El 13 d’agost es va celebrar a Madrid una manifestació amb el lema “No ens van conquerir” en referència als 500 anys de la caiguda de Tenochtitlán en mans de les tropes d’Hernán Cortés. La manifestació va comptar amb la presència de l’esquadró zapatista 421 i es va realitzar en el marc de la imminent arribada de la resta de la delegació zapatista, que van anunciar que estarà composta per fins a 501 delegades.
Com passa amb les grans dates, els relats des de dalt varien sobre les conseqüències d’aquests fets històrics. Mentre que l’Estat mexicà exigeix al regne d’Espanya i al papa Francesc perdó per la conquesta, en aquestes terres continua vigent l’amnèsia històrica i es manté inqüestionat el relat sobre l’èxit de la missió civilitzadora que van emprendre els colonitzadors. Si bé els pronunciaments difereixen, tots dos coincideixen en fer una narrativa dels pobles indígenes com una cosa que pertany al passat, ja derrotat, i en reforçar el present colonial imperant a les dues bandes de l’Atlàntic.
En aquest context, la presència zapatista en aquestes terres i dates té especial importància. No només per demostrar que no els van conquerir ni els van derrotar, sinó també perquè la seva paraula ens permet sortir de les narratives dicotòmiques que imposa el pensament eurocentrat i colonial. Aquelles que ens exigeixen posicionar-nos a una banda d’aquests grans relats, que en realitat, oculten més del que mostren.
La paraula zapatista ens permet sortir de les narratives dicotòmiques que imposa el pensament eurocentrat i colonial
D’una banda, el govern mexicà exigeix perdó i responsabilitat de la corona espanyola, però amaga la complicitat que la constitució dels Estats llatinoamericans va tenir amb el genocidi indígena i amb la continuïtat del colonialisme, on el poder dels colons va ser transferit a una minoria blanca-mestissa. De l’altra, els Estats europeus i les seves societats continuen autopercebent-se no només com exportadores de progrés i desenvolupament, sinó també com salvadores. Qüestió que ha quedat tristament reflectida en els últims successos a l’Afganistan i amb el monòleg salvacionista, que tant des de dalt com des de les esquerres blanques, es (auto) repeteixen fins al cansament.
En aquest sentit, les paraules de les comunitats zapatistes ens ajuden a pensar des d’altres coordenades, a mirar des de baix i amb l’experiència d’un procés revolucionari de gairebé quaranta anys i amb més de 500 anys de resistència. En el comunicat “Tot just 500 anys després” ens diuen que la mirada al passat ens divideix i que no és en va aquesta diferència perquè en cada mirada hi ha ràbies i dolors que són legítims. Diuen saber que ens separen moltes coses perquè som tan diferents, tan distints, tan llunyans, tan contraris i, sobretot, tan contradictoris. I per això, ens conviden a deixar de banda els mals governs que cadascú pateix en les seves pròpies geografies i a posar-nos d’acord per dirigir aquests dolors i ràbies que ens marquen i ens mouen cap a més amunt, cap al criminal més gran. Aquest que genera violències estructurals i intenta domesticar aquelles que intenten sortir-se del motlle de la normalitat.
Aquesta crida a posar-nos d’acord no la fan apel·lant ni a una falsa unitat, ni a la desaparició de les nostres diferències, ni a l’abandó de les nostres conviccions, ni prometent unions meravelloses
No obstant això, aquesta crida a posar-nos d’acord no la fan apel·lant ni a una falsa unitat, ni a la desaparició de les nostres diferències, ni a l’abandó de les nostres conviccions, ni prometent unions meravelloses. Si no amb la invitació a aprofundir i radicalitzar les nostres lluites allà on les estiguem portant, a cada habitació, a cada casa, a cada barri, comunitat i geografia. Perquè després de tants anys de construcció d’autonomia, ells, elles i elloas saben que a cada dissidència, en cada rebel·lia, en cada resistència, hi ha un crit per la vida. I ens recorden que viure, no és només no morir, ni sobreviure. És viure amb llibertat. És art, és ciència, és alegria, és ball, és lluita. I és també, per sort, estar en desacord, discutir, debatre, confrontar.
Com en cada comunicat ens repeteixen, emprenen aquest viatge perquè saben que ni elles, ni nosaltres podem soles. Perquè cadascú en la seva pròpia parcel·la lluita contra un dels caps de l’Hidra capitalista, però que el cor del monstre es refà i creix encara més. Per això, malgrat que aquesta travessia per la vida que els ha implicat una infinitat d’obstacles, 500 anys després venen a escoltar-nos i tant de bo que puguem, almenys, dimensionar la grandesa d’aquesta proposta.
