Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Gossos, llibertat, convivència i humans

/ Victoria Cabedo

Per fer-nos una idea de la nostra relació amb els gossos o, cosa que és el mateix, la seva relació amb nosaltres, hem de fer una mirada a la història, a l’origen de la nostra relació, com a mínim de fa uns 33.000 anys. A través d’aquesta mirada, podem veure en quantes activitats ens han ajudat els gossos: conducció i protecció de ramats, caça, vigilància, cerca de persones o altres animals, gossos de teràpia, etc. La majoria de les accions tenen a veure amb l’utilitarisme, utilitzar-los per treure benefici humà. Ja va sent hora que els apreciem pel que són i com són i no només per com ens ajuden.

Els gossos són éssers amb emocions; capacitat de resoldre problemes, de conviure i relacionar-se amb pau, de viure i patir la pèrdua d’un membre familiar, d’actuar conscientment en benefici del grup, etc. Per tant, cal valorar-los pel que són i no pel que nosaltres volem que siguin o facin. En definitiva, enfonsar aquest marc mental i cultural arcaic que l’ésser humà és posseïdor dels gossos.

Certament, els humans podem arribar a ser fonts generadores de problemes d’adaptació, de pors, de traumes, d’aspectes evolutius no elaborats, d’estrès en els gossos a través de les nostres projeccions, inseguretats i necessitats.

Quan les persones decidim conviure amb un gos, fem moltes coses malament, com separar-los massa aviat de la mare i germans. Quan arriba a casa no solem fer bé l’acompanyament i l’adaptació a la llar. A mesura que va creixent i les seves necessitats psicològiques i fisiològiques van canviant, les persones solem donar ordres (obediència) i aplicar control i límits incoherents i desproporcionats. Tot fruit del desconeixement, d’una cultura impositiva, autoritària i gens ètica envers els gossos.

A inicis del segle XXI, toca parlar que els gossos pateixen quan se’ls castiga, se’ls crida, i ja no diguem quan se’ls maltracta (d’això aquí a Espanya en sabem molt, només cal veure la situació dels llebrers) o quan no se’ls satisfan les seves necessitats –com per exemple relacionar-se amb altres gossos o el simple fet d’ensumar el pipí, aspecte molt important per a ells, perquè és el seu WhatsApp. Els gossos necessiten obtenir informació d’altres gossos a través d’olorar l’orina dels altres, moltes vegades a través de llepar-la una mica. Això ho fan per recaptar més informació química i portar-la a l’òrgan vomeronasal, que es troba al seu paladar. Això els permet obtenir una informació molt més precisa dels altres gossos del seu entorn. És com si tinguessin diversos contactes de grup i individuals de WhatsApp i les partícules olfactives són els missatges que a nivell químic es transmeten a través de l’orina. Per a nosaltres pot ser fastigós, però per a ells és imprescindible. I és una de les tantes necessitats naturals que les persones els restringim.

Això ho podem comprovar sortint al carrer: si observeu una mica, us adonareu de la quantitat de persones que impedeixen olorar els gossos i la quantitat d’ordres que els donen constantment perquè ells sàpiguen què han de fer. Considerem que hem de dirigir i gestionar pràcticament cada acció que fan.

Els humans podem arribar a ser fonts generadores de problemes en els gossos a través de les nostres projeccions, inseguretats
i necessitats

Afortunadament, els gossos tenen la capacitat com a mamífers socials, com a espècie i com a individus de poder gestionar la immensa majoria de situacions de la vida diària en què es poden trobar convivint amb persones; sempre que l’acompanyament sigui adequat, és a dir, vagi enfocat que el gos sigui el màxim d’autònom possible. Això ve donat perquè el gos sigui més lliure, ja que l’autonomia i l’apoderament neixen de la llibertat. Per exemple, una gossa podria anar perfectament pel carrer, sense lligar, sense posar en perill la seva vida ni la dels altres en un passeig tranquil i agradable, sent plenament conscient del seu entorn i de com gestionar les diferents situacions en què s’anés trobant.

Recordo que, quan era petit, al meu carrer (visc a Terrassa) hi havia dues famílies que tenien un gos. Els animals sortien al matí o en un altre moment del dia i tornaven quan ells ho consideraven: les persones fent les seves tasques i els gossos fent vida de gos. Quan tornaven a casa, rascaven la porta i les famílies els l’obrien. Això, que molts gossos ho tenien no fa més de quinze anys, avui dia a les grans ciutats de Catalunya, Espanya i Europa, malauradament, ja no existeix. No hem sabut veure com a societat el gran potencial que tenen els gossos com a agents educatius de manera natural.

Només cal mirar els gossos que viuen al carrer en altres països. És cert que poden tenir algun problema de salut, però a nivell psicològic i de desenvolupament de les seves capacitats solen estar millor que molts gossos que viuen amb famílies. Hem de canviar la manera en què hi convivim. Els hem de proporcionar més llibertat.

El gran inconvenient que tenen els gossos avui dia és la gestió que en fem les persones i les limitacions que els posem constantment des del moment que arriba a casa –jo m’atreviria a dir que fins i tot abans. Limitem de forma desproporcionada moltes accions de la vida dels gossos, realment els estem traient llibertat, frenant i restringint les seves capacitats i aprenentatges.

Els gossos eduquen els seus cadells, els adolescents i els joves, d’una manera molt semblant a la nostra. Amb molta comunicació, calma, llibertat que responsabilitza, però també amb límits, respecte, confiança,  molta paciència i silenci. En definitiva, tot el que construeix un bon acompanyament educatiu. Tot això per proporcionar els ingredients necessaris perquè l’individu es vagi desenvolupant d’una forma progressiva i el més equilibrada possible.

Quan el gos, de forma progressiva i proporcionada, va adquirint llibertat, aquesta es va transformant en autonomia, en capacitat crítica, de decidir i resolutiva de dificultats de la vida diària, etc. Culturalment, tenim massa arrelat el marc mental del control i construïm la nostra relació amb els nostres gossos sota aquest paradigma. Hem de deixar que s’equivoquin, ja que els aprenentatges arriben a través de l’experiència –a vegades encertada i d’altres errònia– i de la seva posterior reflexió i interiorització.

Si som capaços d’entendre que com més llibertat, més desenvolupament psicològic i físic, més capacitat de resolució de problemes i més convivència –i, al mateix temps, menys dificultats de comportament per part del gos i més qualitat de vida per al conjunt de la família–, segur que serem capaços de contribuir a la transformació social envers la nostra convivència i relació amb els gossos.

I en els fons, sense saber-ho, el gos ens converteix en millor persona.

Article publicat al número 466 publicación número 466 de la Directa