Va néixer en un poble petit d’Extremadura fa uns seixanta anys. Represaliats, els seus pares van migrar a Barcelona després de la guerra i ella va estudiar infermeria. Va decidir ser llevadora perquè li va semblar una manera d’estar més a prop de les pacients, però sempre des d’un prisma crític. “La primera vegada que vaig veure un part a un hospital, em vaig prometre a mi mateixa que no passaria per això ni li faria passar a les meves criatures”, diu. Va parir les seves dues filles a casa i després de la seva pròpia experiència va decidir especialitzar-se en aquesta mena de parts. Gairebé quaranta anys després, ha ajudat a néixer multitud de criatures i una cooperativa de llevadores que assisteixen parts a casa. A més, és l’alma mater dels grups de part i postpart que organitza al CAP del Poble-sec barceloní. Per a la Pepi, com la coneix tot el barri, “la tribu és la forma de lluitar contra el capitalisme, el patriarcat i la globalització” i ha generat des del seu espai incomptables grups de criança, tribus de mares i altres projectes autogestionats.
Com us ha afectat el context de la COVID-19?
Nosaltres hem continuat assistint. Pràcticament totes les llevadores que ens dediquem a part domiciliari hem continuat treballant. Hem fet els nostres protocols i fins i tot alguna família ha valorat que era més segur parir a casa que en un centre hospitalari en l’actual situació. Recordo els dos primers parts que vam assistir amb el confinament, les famílies estaven molt contentes perquè havien pogut evitar l’hospital.
S’han retallat drets en relació amb la salut reproductiva de les dones pel context actual?
Havíem aconseguit certs drets com que al part la dona estigui acompanyada i s’ha retrocedit. Això ja és prou perquè la dona torni a estar sola. És una tendència a aïllar la dona, a controlar-la. També m’han arribat casos de dones que han hagut de parir amb mascareta. I es van deixar de fer citologies i altres controls per la salut de les dones que s’han de fer. No es pot mantenir la situació actual. Poc servei hi ha. Si es restringeix, com cuidarem de la salut de les dones? També hi ha hagut poc moviment i poca reacció per part de les dones, que no han reclamat fer-se les proves. Ara és normal que no et visiti un metge si el necessites. Si no es fan visites, diran que els professionals sobren. Jo espero que la tendència sigui que les dones tinguin cobert el dret a l’atenció primària, que es mobilitzin i exigeixin els seus drets.
Com va néixer la cooperativa Titània-Tascó de parts a casa?
Encara estàvem en un sistema bastant repressiu i la cooperativa volia ser un tascó a la cultura, a la política i al sistema. Venia d’un grup anterior que havia sigut clandestí. Ens vam unir gent de diferents disciplines dins de la cooperativa, que tenia diverses branques. Una d’elles era Titània – Dones per la salut, que es va dedicar a l’assistència del part domiciliari.
Quan vau començar a proposar el part a casa, com era percebut?
Les institucions quasi ens denunciaven, érem el pitjor, amb molt mala percepció. A poc a poc ens vam anar fent respectar, amb els bons resultats
i les experiències de la gent que estava contenta. Però fa anys, quan fèiem un trasllat, si hi havia una complicació, als hospitals ens rebien amb les ungles.
Com ha anat canviant aquesta percepció?
Ens vam proposar com a objectiu que ens veiessin com a professionals, perquè ens veien com a hippys, progres, però no com a professionals. Fins
i tot ens ho havien arribat a verbalitzar. I érem professionals que fèiem una altra cosa, però també érem personal sanitari. Per això em vaig quedar a treballar en un hospital, perquè es visualitzés que podíem fer el mateix que la resta. També vaig entrar al Col·legi d’Infermeria com a vocal i vaig fer un protocol de part a casa que em va costar uns sis anys que publiquessin. Finalment es va publicar, el Col·legi ens va ajudar molt a visibilitzar-lo, així com alguns mitjans. Es va presentar i avui dia no és una eina que conegui tothom, però s’ha normalitzat.
Creus que en el futur serà possible que s’inclogui el part a casa com a altres països i que el cobreixi la sanitat pública?
Aquest és l’objectiu actual, que hem estat diverses vegades a punt d’aconseguir però encara no és possible. Volem que estigui inclòs a la cartera de serveis. El 2017 vam estar quasi a punt de presentar-lo al Parlament de Catalunya, però cada vegada que canvia el govern hem de començar de zero.
