El 28 d’octubre de 1938, l’Avinguda 14 d’Abril de Barcelona –actualment anomenada Diagonal– es presentava més viva que mai per acomiadar als últims Brigadistes Internacionals que participaren en la guerra. La por a un possible bombardeig de les tropes franquistes, que en aquells dies estaven situades a l’altra banda de la frontera natural que suposava el riu Ebre, va fer que l’acte només és pugues anunciar amb vint minuts d’antelació. Malgrat tot, tocades les primeres hores de la tarda, més de 500.000 persones, segons diaris de l’època, es congregaven per acomiadar als 6.000 combatents internacionals que abandonaven el camp de batalla. Tota l’aviació republicana disponible es trobava en aquelles hores sobrevolant el cel de la ciutat, i és que la desfilada va suposar una de les últimes demostracions de força per part de l’exèrcit republicà, si bé la República vivia moments complicats que en aquell moment la gent volia oblidar.
Des del Palau Presidencial (actual Palau de Pedralbes), passant per la Diagonal i el Passeig de Gràcia fins a arribar a Plaça Catalunya, els brigadistes van rebre innumerables mostres de suport per part de les assistents, a través de rams de llorer, banderes o pancartes amb inscripcions com: “Camaradas de las Brigadas Internacionales: id y contad en vuestros païses cómo se lucha aquí por la dignidad de Europa”. Per recordar aquest acte, el Memorial Democràtic exposa fins al 4 de novembre al Palau Robert de Barcelona les fotografies de Henry Buckley, periodista que va cobrir la desfilada.
L’acte va comptar amb la presència de personalitats com el President de la República, Manuel Azaña, que en aquella època es deixava veure en escasses ocasions; el President del Govern espanyol, Juan Negrín; el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Republicà, Vicente Rojo; o el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Encara que el moment més emblemàtic va ser la desfilada a Barcelona, l’entrega d’armes per part dels brigadistes també es va dur a terme en bona mesura a les poblacions properes al front de l’Ebre –Marçà, Torroja del Priorat, Falset o l’Ametlla de Mar– amb la presència d’alts comandaments de les Brigades com André Marty o Luigi Gallo. Finalment, el 12 de novembre va passar la frontera de Portbou el primer comboi d’internacionals format per 1.527 voluntaris francesos.
Durant els dies anteriors a les evacuacions, van proliferar els banquets i les emocions. Tant el Govern de la República com el de la Generalitat volien suavitzar el cop moral que suposava la marxa dels brigadistes. Les dificultats, però, van començar a aparèixer en els moments d’evacuació, sobretot pel que fa als brigadistes provinents de països amb règims feixistes. Especialment afectats eren els brigadistes alemanys, italians i austríacs. L’Estat francès no solament es negava a donar-los residència, sinó que inclús es negava a què passessin pel seu territori. La França dels acords de Munic havia guanyat el poder al Front Popular i ja no era el mateix país des del qual molts brigadistes havien marxat a finals de l’any 1936.
Estratègia fallida de Negrín
Les brigades van participar en gairebé totes les batalles importants de la Guerra Civil. El seu paper va ser imprescindible sobretot en les batalles de Madrid, el Jarama i Guadalajara. Tot i que la presència de voluntaris internacionals en el conflicte era un tema que ja feia temps que es parlava en els diversos governs estrangers, no va ser fins a l’octubre de 1938 i amb la Batalla de l’Ebre gairebé acabada que el govern de Negrín va prendre la decisió d’evacuar els i les brigadistes a partir del pla de retirada de voluntaris estrangers del Comitè de No-Intervenció.
El govern de Negrín sabia que a aquelles alçades de la guerra la problemàtica per la República no era el nombre de combatents sinó de mitjans de combat, és a dir, d’armes
Amb això, Negrín buscava forçar la sortida de les tropes italianes i alemanyes del conflicte i col·locar a la Societat de Nacions davant la necessitat de tornar a la República la plenitud dels drets com a membre d’aquesta, amb la facultat de comprar el material de guerra necessari per a la defensa, dret de què gaudien tots els estats membres. El govern de Negrín sabia que en aquelles alçades de la guerra la problemàtica per la República no era el nombre de combatents sinó de mitjans de combat, és a dir, d’armes. No obstant això, la comunitat internacional signava els acords de Munic el 30 de setembre d’aquell mateix any, deixant impune la crisi dels Sudets, mostrant-se cada cop més flexible davant del feixisme i girant l’esquena a les intencions de Negrín.
L’experiència Italiana
En homenatge a les Brigades Internacionals i en record del seu comiat, el cap de setmana del 27 i 28 d’octubre, l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya va organitzar un seguit d’actes en els quals van participar experts en la matèria i familiars de brigadistes, entre d’altres. En un d’aquests actes, concretament en la visita a l’exposició de les fotografies de Henry Buckley al Palau Robert, ens trobem amb Italo Poma, fill del brigadista Annelo Poma.
Molts italians que patien la repressió feixista de Mussolini van veure la Guerra Civil Espanyola com una oportunitat per combatre directament al feixisme
Italo té 69 anys i és el president de l’Associació Italiana de Combatents Voluntaris Antifeixistes a Espanya. Poma ens explica que el seu pare havia participat en la Brigada XII (la Garibaldi). Entre les seves files si trobaven bàsicament brigadistes italians, on en destaca el fet que era l’única unitat de les Brigades Internacionals amb poca influència de l’ideologia comunista, ja que en La Garibaldi prevalien bàsicament les tendències liberals i anarquistes. Aprofitant un viatge que feien a l’Estat francès els treballadors de la fàbrica on treballava Annelo Poma, l’italià va aconseguir sortir del seu país. En aquells dies, Annelo tenia 22 anys i era un jove simpatitzant comunista. Un cop a França i a través de les Oficines d’Allistament del Partit Comunista Francès, el brigadista italià va arriba aconseguir entrar a l’Estat espanyol. En aquest sentit, Poma afegeix que el seu pare, com molts italians que patien la repressió feixista de Mussolini, va veure la Guerra Civil espanyola com una oportunitat per combatre directament al feixisme.
La Brigada Garibaldi va tenir una participació destacable sobretot a la Batalla de Brunete (Juliol 1937) i la Batalla de Belchite (Agost 1937). Tot i això, Poma ens explica que el seu pare va ser ferit tres vegades, totes elles en la Batalla de l’Ebre. “Quan el meu pare morí, el seu cos va ser cremat i cobert amb la bandera de la II República Espanyola”, afegeix el fill del brigadista. Com la major part d’italians, un cop evacuades les Brigades Internacionals, la primera parada abans d’arribar a Itàlia va ser el camp d’Argelers. En el cas d’Annelo Poma, després encara passaria pel camp de Gurs, a la regió de Béarn, i pel camp de Vernet, situat al Prepirineu francès.
Annelo Poma va ser enviat a la presó de l’illa de Ventotene, famosa per ser el bressol d’un dels texts fundadors del federalisme europeu: “El manifest de Ventotene”, del periodista i militant comunista Altiero Spinelli
La següent parada va ser Itàlia, on van ser entregats pel Govern francès a Mussolini. Poma narra que el seu pare, com la major part d’opositors polítics de Mussolini detinguts, va passar pel que es coneix com una illa de confinament. Aquestes illes van ser utilitzades pel règim de Mussolini entre 1941-1943 com a lloc d’exili per a opositors polítics. Annelo Poma va ser enviat a la presó de l’illa de Ventotene, famosa per ser el bressol d’un dels texts fundadors del federalisme europeu: El manifest de Ventotene, del periodista i militant comunista Altiero Spinelli.
Després de la caiguda de Mussolini l’any 1943 i del posterior alliberament dels presos, Poma ens explica que el seu pare va començar a formar part de la resistència partisana, arribant a ser comandant d’una zona partisana propera al Mont Rosa, zona nord-occidental d’Itàlia.
Poma clou destacant el paper de la memòria històrica. Tot i que considera que al llarg dels anys la memòria de les Brigades Internacionals ha anat caient a poc a poc en l’oblit, ens remarca que és necessària com a eina de lluita contra els feixismes que venen, destacant-nos –per proximitat– la figura de Matteo Salvini.
