“Tenim un local en un barri similar a aquest, amb una disputa sobre l’ús de l’espai públic, un barri on hi ha moltes persones migrades, molta gentrificació i propietaris que tenen espais als mitjans amb discursos feixistes per expulsar-nos”, diu Georgina Orellano des de la terrassa d’un bar del Raval de Barcelona. Pren unes tapes amb les companyes de professió de la ciutat, que se l’escolten atentament. “El que han resistit les companyes del Raval fa uns anys és el que estem resistint ara nosaltres: la disputa de qui pot fer ús de l’espai públic”.
En un entorn hostil, amb discursos que mostren les prostitutes com un sinònim de perillositat, Orellano i les seves companyes s’han organitzat. “El nostre és un barri amb molta violència institucional, però el que millor hem pogut fer és instal·lar-nos-hi. Aquí hi ha una decisió política de l’organització: on pitjor ho passen les nostres companyes amb la policia, amb la violència dels veïns, amb la discriminació amb els lloguers, és on ha d’estar el sindicat”. Fa tres anys que les activistes de l’Associcació de Dones Meretrius de l’Argentina (AMMAR, per les seves sigles en castellà) estan actives. Van començar amb un local petit i ara ofereixen assessoria legal gratuïta, psicològica, tenen un menjador, una escola primària (destinada a les companyes que no saben llegir o escriure) i fan tallers de formació. És un espai on es busquen respostes a diverses problemàtiques, però també acompanyament emocional.
Orellano i les seves companyes han après a resistir d’acord amb estratègies col·lectives. El fet d’exercir el treball sexual al carrer, a l’Argentina, és una “contravenció”. Això és el primer que expliquen a les companyes: una contravenció no és un delicte, sinó l’equivalent a una falta, i sol generar una pena de treball comunitari. Aquesta pena s’acomplia, moltes vegades, en organitzacions relacionades amb l’Església catòlica, com Càritas, o a una parròquia. Orellano relata com, en aquells espais, moltes treballadores sexuals patien situacions de discriminació. Davant d’això, van pensar estratègies per trencar amb el que consideren un tracte de mera força de treball gratuïta al servei del sosteniment de grans organitzacions, i van proposar que aquestes hores de treball comunitari es fessin al mateix sindicat. Així, van aconseguir també “que les companyes siguin conscients dels seus drets, perquè no les vam posar a netejar, sinó a estudiar per poder entendre el que els estava passant. Moltes companyes són migrades en procés de regularització, per exemple, i pensaven que el fet de tenir una multa les perjudicaria en aquest procés”.
El sindicat d’Orellano és a un barri “amb molta violència institucional. Va ser una decisió política ser on pitjor ho passen les companyes”
També han forjat dinàmiques de suport mutu i d’autodefensa. “Totes les que hem estat detingudes per la policia sabem que la seva forma d’actuar és violenta”. Es va començar a fer difusió a fi que tothom que fos testimoni d’una detenció truqués al sindicat, fes fotos i comuniqués el que havia vist, “perquè això no s’ha de naturalitzar. Per més que estiguis exercint el treball sexual, tens dret a un procés judicial just. És la construcció que es dona quan una té un procés de politització i consciència de classe. La sortida és col·lectiva, ens hem d’involucrar”, reflexiona Orellano. Des d’AMMAR s’ha aconseguit que les detencions no siguin silencioses. Les putes protesten, truquen a les advocades, fan directes a Instagram, s’informen. “Preguntem quina Fiscalia intervé, si al procés hi ha ordre judicial, assenyalem la violència institucional, presentem informes, denunciem i participem en les causes judicials”, detalla la sindicalista.
Regulació i despenalització
La pandèmia i la quarantena van significar per al treball sexual una situació de precarització laboral més forta. Prostitutes desallotjades, que no tenien res per menjar, que no podien sostenir la seva família, i amb tot l’espai públic controlat per la policia. Orellano i les seves companyes van plantejar-se dur les seves demandes a l’Estat. “Ens deien que no sabien si el que nosaltres fèiem era una feina. Vam contestar que no ens importava el que opinessin, sinó que som ciutadanes i necessitàvem intervencions estatals i polítiques públiques. Poden definir el seu posicionament com vulguin, però mentrestant, ens han d’atendre. Ja no val alliçonar les putes, perquè les putes ja ens hem rebel·lat”.
Més enllà de si la seva pot ser considerada una activitat laboral o no, les dones del sindicat han discutit internament i pensen que un model de regulació no forma part de les seves demandes. “Volem un model que alliberi el treball sexual i reconegui drets; hem conegut models de regulació que s’han posat en pràctica a altres països i que han generat molt control cap a les companyes: llibretes sanitàries, registres, llocs on poden exercir… L’Estat no pot definir on hem de treballar. Aquesta definició ens involucra a les treballadores sexuals, i nosaltres volem decidir”.
Orellano i les seves companyes demanen que es deroguin les normatives que han exposat les treballadores sexuals a situacions de major vulnerabilitat. I alhora, que els reconeguin drets laborals bàsics: assistència sanitària i jubilació. Orellano reconeix que aquest és un procés llarg i que és probable que les pròximes generacions “fins i tot critiquin” el que elles plantegen, però entenen que això forma part del fet de travessar processos maduratius com a organització. “Veure el que ha passat a Holanda, a França, a Bèlgica o Suècia, és fonamental,
i també ho és l’articulació de les treballadores sexuals com a moviment internacional. Treballis a l’Argentina o a Espanya, la manca de drets, la criminalització, l’estigma i els debats no tancats amb l’Estat i els feminismes ens travessen. El tema ja no és treball sexual sí o no. L’important no és la feina que fas, sinó que l’estat t’ha de garantir els drets”.
