estúpid.
També vaig haver d’estudiar moltíssim per a traure’m el C1, eixe mateix que ara quasi regalen en una altra decisió de governant estúpid
Eliminen el valencià de l’aula, però pensen que qui aprova secundària està bastant preparat com per a rebre la titulació. Confirme que, de la meua generació, qui no es criava a casa en una ambient parlant de valencià, acabava la secundària amb un nivell baix d’aquesta llengua.
Perquè sé d’on venim i com afecta, celebre que associacions com Famílies pel Valencià, al costat dels col·lectius històrics que fa anys que lluiten per defensar la nostra llengua (també la sent meua, sí), no es rendisquen davant l’enèsim atac d’un Partit Popular per a acabar amb la nostra cultura. La nova llei educativa, de “llibertat” la criden, grapejant una vegada més el terme, està ideada perquè el castellà guanye més terreny a les aules. Perquè tornem als temps foscos on gran part de diverses generacions no coneixem correctament la nostra llengua cooficial. Volen que tornem a la foscor. Per això cal agrair als qui continuen aportant llum enfront del pessimisme i l’olor de derrota. Per això cal continuar utilitzant aquesta llengua més que mai. Perquè els qui ens volen incultes i callats no poden tornar a guanyar. Visca la intel·ligència!