Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Yazidites, abandonades a la intempèrie

Quatre anys després del genocidi patit en mans d’Estat Islàmic, no hi ha hagut justícia i el retorn a les seves terres es veu llunyà

/ Arxiu

AHussein Khairi encara se li gela la mirada quan pensa en la matinada d’aquell 3 d’agost de 2014. Ajagut sobre els prims matalassos que cobreixen el terra d’una de les 4.000 petites tendes del camp de refugiades de Shariya, a l’oest del Kurdistan iraquià, recorda el moment en què Estat Islàmic (EI) va irrompre en la seva vida.

Llavors, el grup gihadista semblava encara una piconadora imparable, i feia només dos mesos que havia ocupat la ciutat de Mossul, una de les més importants de l’Iraq. Però Khairi pensava que el seu destí seria diferent. Malgrat ser conscient que l’ofensiva extremista sobre el districte kurdoiraquià de Shingal –on ell vivia– era només qüestió de temps, confiava que l’exèrcit peixmerga kurd desplegat a la zona sabria resistir l’envestida.

A diferència d’altres regions, el cas de Shingal era especialment delicat, ja que hi vivien desenes de milers de yazidites com Khairi, membres d’una minoria etnicoreligiosa considerada “pagana” i “infidel” per un EI que tenia per objectiu exterminar-la.

Estat Islàmic hauria matat més de 3.000 yazidites i n’hauria segrestat unes 6.800, amb desenes de milers de desplaçades 

Al final, l’atac es va desencadenar a primera hora d’aquell 3 d’agost. Per sorpresa de la població, les tropes peixmerga comandades des d’Erbil havien desaparegut del mapa, sense avisar. Abandonada a la seva sort, la població local que es trobava a primera línia va intentar organitzar la defensa, endarrerint només unes hores l’avenç dels escamots gihadistes. Mentrestant, totes les qui van poder, van escapar ràpidament cap a una muntanya al nord del districte. En total, s’estima que EI hauria matat més de 3.000 yazidites i n’hauria segrestat unes 6.800. Desenes de milers van convertir-se en desplaçades internes.

“Quan vam saber de l’atac, la meva família i jo vam sortir corrents de Rambusi [el seu poble natal]”, rememora en declaracions a la Directa Khairi, qui aleshores tenia 23 anys. Després d’esperar durant vuit dies llargs a la muntanya, unes milícies kurdes de Síria i Turquia mobilitzades expressament fins a la zona van obrir un corredor que els va permetre creuar al país veí. “Des de Síria, vam tornar a entrar al Kurdistan iraquià, i ens vam establir en mesquites, esglésies i temples yazidites fins que finalment vam poder venir cap als camps”, continua el jove.

Des d’aleshores, per la majoria d’elles, el temps sembla haver-se aturat. “La vida aquí és molt difícil i volem tornar a casa”, es lamenta Khairi, conscient que per ara el retorn no és possible.

 

Sense reconstrucció

Tot i haver passat més de tres anys des que Shingal va ser alliberada del jou gihadista, i més d’un d’ençà que Bagdad va proclamar la victòria contra EI, les lluites de poder que encara minen la regió, així com l’abandonament que pateix per part dels governs federal i kurd, expliquen que només unes 6.000 famílies hagin pogut tornar.

Cap membre d’Estat Islàmic ha estat acusat judicialment fins avui dels crims comesos contra la minoria yazidita 

“Shingal té una ubicació estratègica. El conflicte entre les milícies presents al districte –amb suport de tercers països– dificulta el retorn de l’estabilitat i de la seguretat, i [n’impedeix] la reconstrucció”, explica Sheikh Shamo, líder yazidita i exmembre del Parlament kurd. En aquest sentit, la zona es troba actualment sota control de l’exèrcit iraquià i de les Forces de Mobilització Popular (un paraigua de milícies de majoria xiïta proper a l’Iran), però les ingerències turques han estat recurrents, i fins fa poc també hi eren presents el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i tropes peixmerga.

En paral·lel a la manca de seguretat, moltes desplaçades assenyalen la falta de serveis bàsics com educació i sanitat, la manca d’oportunitats laborals, la destrucció de les llars i les deficiències en el subministrament d’aigua i electricitat com a altres raons que motiven que unes 200.000 yazidites encara optin per quedar-se a les àrees d’acollida. A la capital de Shingal, vora el 70% d’edificis van patir danys durant l’ofensiva per alliberar-la.

A més, aquesta situació es veu també agreujada pel profund recel amb què es guarden les diferents comunitats que vivien a Shingal, especialment yazidites i musulmanes sunnites. “Alguns veïns van tenir un paper central a l’hora d’ajudar EI a atacar els yazidites,
i tenim informació sobre ells, però el govern iraquià no pren cap mesura”, acusa Khairi en referència a alguns locals sunnites que van donar suport a EI durant la seva ofensiva sobre el districte. “EI com a estructura militar ha desaparegut, però les seves idees romanen”, afegeix Shamo, passant per alt, però, que gran part de la població musulmana que va haver de fugir també tem tornar a casa per por a patir represàlies.

 

Sense justícia

Per a les yazidites, la manca de suport físic i material és només la part més visible dels greuges amb què carreguen. Dakhal Mahlo, un jove de 28 anys de Tel Ozer (Shingal), va perdre onze persones de la família durant la massacre. Nou d’elles, entre les quals el seu pare, va trobar-les en una de les prop de 70 fosses comunes amb cadàvers de yazidites que s’han exhumat a la zona fins ara. En canvi, la seva germana –segrestada per EI– segueix desapareguda. Tot i que van aconseguir localitzar-la momentàniament a la ciutat iraquiana de Hawija, en van perdre el rastre al cap de pocs dies perquè no podien assumir el rescat que li demanaven. “Havia pagat 8.000 dòlars per alliberar la meva dona”, s’excusa resignat.

Casos com el de Mahlo són molt freqüents entre famílies yazidites. Tot i això, cap membre d’EI ha estat acusat fins avui dels crims comesos contra aquesta minoria. No hi fa res que la massacre de què van ser víctimes hagi estat reconeguda des de 2015 com a genocidi per les Nacions Unides: el motiu és que l’Iraq, simplement, no reconeix el crim.

El delicte de violació és molt vague en el codi penal iraquià, i la causa queda arxivada si el perpetrador es casa amb la víctima

“Existeix un buit i ni en el nostre sistema legal ni tampoc en les lleis restauratives del codi penal existeix una disposició per incriminar delictes com genocidi, crims de lesa humanitat o crims de guerra”, explica Ayman Mostafa, el jutge que investiga el genocidi yazidita a l’Alt Comissionat per al Reconeixement de Genocidis (CICE) del Kurdistan. Per aquest motiu, Mostafa explica que les úniques alternatives per a perseguir membres d’EI són els delictes recollits al codi penal i sobretot a la llei antiterrorista, la més utilitzada en aquests casos. Per a les dones, aquest desemparament és encara major, ja que la legalitat iraquiana no només deixa de contemplar molts dels crims comesos específicament contra elles sinó que, en alguns casos, fins i tot les incrimina. Així, per exemple, el delicte de violació inclòs en el codi penal és molt vague, i la causa queda arxivada si el perpetrador es casa amb la víctima. A més, aquesta té només tres mesos per a denunciar l’agressor. També els crims d’esclavitud i esclavitud sexual –que van patir unes 7.000 yazidites– estan pobrament reconeguts legalment.

Però si existeix un cas particularment pervers, és el dels matrimonis forçats. En teoria estan prohibits, però la llei que s’hi refereix és molt imprecisa. Així, moltes dones que van ser forçades a casar-se amb membres d’EI ara podrien trobar-se processades, en el marc de la campanya d’acusacions massives per “pertinença o suport” a organitzacions terroristes que l’Estat iraquià està duent a terme. No només les dones yazidites sinó també àrabs sunnites. “Desconeixem encara l’impacte que va tenir l’aterratge d’EI sobre les comunitats [locals]. Milers de dones van ser obligades a casar-se amb combatents, de manera que ara són processades com si haguessin comès delictes”, afegeix Akila Radhakrishnan, presidenta del Global Justice Center.

Per la seva banda, Ayman Mostafa, del CICE, rebutja les al·legacions de manca de proves que a vegades es fan per justificar que tots aquests crims no es persegueixin. “[Des del 2014] hem aconseguit entrevistar milers de víctimes i recollir diverses fonts d’evidències. L’únic buit que hi ha és la manca de llei.”

 

Sense transició

“La situació dels yazidites es pot definir com una crisi oblidada”, apunta Pari Ibrahim, el director executiu de la fundació Free Yazidis, abans d’afegir: “Però no hi ha manera que les yazidites simplement se n’oblidin i tornin a ser veïnes de les persones que les van massacrar o que van donar suport als perpetradors. Sense reconeixement ni justícia, mai hi haurà pau”.

Dones que van ser forçades a casar-se amb membres del grup gihadista ara podrien ser processades per suport al terrorisme

També Akila Radhakrishnan coincideix a destacar els riscos a deixar les ferides obertes: “Un dels elements principals de qualsevol postconflicte és el retorn de les persones a les seves llars, on s’han de sentir segures per poder recuperar les seves vides”, comenta. “Però això no és possible si no hi ha mesures [en aquesta direcció]. És essencial una política de reconciliació entre els actors”, conclou.

Per a Grant Shubin, director legal adjunt de Global Justice, l’absència de polítiques de restauració tindria, a més, un preu històric: “Des de la Segona Guerra Mundial, els genocidis han estat vistos com un crim contra tota la humanitat, implicant-nos a totes. Per això ha de quedar gravat en el registre històric, per recordar la violència patida per les víctimes i per mantenir aquella promesa que un dia ens vam fer de no oblidar mai”. La memòria com a vacuna, i és necessari mantenir-la viva.

 

 

Article publicat al número 466 publicación número 466 de la Directa