La història de l’independentisme català no es limita al cicle iniciat amb els pactes de la Moncloa de 1978. Des de finals del segle XIX, trobem un ampli retaule d’organitzacions que han situat el projecte d’alliberament en una clara perspectiva social. En aquest camí destaquen personatges com Francesc Macià, Josep-Narcís Roca i Farreras, Jaume Compte i altres de menys coneguts, entre els quals Joan Cornudella, Daniel Cardona o Vicenç Albert Ballester, dels quals Fermí Rubiralta ha glossat la influència en nombrosos assajos. Establert al barri de Santutxu de Bilbao, Rubiralta (l’Hospitalet de Llobregat, 1959) acaba de publicar Historia del independentismo político catalán. De Estat Català al 1 de Octubre (Txalaparta), un llibre que ens acosta a la gènesi i l’evolució del moviment fins als nostres dies. L’obra, que també fa una anàlisi comparativa amb l’independentisme basc, desvela la dificultat que ha trobat aquest espai per bastir un discurs hegemònic al servei de les classes populars i treballadores.
En quina data hem de situar el naixement de l’independentisme polític a Catalunya?
És difícil precisar-ho, perquè, com deia l’historiador reusenc Pere Anguera, d’expressions sempre n’hi havia hagut, però no comptaven amb una estructura política que les reivindiqués. Ara bé, si partim de l’eclosió del capitalisme i el desenvolupament de l’estat liberal del segle XIX, la primera manifestació oberta es troba en l’arrest que van patir el 1901 uns joves que havien corejat lemes contra la unitat d’Espanya durant l’ofrena que va tenir lloc l’11 de Setembre davant del monument de Rafael de Casanova a Barcelona, fet que va portar a la creació del col·lectiu de suport La Reixa. És el moment en què el catalanisme comença a articular-se i es fractura entre els cambonians –que l’abril d’aquell any creen la Lliga Regionalista sota el lideratge de Francesc Cambó– i els intransigents, nascuts de l’evolució de la Unió Catalanista, on confluïen una amalgama de partits i grups radicals.
Quins són els referents polítics del corrent anomenat com els intransigents?
En particular Josep-Narcís Roca i Farreras, el primer que diferencia nacionalisme conservador de nacionalisme popular, utilitza el terme Països Catalans per referir-se a la nació sencera i aporta una mirada social al projecte d’emancipació. I després el doctor Domènec Martí i Julià, que des de la presidència de la Unió impregna d’apoliticisme aquest catalanisme per contraposar-lo a la corrupció que infectava el bipartidisme de la segona etapa de la Restauració borbònica (1898-1931). A banda d’ells, també cal citar El Grop, una entitat apareguda a Santiago de Cuba que, a través de la revista Fora=Grillons!, el 1907 ja reivindicava obertament la independència del poble català. Un terme que aquí, a Catalunya, aviat va esdevenir tabú a causa de la repressió i els atacs que es produïen des d’inicis de segle, com ara el perpetrat per militars espanyols contra el setmanari satíric ¡Cu-cut! i el diari La Veu de Catalunya l’any 1905, i, en l’àmbit legal, la Llei per als delictes contra la pàtria i l’exèrcit –també coneguda com a Llei de Jurisdiccions–, aprovada el 1906 i en vigor fins al 1931, la qual va obligar molts activistes a marxar a l’exili. Entre els afectats, l’escriptor Josep Maria Folch i Torres, que juntament amb Vicenç Albert Ballester va transformar La Reixa en una associació destinada a ajudar els anarquistes i la resta de represaliats.
La persecució marcarà la trajectòria del moviment?
Delimitarà i estructurarà el seu discurs les dècades posteriors. Tant és així que a Catalunya no es tornarà a utilitzar el terme independentisme fins a la creació del Front Nacional de Catalunya (FNC) el 1940 –el 1947 com a partit polític– i l’escissió que donaria peu al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) el 1968. En aquest llarg període, el terme més habitual serà separatisme, encunyat per la premsa de Madrid amb l’objectiu de criminalitzar el moviment i fer-lo moure en la clandestinitat. Així ho viuen les formacions que apareixen entorn dels intransigents, com la Federació Democràtica Nacionalista (1919); sota l’impuls de Francesc Macià i sobretot l’agitador Daniel Cardona, Estat Català (1922), i com a escissió d’aquesta, Nosaltres Sols (1930).
Quina rellevància tenen Macià i Cardona entre les files separatistes?
Macià, que era militar espanyol, s’havia posicionat el 1905 contra els atacs al ¡Cu-cut! i La Veu de Catalunya i, a causa d’això, va entrar a Solidaritat Catalana, formació per la qual va ser escollit diputat per Barcelona i les Borges Blanques, d’on era originari. De fet, el 1916 la revista Via Fora!!! ja parla de la seva creixent influència en el si del catalanisme radical pels articles que havia escrit a La Publicidad a inicis de la Primera Guerra Mundial, en els quals defensava la independència de Catalunya. I Cardona, que venia del sector radical de la Unió Catalanista, destaca per promoure la via insurreccional aprofitant l’ambient bel·licista que aleshores emergia a Europa i la influència que, per ell, va tenir la Pasqua irlandesa de 1916. D’aquí que se’l conegués amb el sobrenom de Vibrant o l’Irlandès.
Això explicaria per què l’independentisme s’emmiralla amb Irlanda?
A finals del segle XIX, l’independentisme català es va inspirar en les secessions de Filipines i Cuba, i als anys seixanta en els moviments d’alliberament d’Algèria i el Vietnam
Cal posar-nos en aquell context i entendre que, si a finals del segle XIX l’independentisme va inspirar-se en les secessions de Filipines i Cuba (1898) –Ballester va adoptar la imatge de la seva bandera per crear la primera senyera estelada– i als anys seixanta en els moviments d’alliberament d’Algèria i el Vietnam, als anys vint va mirar Irlanda pel ressò que tenia la seva estratègia politicomilitar arreu del món. I certament, Macià encarna el líder polític de masses i Cardona, la funció de cap militar. Però més enllà dels referents que ha trobat a cada època, el més important és que l’independentisme mai no ha deixat de tenir una orientació progressista.
Va saber connectar amb els conflictes obrers registrats durant el primer terç del segle XX?
Hi connecta per l’agressió de què són víctimes les classes populars, davant de la qual l’anarquisme aporta el sentiment antiautoritari. Per això no pot estranyar que les revoltes més importants a l’Estat espanyol hagin estat a Catalunya, on, a diferència d’altres zones, es formulen idees de caràcter federal, mentre que els llibertaris reconeixen l’existència d’un demos amb voluntat de decidir. Tant és així que el poeta Joan Salvat-Papasseit, referent dels aplecs on els intransigents tenien una gran ascendència, se’l vincula als sectors àcrates.
Hi ha una simbiosi entre un moviment i l’altre?
Sí, però només en termes culturals. Els dos moviments coincideixen en recitals de poesia, obres de teatre, esbarts dansaires, clubs excursionistes, orfeons, ateneus i centres d’aprenentatge, com el mateix CADCI [Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria], una organització propera a l’independentisme que acollia estudiants separatistes i reunions de la CNT. En canvi, si culturalment hi havia una clara relació, políticament l’independentisme no va saber penetrar en els espais llibertaris o contrahegemònics.
Per quin motiu?
Hi influeix la indefinició del projecte, però també el paper de la Lliga, que, atemorida per l’agitació social, va deixar el separatisme sense la força suficient per capitalitzar i reivindicar, per exemple, la vaga de La Canadenca i altres protestes obreristes que van tenir lloc a partir de 1919.
Es comenta que, aleshores, dins de l’independentisme hi havia grups que participaven de tesis ultres i etnicistes. És així?
Alguns n’hi havia, però cal dir que s’ha fet una lectura esbiaixada de molts personatges de l’època a causa del llenguatge que es feia servir. Perquè als anys trenta, en lloc de parlar d’ètnia, poble o nació, s’emprava sovint el concepte de raça. Ho feia Daniel Cardona però també Antoni Rovira i Virgili, el mateix Miguel de Unamuno i la major part dels autors del moment. Són anys en què les teories eugenistes estan en efervescència, fins a l’extrem que l’anarquisme en fa bandera quan defensa el culte al cos, el naturalisme i la purificació de l’ànima. Hi insisteixo: per entendre-ho hem de situar-nos en aquell context.
També sorprèn que, a diferència d’altres moviments, la majoria de l’independentisme català arracona l’èpica militar per abraçar el pacifisme. A què ho atribueixes?
És veritat que, dins el sobiranisme actual, predomina el refús a la lluita armada. I això té a veure amb l’aportació que el federalisme avançat i les comunes llibertàries han deixat en l’imaginari de la societat catalana. Aquestes propostes van assentar un patró cultural molt allunyat del militarisme i difereixen de la visió etnicista que va prevaldre al País Basc, on Sabino Arana va elaborar un discurs defensiu per reivindicar els furs, la llengua i la cultura basques davant la desindustrialització que es produïa amb l’última carlinada l’any 1876.
En canvi, a Catalunya això no va passar, sinó que el Front Nacional de Catalunya va optar per un nacionalisme inclusiu. Qui són els teòrics d’aquest corrent?
Destacaria Joan Cornudella, un dels seus fundadors, qui va desenvolupar el concepte de poble de pas i la idea –falsament atribuïda a Jordi Pujol– que “és català qui viu i treballa a Catalunya”. A través d’ell i altres ideòlegs dels anys cinquanta i seixanta, s’aferma l’opinió que la independència només s’assolirà si es convenç les generacions de nouvinguts que havien arribat a Catalunya procedents d’altres zones de l’Estat. En tot cas, aquest nacionalisme mestís i plural serà molt feble i poc sòlid durant el franquisme.
L’hostilitat que va representar la dictadura no va ajudar a cohesionar-lo?
L’error va ser no prémer la tecla adequada per assolir la radicalització que presidia aquella època. I això que a principis dels anys seixanta el líder de l’aparell militar de l’FNC, Jaume Martínez-Vendrell, va decidir muntar un grup armat, però de tan preparat que el volia, va arribar tard: Franco va morir al llit i es va iniciar el procés de la transició a la democràcia. Només als anys setanta actuen Època i el Front d’Alliberament Català, que de tota manera no van tenir gaire repercussió, i Terra Lliure, activa durant la dècada dels vuitanta, just quan la radicalització i l’etnicisme que havien presidit el franquisme es començava a dissoldre i s’obria una altra fase, l’actual, presidida per un nacionalisme inclusiu i integrador.
Mai hi ha hagut base social per a una insurrecció armada a Catalunya?
“Lluny d’haver-se produït un tsunami, el que s’ha produït ha estat l’erupció d’un volcà que es trobava en latència”
La meva tesi és que el catalanisme, històricament, s’ha entestat –proposta rere proposta i fracàs rere fracàs– a buscar l’encaix polític de Catalunya dins l’Estat espanyol, mentre que l’independentisme ja advertia aquesta impossibilitat. Només els darrers anys ha sigut quan una gran majoria de la societat ha assumit aquesta impossibilitat, cosa que va propiciar el moviment que va desembocar en el referèndum de l’1 d’octubre. Per això opino que, lluny d’haver-se produït un tsunami, el que s’ha produït ha estat l’erupció d’un volcà que es trobava en latència.
Les tesis pactistes de l’historiador Jaume Vicens i Vives i el pes de la burgesia també hi han condicionat?
No sols això. Hi ha un altre factor determinant: fora dels cinc anys de certa normalitat política que va representar la Segona República, l’independentisme no va tenir una etapa estable per crear el seu discurs fins a la dècada dels vuitanta. Abans havia patit dues dictadures (les de Primo de Rivera i la de Francisco Franco) i llargs períodes de persecució política, cosa que van obligar-lo a combatre la repressió i deixar de banda la pedagogia. No va tenir marge ni capacitat per explicar la impossibilitat d’un encaix plurinacional amb l’Estat ni els beneficis que les classes populars obtindrien amb la independència.
Les propostes en aquesta línia no van desenvolupar-se suficientment?
Van ser molt escadusseres. Com a màxim es limiten a algunes propostes del filòsof Joan Crexells durant la dècada dels anys vint; a l’obra de Joan P. Fàbregas, vocal per la CNT al Consell d’Economia del govern de la Generalitat de Catalunya, des d’on va signar el 1936 el Decret de Col·lectivitzacions, i a partir de finals de 1950, a la tasca de l’advocat i dirigent del corrent obrerista d’Estat Català Joaquim Juanola.
La burgesia va imposar la seva estratègia de frenar el moviment?
Les elits sempre s’han oposat a la independència. El mateix Francesc Cambó ja proclamava a principis del segle XX que a Catalunya no li interessava separar-se de l’Estat perquè, des de la guerra de Cuba (1898), el seu mercat era l’espanyol. Segons ell i altres dirigents de la Lliga Regionalista, era més rendible optar per la modernització d’Espanya que no pas aventurar-se en la secessió. Una teoria que, amb la fi del franquisme, l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i la constatació del greuge fiscal que pateix Catalunya, ha quedat completament deslegitimada. Però tot i això, si ens fixem en les cinquanta famílies catalanes econòmicament més potents, pràcticament només una –Grífols– s’ha decantat, amb la boca petita, pel procés iniciat el 2010.
En les analogies amb el passat, també observem que tant l’assoliment de la República del 1931 com les consultes sobiranistes que van tenir lloc entre 2008 i 2010 surten dels municipis. Sense aquesta articulació local tampoc no s’entén l’independentisme?
“Si després de 300 anys de repressió encara existeix una consciència diferenciada com a nació a Catalunya és perquè s’ha lluitat des dels ajuntaments i la societat civil”
Sempre ha estat així. Fet i fet, si després de 300 anys de repressió encara existeix una consciència diferenciada com a nació a Catalunya és perquè s’ha lluitat des dels ajuntaments –l’entitat política més propera a la ciutadania– i la societat civil. Al País Basc també ha succeït, amb la diferència que les entitats han estat tutelades políticament pel PNB o per l’esquerra abertzale, mentre que a Catalunya són políticament més autònomes, amb els avantatges però també els perjudicis que això suposa. Gràcies a aquest entramat social, que abraça des de l’escoltisme fins a la cultura popular, les organitzacions civils i en determinats moments l’església, s’ha creat un cordó umbilical que ha mantingut intacte el sentiment nacional català.
Una altra constant al llarg dels anys ha estat l’exili. Què en penses?
També és un fil conductor per a la formació d’idees i l’agrupació de dirigents que escapen de la repressió. Si en el passat ho va ser clarament la Llei de Jurisdiccions i altres mesures que atemptaven contra els drets fonamentals, després del referèndum de l’1 d’octubre va ser l’article 155 el que va empènyer a l’exili una part del govern català. Només ha canviat el lloc de destí, perquè primer va ser Cuba i passats els anys quaranta ho van ser Mèxic i l’Estat francès. Igual que Brussel·les ha estat un emplaçament habitual, tant pel president Macià i els encausats pels fets de Prats de Molló com avui pel president Carles Puigdemont i tres dels seus consellers.
Mirat en perspectiva, consideres que l’independentisme està en condicions d’assolir la ruptura amb l’Estat espanyol o pot sucumbir altre cop a una nova proposta de reforma?
L’empresa no és senzilla, com no ho és cap empresa transformadora, però qui ha fet el pas a l’independentisme ja no hi renuncia. I pel que fa als sectors que segueixen les petjades dels cambonians, com el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC) i altres formacions conservadores de la tercera via, és difícil que prosperin. Potser l’assignatura pendent, en relació amb el passat, és tenir un sindicalisme nacional i de classe i una societat fortament polititzada, si bé el volcà en erupció està més viu que mai, afavorit per les crisis polítiques, econòmiques i socials i una motxilla plena de greuges històrics. Només cal decisió per tirar-ho endavant.
