Aquest 2025 marca un moment cabdal en la història del poble gitano. Són 600 anys des de la seva arribada a la península Ibèrica, i l’Estat espanyol ha decidit dedicar-li un any sencer de commemoració. Des de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGiC), celebrem, és clar, aquest reconeixement. Però ens és suficient? Potser sí com a símbol, però no com a resposta real als desafiaments que el poble gitano continua afrontant.
El 7 de gener de 2025, el govern espanyol va proclamar el 2025 com a l’Any del Poble Gitano, amb actes oficials a tot el territori. Un reconeixement que arriba tard, sí, però que marca un punt de partida per a la reflexió. Però, entre els discursos i les celebracions, la pregunta clau és: de què estem parlant quan parlem de reconeixement? Com es tradueix aquest reconeixement en millores tangibles per a les nostres comunitats?
Segons l’Informe de la Fundació Secretariat Gitano, el 62,8% dels nens i nenes gitanos abandonen l’escola abans de finalitzar l’ESO, una taxa alarmantment alta en comparació amb la mitjana de la població
Perquè la realitat, sovint amagada sota les llums de la celebració, és que a Catalunya, com en la resta de l’Estat, els gitanos i les gitanes encara vivim en una situació de desigualtat estructural. Només cal observar les dades. Segons l’Informe de la Fundació Secretariat Gitano, el 62,8% dels nens i nenes gitanos abandonen l’escola abans de finalitzar l’ESO, una taxa alarmantment alta en comparació amb la mitjana de la població. A més, segons les últimes xifres sobre pobresa laboral, 287.787 persones a Catalunya continuen atrapades en la pobresa malgrat tenir una feina, la qual cosa no fa més que accentuar la desigualtat que pateixen les nostres famílies.
És cert que aquest reconeixement oficial ens fa sentir visibles, però visibilitzar la nostra existència no és suficient. El que necessitem són canvis profunds en les polítiques públiques, no només en les paraules. Aquest reconeixement hauria de venir acompanyat d’una veritable aposta per la igualtat en l’habitatge, l’educació, la salut i l’ocupació. Perquè, què passa quan el reconeixement no es tradueix en recursos? Es queda en un gest buit, en una cortina de fum per amagar la realitat.
Ens necessitem per posar sobre la taula les polítiques concretes que siguin efectives i no només floritures que s’esborren en el temps
I no parlem només d’educació, una de les principals assignatures pendents. Molts nens i nenes gitanos no coneixen la seva història, ni en les aules ni en els mitjans. Han crescut en un país que els ha deixat fora de la seva narrativa oficial. Això és més que una qüestió d’identitat: és una qüestió de dignitat. Sentir-se part d’un país és també reconèixer el seu passat, les seves arrels, la seva aportació a la cultura i a la història compartida.
Però, de nou, ens trobem davant d’un dilema. El reconeixement, per si sol, no fa més que posar un rètol de bévenut a les nostres vides, però sense transformar realment les condicions de vida de les comunitats gitanes. L’altre gran repte és que les entitats gitanes siguin part activa en la construcció d’aquest canvi. Ens necessitem per posar sobre la taula les polítiques concretes que siguin efectives i no només floritures que s’esborren en el temps. Les entitats gitanes no poden ser engolides per l’administració; hem de tenir veu i protagonisme en la construcció d’un futur millor.
A 600 anys de la nostra arribada, podem preguntar-nos: celebrar el nostre pas per la història és suficient? El reconeixement és un primer pas, però les dades no enganyen. A l’escola, a la feina, a l’habitatge… som part de la solució, no només una foto per penjar a la paret de les celebracions. Les nostres vides importen cada dia, no només en un any commemoratiu.
